Quan sortim de Les oblidades ja no sabem qui som. Quan sortim de Les oblidades ens hem oblidat de qui som. Hem oblidat si som guerreres violades per soldats patriòtics, mares que han perdut fills i filles per causes d’Estat, com mostra la primera escena de l’obra; o si som les divertides, les sarcàstiques iaies amb el maleït alzheimer que apareixen al final sense memòria, adreçant-se l’una a l’altra aquella pregunta esquizofrènica que ens adrecem a nosaltres mateixes en sortir de l’obra: “Qui ets tu?”.
Concebuda com una peça de teatre per a dues actrius i una infinitat de personatges, com un exercici èpic meta-teatral que fa viatjar a través d’identitats en només dos cossos a escena, Les oblidades és un cop de destral, un cop de diàlegs esmolats en el bell mig de la nostra subjectivitat. Ens fa oblidar qui som perquè NO ens fa oblidar qui som: dies, anys, generacions senceres de dones anònimes sotmeses al maltractament que ara prenen vida per portar-nos més enllà de les nostres minses –sovint ridícules- identitats. Quan sortim de l’obra, som totes les oblidades, les maltractades, les mutilades, les violades, les ofegades, les alienades del passat i del present i, alhora, no som ningú, no som cap d’elles, no som res més que la memòria de les paraules, la força dels cossos que han lluitat i ens ajuden a lluitar avui per l’emancipació.
Lara Díez, autora merescudíssimament guardonada amb el premi Akademia i directora de la peça, Bàrbara Roig i Míriam Monlleó, actrius polifrèniques i polisomàtiques –moltes ments, molts cossos encabits brutalment i brillant en elles dues-, aconsegueixen esgarrifar-te i fer-te riure fins a plorar, plorar de riure en veure’t retratada per moments en la teva pròpia nuesa identitària i plorar de ràbia per tanta història perduda, doblement “perduda”: oblidada i vençuda pel poder que denunciem com a “patriarcal” i que sovint, quin sarcasme, és vehiculat a l’obra (i la vida) per les mateixes dones. Exhibeixen totes tres, autora i actrius, una complicitat escènica que esdevé un element clau en els 80 minuts de cara a cara, de cos a cos, de dona a dona, de nines contra nines que inunden una posada en escena austera que crea aquell espai-temps imaginari i més real que la realitat, aquell espai-temps de l’altra escena que només l’art ens pot oferir: el lloc i l’espai de ningú, el lloc i l’espai de totes, un lloc i un espai comú.
A ‘Les oblidades’, no cal emfatitzar el victimisme transhistòric ni cal parar tota l’atenció en el joc teatral de psicologies, que també pot fer-nos pensar i gaudir del teatre, però que limitaria la seva força artística i política
L’escena pot ser a Les oblidades un infern sartrià (Huis clos), un purgatori desmemoriat à la manière de Duras (Yes, peut-être), un quadrat extraterritorial, extraterrestre si voleu, més enllà de la terra i alhora a la terra, ben endins de la terra, clavada, arrelada a la història i, per tot això, aquesta escena és un espai poètic, filosòfic, de pensament: un espai polític. Perquè només ens podem manifestar com les oblidades, les maltractades, les mutilades, les violades, les ofegades, les alienades del passat i del present, si deixem de ser nosaltres mateixes, si deixem de ser les guerreres i les esclaves, les mares i les filles, les monges i les putes, les serventes i les senyores que ens han obligat a ser. La nostra emancipació -jo no diria “llibertat”- passa per un joc d’interpretació a sobre l’escena que constitueix, precisament, el procés que ens cal fora de l’escena: no ens creiem massa el nostre personatge perquè no som ningú, perquè som totes, perquè l’esperança de la nostra emancipació es troba en els espais intersticials, “entre” un i un altre paper que ens ha tocat interpretar. És l’única manera d’escapar de la ideologia que possibilita les nostres accions i inaccions, desitjos i frustracions, fantasies i realitats: mai no escaparem de la ideologia sent algú (tu, jo, ella, aquella dona oblidada, víctima i botxí, exitosa o fracassada, etc.), sinó sent i no sent tu, espai inter-identitari que l’obra de Lara Díez fa emergir més enllà d’ella mateixa.
A Les oblidades, no cal emfatitzar el victimisme transhistòric ni cal parar tota l’atenció en el joc teatral de psicologies, que també pot fer-nos pensar i gaudir del teatre, però que limitaria la seva força artística i política. Contra l’oblit de l’anonimat que es manifesta sense deixar de ser anonimat, contra la ideologia de cada època que ens imposa la ceguesa d’un sol personatge, d’una sola Dona, d’una sola identitat, oblidem qui som per no oblidar-nos. És el viatge de Les oblidades: es tracta de (no) ser tu mateixa.
