Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Invisibles als carrers de París

Davant d’una política social inefectiva i d’una forta pressió immobiliària, la capital francesa busca allunyar el nombre creixent de sensesostre dels barris turístics i d’alt poder adquisitiu

Sensesostres a Place des Vosges, a Paris (Directa 477) / Arxiu

Tothom qui hagi viscut o treballat a París s’haurà confrontat amb una dura realitat: la de la multitud de persones sense sostre que hi habiten. La seva presència en carrers, en estacions de metro i de tren i a les portes dels centres d’assistència posa en evidència el crònic dèficit social que pateix la ciutat. La capital francesa concentra tota l’esplendor del poder econòmic, polític i cultural del país, però també concentra el nombre més gran de sensesostre de l’Estat francès, malgrat la inhibició d’una administració que assegura –sense rubor– que en aquesta ciutat de més de dos milions de persones (13 milions en el conjunt de la metròpoli), només hi ha 50 sense llar.

En realitat, són almenys 3.622 les persones que dormen al carrer, segons un cens efectuat per centenars de voluntàries en el marc de la campanya “Nit de la Solidaritat”. Se sumarien a unes 1.600 més allotjades en centres d’urgència. La ridícula xifra oficial podria ser la conseqüència d’una promesa del president Macron del juliol de 2017, quan va assegurar que a finals d’any cap dona o home dormiria als carrers i parcs de París. La realitat, però, és que el nombre de sensesostre va en augment.

A la capital francesa, un mínim de 3.622 persones dormen al carrer, però el govern ho ha minimitzat oficialment a 50 

Qui són aquests sensesostre? Si abans el perfil majoritari era de gent gran (vieux clochards en l’argot francès), un estudi recent de l’Institut Nacional d’Estadística indica que en l’actualitat són joves amb un passat professional que es troben al carrer després d’un sostrac vital o a causa d’una feina precària que no els permet pagar els elevats preus de l’habitatge a París. En Karim té 28 anys i es troba sense sostre des de fa un any i mig, després de perdre la feina. Amb dificultats per trobar-ne una altra d’estable, no podia pagar un lloguer a la ciutat: “Vaig viure uns quants mesos en pisos d’amics, però un dia vaig sentir com parlaven de mi i em vaig adonar que feia nosa. Llavors no et queda cap altra opció que dormir al carrer”, i afegeix, “tot intentant mantenir l’aparença per continuar buscant feina”. Ens ho explica des del carrer Charles Nodier, on dorm quan no troba lloc als centres socials, a menys de 200 metres de l’entrada de la molt turística zona del Sagrat Cor.

Política pública de lògica privada

Davant l’escàndol que van provocar les xifres de la Nit de la Solidaritat, un diputat de la comissió d’afers socials de la majoria governamental afirmava que molts dels sensesostre dormien al carrer “per decisió personal”. En realitat es tracta, més aviat, d’una conseqüència de la precarització de la ciutat sumada a la ineficàcia de les polítiques públiques. Els resultats de l’enquesta mostren que dos terços dels sensesostre asseguren no haver trucat mai al 115 –número d’urgència social parisenc– bé perquè sovint no hi ha lloc als centres, bé com a resultat de males experiències anteriors (robatoris, violacions…) o simplement perquè no coneixen el número de telèfon. A més, els gossos, que moltes vegades garanteixen la seguretat dels sensesostre al carrer durant la nit, no són acceptats als centres d’acollida. D’altra banda, l’absència de les dones als centres és més greu, indica preocupat en Nicolas, de l’associació Aurora: “Hi ha moltes dones que no gosen anar a espais compartits com els centres, que s’amaguen per evitar les violències de què són víctimes”.

Una enquesta assenyala que dos terços dels sensesostre no han trucat mai als serveis d’urgència social

La ciutat disposa de més de 16.000 llocs d’acollida permanents, xifra que pot pujar fins a 24.000 en el marc dels plans hivernals. No obstant, segons el baròmetre del 115 realitzat per la Federació d’Actors de la Solidaritat, el 64% de les peticions al 115 no acaben amb cap plaça en un lloc d’acollida, un percentatge que augmenta any rere any. Sempre segons el mateix baròmetre, més de la meitat dels llocs d’acollida corresponen a estades d’una sola nit. A la pràctica, els sensesostre necessiten trucar repetidament durant tota la jornada al 115 per poder tenir accés a un llit al vespre; un llit que hauran de deixar l’endemà al matí per tornar
a iniciar el cercle de trucades al 115.

Malgrat aquest augment en les demandes i el desbordament que pateixen els centres de trucada 115, el govern francès ha imposat una lògica privada en la gestió dels centres d’acollida. L’abril de 2018, el govern va anunciar un pla a quatre anys per reduir en 57 milions d’euros el pressupost dels centres d’acollida i els espais de reinserció social. Aquestes últimes estructures acullen els sensesostre per períodes de fins a un any i els resultats han estat encoratjadors. L’allotjament va vinculat a propostes de formació (molt sovint classes de francès o d’informàtica) amb un objectiu a llarg termini de reinserció social per aconseguir una feina sostenible.


Allunyament del centre

Enmig del fracàs de les polítiques públiques, l’Ajuntament i l’administració de l’Estat francès cerquen dissimular el problema. Avui, l’objectiu ja no és buscar solucions a llarg termini sinó allunyar els sensesostre dels centres més visitats de la ciutat i invisibilitzar-los.

D’una banda, aquesta política passa pel desplaçament i la creació de nous centres d’acollida als districtes parisencs més perifèrics, lluny del triangle d’or o dels centres turístics. Així, el nombre de sensesostre al districte 10è, d’alts ingressos, ha disminuït a la meitat, mentre que el 18è i el 19è, de menor poder adquisitiu, han estat testimonis d’un fort increment.

D’altra banda, l’Ajuntament de París ha dut a terme una sèrie d’accions indirectes en els barris més cèntrics, sempre amb l’objectiu de forçar la marxa dels sensesostre. Es tracta dels dispositius anti-SDF que impedeixen a les persones sense llar refugiar-se de la pluja o passar la nit en llocs urbans. La fundació Abbé Pierre desenvolupà un mapa geogràfic –Soyons Humains– per assenyalar aquests dispositius que molt sovint no manquen d’enginy (claus o pics a les voreres, reixes, pedres o bancs). Malgrat les denúncies contra aquests enginys, l’Estat francès i la ciutat de París segueixen practicant una política de mà dura contra els sensesostre.

La ciutat disposa de 16.000 llocs d’acollida permanents, xifra que pot pujar a 24.000 durant els mesos d’hivern 

El compromís dels actors socials locals és omplir aquest buit dels poders públics. Hi ha moviments ciutadans per a l’ajuda alimentària, cooperatives solidàries immobiliàries d’acolliment, associacions d’acompanyament i de reinserció per la feina…

El centre Halte Femmes, de l’associació Aurora, va obrir portes l’abril de 2018 i acull només dones sensesostre, grans oblidades dels centres públics, on sovint pateixen violències. Amb un seguiment administratiu i ajuda per trobar activitat laboral, el centre treballa amb altres associacions locals amb l’objectiu d’una reinserció a llarg termini. En altres casos en què moviments ciutadans no han aconseguit el permís municipal per obrir un centre d’acollida, com va passar a l’associació Onze Milles Potes a l’11è districte, s’han organitzat per garantir almenys un local on els sensesostre puguin deixar les seves pertinences en lloc segur, rentar la roba i tenir un dinar assegurat gràcies les botigues del mercat local.

La precarització del mercat laboral, la pressió immobiliària i la reducció del pressupost d’acompanyament i d’atenció als sensesostre són les qüestions que més preocupen les organitzacions ciutadanes, que han denunciat repetidament la negligència de l’administració estatal i apel·len a una reforma profunda de la política social davant l’augment previsible i continu del nombre de sensesostre a París.

Article publicat al número 477 publicación número 477 de la Directa