A Colòmbia, la defensa del territori, dels drets humans i dels béns comuns posa en risc la vida de les persones. Aquest risc sovint comporta el desplaçament forçat o l’exili, que, en el cas de les dones, acaba suposant la seva incorporació a les cadenes de cures. “Les lideresses surten a defensar el territori i ho fan amb el seu cos”, explica Mercedes Rodríguez, de la Col·lectiva de Dones Refugiades, Exiliades i Migrades de Colòmbia. Rodríguez assegura que les que es veuen obligades a marxar per aquesta defensa “passaran probablement pel sector domèstic com a treballadores de cures”, ja que “la vulnerabilitat en què ens situa ser migrades ens duu a ocupar llocs de treball que no estaven en el nostre projecte de vida”. Aquestes migracions, siguin de caire social, polític o econòmic, tenen un model de desenvolupament com a causa de fons.
“Colòmbia, com el conjunt de l’Amèrica Llatina, ha estat dissenyada per ser un dels botins que doni al món matèries primeres suficients per suportar el consum global; és així de simple”, sentencia l’activista i politòloga Andrea Torres, cofundadora de l’organització colombiana Tierra Digna. “Per això les nostres economies es basen en les exportacions de matèries primeres”, afegeix. Segons dades de la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), el 79% de les exportacions de Colòmbia l’any 2017 eren béns primaris. El 96% en el cas de Bolívia i el 94% en el de l’Equador. Al llarg de l’última dècada, el 40% de les exportacions anuals dels països de l’Amèrica Llatina han tingut com a destí els Estats Units i el 12% Europa, mentre que menys del 20% s’han quedat a l’interior del territori llatinoamericà.
L’extractivisme de béns comuns que el capitalisme ha anomenat ‘recursos naturals’ és un dels eixos del ‘desarrollo’
L’extractivisme de béns comuns que el capitalisme ha anomenat recursos naturals és un dels eixos principals del model occidental de desenvolupament, del famós desarrollo que impregna polítiques públiques de governs i iniciatives privades de grans corporacions a l’anomenat Tercer Món. N’és l’eix més visible però no el més profund. Al llibre La invenció del tercer món, el pensador Arturo Escobar assegura que “des dels seus inicis, el model de desarrollo contenia una proposta històricament inusitada des d’un punt de vista antropològic: la transformació total de les cultures i formacions socials de tres continents –Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina– d’acord amb els dictats de les de l’anomenat Primer Món”.
“Va ser una visió pensada des de fora, fins i tot el mateix terme: etimològicament, el desarrollo sempre parla d’avançar i hi ha cultures que consideren que el seu futur està en el passat, en els seus ancestres, en mirar enrere”, explica Andrea Torres. En nasayuwe, la llengua del poble nasa, que habita principalment el Cauca colombià, la paraula yaçthêwe’sx ha sigut traduïda com ‘les avantpassades’, tot i que literalment vol dir ‘les més grans que van davant’. Així doncs, aquest model socioeconòmic de desenvolupament busca instal·lar una matriu epistemològica homogeneïtzadora basada en patrons culturals occidentals que incorporen, com a element fonamental, la idea que l’ésser humà és el centre de l’univers i és capaç de controlar la natura. Un model que, segons Torres, es converteix en “una categoria que està passant per damunt de maneres diferents de veure el món”.
El 79% de les exportacions de Colòmbia, el 96% de Bolívia i el 94% de l’Equador són béns comuns
Els impactes del desarrollo colpegen maneres de veure el món, territoris i poblacions: actualment, arreu del món, milers de comunitats es veuen afectades negativament per la instal·lació de megaprojectes extractivistes. L’Atles Global de Justícia Ambiental, creat a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reportat 2.794 casos de conflictes socioecològics; però, sens dubte, una de les qualitats d’aquest model és saber invisibilitzar les problemàtiques que causa. A l’Amèrica Llatina s’han identificat principalment quatre tipus d’activitats extractives: la mineria, l’extracció d’hidrocarburs, els monocultius extensius (soja, canya de sucre, palma africana, forestals) i l’energia hidroelèctrica. En molts casos, es tracta de projectes explotats per multinacionals estrangeres o per empreses nacionals amb capital transnacional.
Megaprojectes amb marca espanyola
“A Colòmbia hi ha una enorme presència de multinacionals catalanes, espanyoles en general, que s’han apropiat de sectors estratègics de l’economia. Seguim tenint una relació colonial amb tot l’Estat espanyol”, assegura Camila Esguerra, antropòloga colombiana i investigadora del model de desarrollo i del fenomen de les cadenes transnacionals de cures. Segons un informe d’Ecologistes en Acció del gener de 2018, el 62,4% de la facturació de companyies de l’Ibex-35 es genera a l’exterior. Tres membres d’aquest índex borsari, Repsol –la petroliera transnacional més gran a la regió–, Endesa i Telefónica, són les tres empreses espanyoles amb més presència al subcontinent americà.
Segons Ecologistes en Acció, el 62,4% de la facturació de companyies de l’Ibex-35 es genera a l’exterior
Repsol, per exemple, és la responsable del projecte d’extracció de gas natural Camiseo, a l’Amazònia peruana, que està deixant, segons l’Observatori de Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL), greus impactes causats pels vessaments que contaminen el sòl i els cossos hídrics. Endesa, per la seva banda, és la responsable, juntament amb la italiana ENEL, de la construcció de la presa hidroelèctrica El Quimbo, al departament colombià del Huila. “Només la instal·lació de la presa va tenir un impacte sobre 28.000 persones, de les quals entenem que un mínim d’un 50% van ser desplaçades forçadament”, denuncia Andrea Torres.
“L’arribada d’empreses i de models econòmics de fora i la implementació de megaprojectes agressius han generat uns impactes que no havíem mesurat. El desplaçament és un d’ells”, explica Torres. Es tracta d’una categoria relativament nova que podria ser englobada dins les refugiades mediambientals o climàtiques: les desplaçades forçoses per desarrollo. Abans de la construcció de la presa del Quimbo, Luz Myriam Restrepo pescava artesanalment a les aigües del Magdalena –artèria fluvial que neix al sud del Cauca–, al Massís colombià o l’anomenada estrella hídrica andina –on s’originen cinc dels rius més cabalosos del nord del continent, que desemboca al mar Carib. Avui, després d’haver lluitat contra la presa durant més d’una dècada i que Asoquimbo –on milita– hagi patit repressió d’Estat, Restrepo neteja cases a Neiva, la ciutat més propera, on s’ha vist obligada a migrar.
“Els projectes extractivistes destrueixen el teixit social de la gent”, diu Luis Eduardo Barrios, d’Asoquimbo
“L’Estat deia que la presa seria un model de desarrollo exemplar per al departament. Que crearia llocs de treball, la gent tindria millor qualitat de vida… No va passar res d’això”, explica Restrepo. “Qualitat de vida no és aquella que ens envia a passar gana, que destrueix la nostra família, que ens desplaça d’on vivim”, denuncia la pescadora. Allà on s’havia construït un teixit productiu i cultural lligat al moviment de les aigües del riu i a les seves riberes, ara hi ha un gran “mirall” d’aigua embassada i estancada de 8.250 hectàrees i un conglomerat de ciment gegantí de 151 metres d’altura que provoquen escalfament i contaminació, que han transformat per sempre el recorregut del Magdalena i la vida al seu entorn. “Aquests projectes extractivistes no només extreuen una matèria, un recurs natural, que és el concepte que ells fan servir”, explica Luis Eduardo Barrios, activista de l’Associació d’Afectats pel projecte hidroelèctric del Quimbo (Asoquimbo), sinó que “destrueixen el teixit social de la gent, extreuen les seves vides –que ja no són el mateix després d’aquests projectes–, el seu vincle amb la terra”.
Extracció de vides cap a Europa
Com a conseqüència de l’impacte d’iniciatives mineroenergètiques o de l’empobriment de la vida a l’àmbit rural, cada any milers de persones migren del camp a les ciutats. Moltes vegades acaben als anomenats cinturons-misèria de grans metròpolis de més de deu milions d’habitants com Bogotà, Lima o Sao Paulo. Per ser les que sostenen l’esfera reproductiva de la vida familiar i del teixit comunitari i les que tenen cura de mantenir cert nivell de sobirania alimentària a través de l’hort i l’aviram, la ruptura social causada pel desplaçament forçat impacta d’una manera especial en les dones. Sovint, una ciutat llatinoamericana es converteix en la primera parada d’una migració final, aquest cop transnacional, que per moltes té un destí: l’Estat espanyol.
Un cop arribades a l’anomenat Primer Món, la divisió internacional i sexual del treball, tal com explica Camila Esguerra, s’encarrega que “les dones desplaçades dels seus territoris, les desterrades, arribin a les ciutats a fer treball de cures, perquè és l’únic lloc que les rep. El sexisme i la misogínia estructural fan que aquestes dones entrin en aquests sectors de treball no formals”. A més
a més, segons Esguerra, “el que arriben a fer-hi és en unes condicions molt, molt precàries, fonamentalment per les estructures racistes i colonials que subsisteixen entre Espanya i el que avui és l’Amèrica Llatina”.
Un dels col·lectius amb unes condicions més precàries són “les que estan d’internes amb l’esclavitud moderna que hi ha en aquests països tan desenvolupats”, assegura Mercedes Rodríguez. “Coneixem dones que porten vuit, nou, deu anys, treballant 24 hores al dia, cinc dies i mig o sis a la setmana, sense prevenció de riscos laborals, amb tasques físicament molt intenses com la cura d’una persona dependent”, denuncia. Així doncs, extretes per diversos motius lligats a aquest model de desarrollo, milers de dones migren cap a les ciutats i cap a Occident, on acostumen a ser explotades laboralment.
Dels béns comuns a les cures
Existeix, doncs, un paral·lelisme. El model de desarrollo ha passat d’extreure matèries primeres a extreure vides de dones. Vides de dones i l’esfera de cures, afectes i vincles que reproduïen. El flux d’acumulacions és el mateix: del camp a les ciutats i del Sud global al Nord global. D’aquesta manera, al deute ecològic ja força reconegut per Occident, es fa necessari sumar-hi el deute social. I fins i tot el deute humà. Durant les últimes dècades, a la regió, amb la implementació de tractats de lliure comerç, polítiques neoliberals, plans d’ordenament del territori –com l’IIRSA– i l’increment de projectes extractivistes, aquest model ha mostrat la seva cara més sanguinària, ja que incorporades al mateix paquet s’implementen les actuacions repressives i criminalitzadores contra els moviments socials que s’hi oposen. Aquestes polítiques han comportat l’assassinat de milers de lideresses socials i defensores dels drets humans
a l’Amèrica Llatina. Berta Cáceres o Marielle Franco són dues de les víctimes del desarrollo.
Aquest patró de desenvolupament occidental i la modernitat que l’instal·la arreu són sinònims de la continuïtat de la relació colonial entre l’Estat espanyol i les seves excolònies. Patrons que transformen i precaritzen tot el que sigui divers, com són els estils de vida comunitaris de les poblacions rurals dels territoris de l’Amèrica Llatina. Models que creen contextos d’empobriment i violència amb petja occidental i que constitueixen el teló de fons de les cadenes de cures.
