De nou els incendis forestals tornen a ser notícia a Catalunya. L’incendi de la Ribera d’Ebre, que ha afectat una superfície d’unes 6.000 hectàrees de boscos, matollars i zones agrícoles, ha obert el debat sobre el model de territori que tenim a Catalunya i sobre quines són les alternatives de què disposem per a fer front a un fenomen que sembla que serà cada vegada més freqüent amb el canvi climàtic.
El foc és una pertorbació pròpia de molts sistemes com el Mediterrani, on la vegetació i espècies animals han establert estratègies per a regenerar o establir-se després d’un incendi. El foc pot promoure les poblacions d’himenòpters, dels ocells de zones obertes, pot afavorir les espècies de flora pioneres i així doncs augmentar la biodiversitat (l’anomenada pirodiversitat). Ara bé, encara que el foc sigui una pertorbació pròpia dels ecosistemes mediterranis, els grans incendis forestals o mega incendis, juntament amb l’alteració dels ritmes habituals de foc (augment de la freqüència, intensitat, etcètera) suposen una amenaça per la pròpia resiliència dels ecosistemes. A més, aquests mega incendis superen la capacitat d’extinció, posant en risc les persones i els béns. Tot i que en els darrers vint anys hem viscut un descens en el nombre i en l’àrea afectada pels incendis forestals, els mega incendis segueixen sent una amenaça per a la societat i el medi natural.
El foc és una pertorbació pròpia de molts sistemes com el Mediterrani, on la vegetació i espècies animals han establert estratègies per a regenerar o establir-se després d’un incendi
Què ens ha portat a tenir aquests mega incendis? El canvi climàtic ens ve al cap com a primera causa, ja que està augmentant la freqüència de condicions favorables al foc: més temperatura, menys precipitacions i més vent càlid. Amb aquestes condicions, els boscos esdevenen disponibles per cremar amb molta més aportació de combustible i generant incendis de molta més intensitat. Això no obstant, els experts coincideixen en afirmar que el model territorial vigent és el gran causant de l’existència de grans incendis forestals. L’abandonament rural i l’èxode de població del camp a la ciutat ha comportat un augment de la superfície forestal durant tot el segle XX i XXI. Els canvis de mercat i de consum han propiciat que els productes forestals deixin de ser rendibles, amb el consegüent abandonament de la gestió forestal i un augment de combustible (vegetació) als boscos, incrementant la seva inflamabilitat. Les polítiques agràries no són capaces de revertir aquesta deriva de despoblament i aprofitament sostenible dels recursos. Les polítiques de conservació juntament la terciarització del paisatge (turisme, etc.) sovint obliden el risc que pot suposar la ‘no-intervenció’ sobre l’augment dels incendis. Els boscos actuals, en una situació de desequilibri estructural i un context de dessecació climàtica, poden generar els grans incendis forestals.
I l’única opció que hem sabut prendre com a país és invertir en l’extinció dels incendis forestals, sense entendre o acceptar les conseqüències que això suposa. Apagar tots els incendis forestals pot augmentar el mateix risc d’incendis, ja que s’incrementa la continuïtat de paisatge forestal, que en cas de condició meteorològica extrema pot crear els mega incendis. A més, estem posant tant pes sobre l’extinció i tan poc sobre la planificació que avui en dia les decisions preses durant la mateixa extinció són les principals moduladores del paisatge forestal, la biodiversitat o la dinamització dels recursos de fusta. I els bombers, coneixedors d’aquesta situació, demanen insistentment que democratitzem les seves decisions, que posem sobre la taula els valors del paisatge i que tinguem una estratègia clara per a poder prioritzar el que com a societat volem conservar. Si girem la truita, la situació es torna prou viciada per a acabar acusant les seves decisions preses durant l’extinció com a responsables del que ha passat, quan només són la punta de l’iceberg generat per una unió de ‘no-decisions’ ja generades a priori per tota la societat.
Estem posant tant pes sobre l’extinció i tan poc sobre la planificació que avui en dia les decisions preses durant la mateixa extinció són les principals moduladores del paisatge forestal, la biodiversitat o la dinamització dels recursos de fusta
Però a més, tot i les grans inversions en extinció, no som capaços d’aturar tots els incendis. El sistema complet de l’extinció (amb bombers al capdavant, però amb les ADF, protecció civil, agents rurals, etc.), han estat capaços de controlar el 98% de tots els incendis forestals, però el restant 2% es converteixen en mega-incendis que posen en perill a la població. I no per invertir més a posar més efectius acabaríem aturant-los tots, ja que hi ha un límit en la capacitat d’extinció que no se supera amb més mitjans. Llavors, el futur passar per acceptar que el foc serà un element més dels nostres sistemes socioecològics. I, a més, el canvi climàtic portarà noves condicions a les quals ens hi haurem d’adaptar, tal com ho estan fent els ecosistemes.
Així doncs el que sembla altament probable que ens veurem obligats a fer és a conviure i adaptar-nos al foc. Podem decidir quin nivell de risc estem disposats a acceptar. A tall d’exemple i anàlogament, amb les inundacions hem decidit que podem construir a certa distància de les lleres dels rius, acceptant que hi haurà certs períodes de retorn pels quals mai estarem prou allunyats per a fer-hi front, convivint així amb cert nivell de risc. Amb els incendis també ho podríem plantejar, i a més se suma un altre factor, i és que podem incidir de manera directa amb el que genera el perill, el mateix combustible forestal. És a dir, podem invertir en gestió forestal i gestió de paisatge que permeti reduir el risc i que permeti conviure amb incendis de mitja i baixa intensitat que no posin en risc la població.
Apagar tots els incendis forestals pot augmentar el mateix risc d’incendis, ja que s’incrementa la continuïtat de paisatge forestal, que en cas de condició meteorològica extrema pot generar mega incendis
Se’ns planteja doncs el gran repte de com revertir una situació d’abandonament territorial per a crear paisatges resistents i resilients als incendis. No hi ha una única solució a un problema complex, i la feina ara és treballar en una direcció que permeti construir territoris actius, en què els objectius de conservació, desenvolupament local i reducció de riscos vagin lligats. L’aprofitament de la terra i dels boscos de manera sostenible és una eina claríssima que pot permetre lligar els objectius que com a societat ens plantegem, ja siguin lligats a la conservació del medi com a la reducció dels riscos ambientals. Un augment de les subvencions a la gestió forestal per se no creiem que pugui revertir la situació actual, per la gran superfície forestal de Catalunya i la mateixa dinàmica de la vegetació, que ho fan econòmicament inviable. Cal, per una banda, que l’economia verda i circular permeti crear valors dels productes forestals i aprofitar i gestionar de manera sostenible els boscos. D’altra banda, assegurar que les explotacions ramaderes extensives que redueixen combustible forestal formin part del mosaic d’usos forestals. A més, cal seguir invertint directament a crear zones de baix combustible en aquells indrets que suposin un alt perill per a la població. I, importantíssim, apostar per un plantejament urbà adaptat al territori, on reduïm l’exposició i la vulnerabilitat de les persones a aquells fenòmens que seran molt difícils de controlar.
Estem davant d’un moment mediàtic per a replantejar les accions i polítiques de país que ens permetin tenir un territori viu (desenvolupament local), divers (evitant pèrdues de biodiversitat) i segur (amb reducció de riscos). És un moment clau on l’opinió pública, els experts i els actors polítics puguin acordar i apostar per accions valentes que aconsegueixin un futur millor acceptant la convivència amb el foc. Prenguem partit i fem-ho possible.
