Acte I. Ànima. Una jove balla hipnòticament entre les blaves i cristal·lines aigües mediterrànies. Roques i posidònies l’acompanyen. De sobte, un rictus de por l’envaeix. Plàstics i contaminació l’envolten. La jove sembla ofegar-se i cau al fons del mar. Un clam: “Si volem mantenir la nostra forma de viure, no hauríem de protegir allò que la fa possible? Mediterràniament”. La nostra essència, la mediterraneïtat, ens demana que deixem de contaminar-la. El signa Damm, qui si no? Twitter va ple de llàgrimes emocionades agraint a Damm que prengui consciència de la magnitud del problema de la contaminació i ajudi a difondre’l entre la població. Suposo que l’anunci passarà als annals de la publicitat catalana i ajudarà a lligar la lluita contra la contaminació marina als valors corporatius de l’empresa. Tot bé. Tot bé? Fem un salt en el temps.
Any 1970, en el punt culminant de la contracultura nord-americana i partint de la inspiració del moviment contra la guerra, el 22 d’abril se celebra el primer Dia de la Terra. Milions de persones als EUA participen en manifestacions i activitats de reivindicació del dret a un entorn saludable. Grups que lluitaven contra la pol·lució industrial, la construcció d’autopistes, centrals energètiques… van compartir una data que els permetia visibilitzar les diferents lluites d’una causa comuna.
L’any 1971, un anunci va revolucionar els Estats Units: l’essència de l’Amèrica original apel·lava els nord-americans moderns a què deixessin de contaminar-la
El mateix dia, un any després, un anunci va revolucionar els Estats Units. Iron Eyes Cody, un indi americà, navega riu avall amb una canoa. Gradualment desapareixen els arbres que envolten el riu i apareixen deixalles flotant. L’indi desembarca a la llera ara convertida en una zona industrial plena de gots i envasos de plàstic abandonats. L’indi camina. Arriba a una autopista i, des d’un cotxe, algú li llença una bossa d’escombraries als peus que s’obre i escampa deixalles. Un primer pla ens mostra la cara de l’indi que es gira per mirar-nos i endevinem que una llàgrima li cau galta avall. El clam: “La contaminació la comencen les persones. Les persones poden aturar-la”. L’essència de l’Amèrica original apel·lant els nord-americans moderns que deixin de contaminar-la. Us sona?
L’anunci el va fer Keep America Beautiful (KAB), una associació sense ànim de lucre fundada l’any 1953 per lluitar contra l’abandonament de residus en els espais naturals, i es considera un clàssic de la publicitat. També es considera una obra mestra del rentat d’imatge verd o ecològic, altrament dit greenwashing, ja que darrere KAB hi ha empreses com Philip Morris, gegant de la indústria del tabac, The Dow Chemical Company and DuPont, gegant químic amb interessos al sector del plàstic o PepsiCo i Coca-Cola, principals envasadores de refrescos. Tabac, plàstic i llaunes de begudes. Tres dels principals components dels residus que contaminen l’entorn, començant pels carrers i les places i acabant per les platges i el mar.
De fet, KAB va néixer l’any 1953 com a resposta a la llei que prohibia la venda de cervesa en envàs no reutilitzable a l’estat de Vermont, mesura destinada a evitar l’abandonament de llaunes. En quatre anys, la llei va ser derogada per pressions de la indústria. Com a alternativa, l’any 1972, Vermont aprovava una de les primeres lleis mundials que obligaven a l’establiment d’un dipòsit sobre els envasos d’un sol ús per garantir-ne el retorn al punt de venda i el seu posterior reciclatge.
Un gegant industrial, responsable de la posada en el mercat de milions d’envasos d’un sol ús, de llaunes de cervesa que –mediterràniament– també acaben abandonades al mar, centrifuga les seves responsabilitats i les col·lectivitza
Cinquanta anys més tard, la història es repeteix. La societat civil, científics i ecologistes posen sobre la taula una evidència: la creixent contaminació marina pel plàstic. Un gegant industrial, responsable de la posada en el mercat de milions d’envasos d’un sol ús, de llaunes de cervesa que –mediterràniament– acaben abandonades a desenes de milers als carrers, parcs, places i, també al mar, centrifuga les seves responsabilitats i les col·lectivitza: “La contaminació la comencen les persones. Les persones poden aturar-la”.
Al mateix temps, capitalitza els nous valors col·lectius i els fa part de la seva marca. El manual del rentat d’imatge verd segueix funcionant tan bé com el primer dia. Res de nou. Damm forma part d’Ecoembes, el lobby de l’envàs d’un sol ús que s’ha oposat des de fa deu anys a la implantació d’un sistema de dipòsit per evitar que llaunes, ampolles de plàstic i brics embrutin el nostre entorn.
Proposta d’acte II. Malànimes. Cada dia es posen al mercat milions d’envasos d’un sol ús. Una bona part acaben tirats a qualsevol lloc. Diverses veus demanen la implantació a Catalunya d’un sistema de retorn d’envasos com el que fa més de 40 anys que existeix a molts llocs del món. Damm, juntament amb empreses representatives d’Ecoembes com Coca Cola, grans supermercats, Freixenet i altres demanen una reunió al Conseller Santi Vila. El Conseller, al seu despatx, veu com van entrant els principals representants del sector alimentari. Un a un, li demanen si s’ha begut l’enteniment. Com gosa promoure la implantació d’un sistema de dipòsit a Catalunya? Quant costarà? Ells no en són responsables, és el ciutadà qui llença els envasos. La nou del coll del Conseller puja i baixa a cada nova intervenció. L’escena es tanca amb la mà del Conseller desant a un calaix la proposta de llei.
El mercat vol que consumir sigui un dret, si més no en el nord global. Consumir-ho tot. Tothora i a qualsevol lloc. I si consumir és un dret, la responsabilitat de l’impacte ambiental d’aquest consum és individual. “La contaminació la comencen les persones. Les persones poden aturar-la”. Per cert, malgrat negar-ho tota la seva vida, Iron Eyes Cody no era indi. Era fill d’immigrants sicilians. Mediterràniament.
