El gener passat, el Parlament balear va aprovar la que seria la primera llei de residus i sòls contaminats de les Illes. La normativa, pionera a l’Estat espanyol, estableix que, si no s’arriba als objectius fixats per la Unió Europea en matèria de recuperació d’envasos l’any 2020 (la qual cosa difícilment es complirà, perquè actualment estan molt lluny d’assumir-los), es desenvoluparà una prova pilot d’implantació del sistema de dipòsit i retorn d’envasos (SDDR) per a envasos de begudes. L’objectiu de la llei és, finalment, garantir que els envasos no acabin al medi ambient, de manera que qui els posa al mercat es faci càrrec de manera efectiva de la seva recollida i de les despeses que genera per a la societat.
A Cadaqués (Alt Empordà) saben molt bé què significa fer una prova pilot d’aquestes característiques. L’any 2013, la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable, l’associació Retorna i l’Ajuntament, sota la supervisió de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), van impulsar una prova pilot d’implantació de l’SDDR al municipi, que es va escollir per les seves característiques: un poble isolat i que reuneix els requisits per ser representatiu d’un territori com Catalunya o l’Estat espanyol. La prova va analitzar els impactes de la implantació a tots els sectors: comerç, particulars i recuperació de residus i neteja del municipi.
Tornar al sistema antic
La prova pilot es va desenvolupar a Cadaqués durant tres mesos, del març al juny. El sistema no implicava res més que tornar a donar valor als envasos, tal com s’havia fet anys enrere: quan una consumidora comprava una beguda embotellada, per exemple en un comerç, pagava un dipòsit. Aquest dipòsit no incloïa IVA, no era cap taxa, sinó que eren uns diners que es retenien. Quan la consumidora retornava l’envàs buit a qualsevol comerç (ja fos amb un retorn manual, de persona a persona, o automàtic, a través d’unes màquines), se li tornaven els diners que havia deixat dipositats.
L’acceptació de la prova pilot per part de la ciutadania i el comerç del municipi empordanès va ser del 85%
A Cadaqués, l’increment de la recuperació va anar creixent exponencialment: va passar d’un 12% al començament de la prova fins a arribar a un 90% de recuperació d’envasos al final i la pràctica desaparició del littering (l’abandonament d’envasos) al medi. L’acceptació per part de la ciutadania i del comerç va ser del 85%. “La prova ha servit perquè Cadaqués estigui molt més net. Els envasos, una part molt important dels residus que trobem en carreteres, papereres i racons del poble o platges, han desaparegut”, manifestava després de l’assaig l’aleshores alcalde, Joan Figueras. A més de la neteja i l’impacte positiu per al medi ambient, el fet d’implantar l’SDDR durant tres mesos va implicar un estalvi situat entre els 23.000 i els 33.000 euros.
Els resultats obtinguts a Cadaqués refermen l’experiència positiva de més de 40 països o regions on ja està implantat el sistema (a Europa, a tots els països nòrdics, Alemanya, Portugal i els països de l’Est, però també a Austràlia o Turquia), on s’arriba a uns nivells de recuperació d’envasos d’un 90% de mitjana. I, per si no fos prou, la qualitat del que es recupera amb l’SDDR és altíssima. Actualment, la qualitat del plàstic que es recupera a través del contenidor groc és molt baixa: en alguns casos no s’arriba a reciclar ni el 50% del material separat perquè està massa ple d’impureses. Per això, el gremi de recuperadors de Catalunya està a favor de la implantació del sistema. “El reciclatge net és baixíssim. En canvi, amb el sistema de dipòsit s’aconsegueix una qualitat excel·lent. El plàstic que es recupera amb el sistema de dipòsit té un valor a les subhastes de recuperadors que pot més que duplicar o triplicar el valor del material”, explica Rosa Garcia, directora de Rezero –entitat impulsada per entitats ecologistes i socials que vol transformar el model fins a aconseguir el residu zero. De fet, la puresa del material obtingut per la recollida via SDDR permet fer novament envasos per a begudes, un fet que no és possible amb el material que es recull a través del contenidor groc.
Garcia era la directora de la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable quan es va fer la prova pilot a Cadaqués. Reconeix que molts municipis els han demanat la implantació del sistema tal com ho va fer el municipi empordanès en aquell període, però la implantació del sistema de dipòsit s’ha d’establir per llei. “Està prevista la convocatòria d’una comissió específica al Parlament per parlar de la gestió d’envasos i les alternatives que es podrien aplicar a Catalunya. Se suposa que en aquesta legislatura s’ha d’engegar aquesta comissió, però el que veiem és que s’alenteix moltíssim i que no s’està tirant endavant. I el següent pas per fer un canvi tant a nivell quantitatiu com qualitatiu en la recuperació de residus d’envasos passa perquè Catalunya tingui un sistema de dipòsit”, valora.
El millor envàs
La implantació del sistema de dipòsit i retorn ens portaria a assolir uns nivells de recollida d’envasos mai aconseguits, la qual cosa beneficiaria la salut de les persones i la preservació del medi ambient. Però, si es parla d’alternatives reals a l’ús del plàstic i es fa la pregunta de quin és el millor envàs, des de l’ecologisme es respondrà: el que mai s’ha produït. La recepta implica evitar al màxim l’envasat, l’envàs superflu o el sobreenvasat; promoure la venda a granel sempre que sigui possible i generalitzar l’ús de l’envàs retornable, rendible
i reutilitzable. “Tinguem en compte que en l’ordre de les tres R primer va reduir”, diu Irina Arsova, de Zero Waste Barcelona, una associació ecologista que va néixer l’any 2016 per lluitar contra la producció de residus.
Els grups ecologistes advoquen per aprofitar el context actual, en el qual s’ha començat a parlar del plàstic i els problemes que genera, per plantejar un trencament amb el model de comercialització que ens ha portat a la situació en la qual estem i denuncien les pràctiques de greenwashing (neteja d’imatge) que s’estan implementant des dels departaments de màrqueting de les grans empreses. “Les grans multinacionals estan presentant els seus plans de reducció de plàstic, però no veiem que hi hagi un canvi de concepció per evitar l’impacte que té la producció de residus”, diu Garcia.
Entitats ecologistes reclamen una llei que reguli la producció d’envasos i la responsabilitat de qui els posa al mercat
Des de la Federació d’Ecologistes de Catalunya demanen un nou marc normatiu que plantegi un canvi en la política industrial i comercial per transformar el model productiu, fer-lo més eficient
i sostenible i reduir els impactes ambientals i la seva contribució al canvi climàtic. Si no es desenvolupa una normativa que reguli la producció d’envasos i la responsabilitat de qui els posa al mercat, el que hi haurà serà una substitució de materials dels envasos i no pas una reducció de residus, alerten. “Ara és tot la guerra contra el plàstic, i sembla que tota la resta de materials siguin millors. Són estratègies per no modificar l’statu quo de les grans productores i distribuïdores d’envasos, que no volen canviar el seu model”, critica Garcia.
Un canvi més profund
A llarg termini, el canvi en el model d’ús del plàstic haurà d’anar lligat al canvi en la manera com consumim o produïm. “Com més produïm localment i més prioritzem els circuits curts i tancats, menys envasos de plàstic necessitarem, menys menjar malbaratarem i més aconseguirem potenciar l’economia local, en comptes de contribuir als beneficis de grans grups industrials”, explica Joan Marc Simón, de Zero Waste Europa.
A Europa hi ha exemples de com fer-ho. Diverses ciutats ja han prohibit les tasses de cafè d’un sol ús i les han substituït per vaixella reutilitzable (que també funciona amb dipòsit); molts municipis han optat per prohibir l’aigua embotellada en recintes públics i hi han posat fonts, d’altres han prohibit els envasos de porexpan i proposen alternatives d’altres materials reciclables i/o reutilitzables. “La llista d’alternatives és molt llarga. La major part del plàstic d’un sòl ús és perfectament substituïble si hi ha voluntat política”, diu Simón.
Irina Arsova, de Zero Waste Barcelona, hi coincideix i explica les opcions casolanes per reduir el consum de plàstic. “Hi ha alternatives per a gairebé tot. Hi ha ampolles de vidre o d’acer reutilitzables, bosses de tot tipus, productes d’higiene i neteja a granel o en format sòlid, menjar i begudes a doll. Però s’ha de tenir en compte que no és necessari anar a una botiga moderna a comprar-nos tot el kit de zero waster i llençar el que tinguem a casa. Hi ha solucions molt senzilles que no costen diners”. Per exemple, explica, un pot de vidre buit amb tapa pot servir per al cafè, una ampolla de vidre pot servir de cantimplora, un tovalló de tela per embolicar entrepans o croissants. En general, tenim al nostre abast eines senzilles que ens permeten reduir els residus. Sobretot, cal pensar el que realment es necessita i conscienciar-se que no cal comprar l’alternativa més bonica i moderna i evitar el consumisme zero waste, que també existeix, encara que sembli una contradicció.
