Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Els infants de Sankara

Durant la Revolució d’Agost a Burkina Faso (1983-1987), 600 menors van viatjar a Cuba per rebre formació acadèmica, un fet que els va marcar per sempre

Fidel Castro amb Thomas Sankara el 25 de setembre 1984 a l'Havana | Arxiu

La setena Cimera de Països No-Alineats es va celebrar a Nova Delhi entre el 7 i el 12 de març de 1983. El jove capità Thomas Sankara hi va assistir en qualitat de primer ministre de l’Alt Volta, i allà va conèixer Fidel Castro. “Amb la primera conversa ja vaig entendre que Fidel tenia una gran humanitat, una intuïció molt aguda i que era molt conscient de la importància de la nostra lluita i dels problemes del meu país. Hem esdevingut grans amics”, recordava de la trobada el mateix Sankara.

Mig any més tard, el 4 d’agost de 1983, el militar africà esdevindria president a través d’un alçament. El seu govern revolucionari va sacsejar els fonaments de l’Estat neocolonial de l’Alt Volta: canvi de nom a Burkina Faso (combinant les llengües diola i mossi), nacionalitzacions, reforma agrària, millora dels serveis públics, participació directa a través dels Comitès de Defensa de la Revolució, promoció dels productes locals, obertura dels càrrecs de gran responsabilitat a les dones, etc. I també en el camp educatiu: el nivell d’alfabetització en el moment de la revolució rondava el 4%, i en només quatre anys es va triplicar. Per Thomas Sankara, aquest era un àmbit fonamental en la lluita del poble burkinès: “L’escola ha d’ensenyar a llegir, a escriure, però sobretot ha d’ensenyar l’infant a contar, no els seus dits sinó de forma somiadora, i a comptar amb les seves pròpies forces”.

En la mateixa línia, la Cuba postrevolució també va donar una importància vital al sistema educatiu. En un discurs pronunciat al Tercer Congrés Nacional de Consells Municipals d’Educació (1962), Fidel Castro assegurava: “S’ha creat un esperit de superació col·lectiva extraordinari, un veritable interès per l’estudi. Els cubans podem dir amb orgull que en el camp de l’educació estem al capdavant d’Amèrica”.

Castro i Sankara van signar a mitjans de 1984 un acord en indústria, agricultura, transport, sanitat i educació 

Un altre gran eix de la revolució cubana era l’anomenat internacionalisme proletari, que ha fet que al llarg de les dècades s’hagin establert vincles amb nombrosos processos revolucionaris d’arreu del món. Cuba va col·laborar amb una cinquantena de països africans. Va tenir un paper actiu en la lluita contra l’apartheid sud-africà, va donar suport a diversos processos d’alliberament d’antigues colònies i processos revolucionaris de nous estats independents. En aquest context, el 21 de desembre de 1983, Cuba i Burkina Faso van crear una comissió mixta de cooperació. Mig any després es va signar un acord que tocava camps com la indústria, l’agricultura, el transport, la sanitat i l’educació. Respecte al darrer, l’octubre de 1985, Cuba va oferir 600 places a alumnes de secundària de Burkina Faso perquè anessin a estudiar a l’illa de la Joventut.


Aires de ruptura

Nebon Babou Bassono, que fa onze anys que viu a Barcelona, explica que ell és “un d’aquests 600 estudiants que van anar a Cuba l’any 1986”. Les 600 places es van repartir entre adolescents d’entre 11 i 14 anys de les 45 regions que llavors formaven Burkina Faso. Podien optar-hi joves orfes (d’un o d’ambdós progenitors) o en situació de precarietat. Hi havia un mínim reservat per
a noies; en total n’eren 135.

Els governs cubà i burkinès havien acordat una sèrie d’estudis, la majoria dels quals estaven orientats a una àrea professional concreta. Una cinquantena de joves va poder optar a estudis enfocats a una posterior formació universitària. Bassono narra que “era un moment d’eufòria revolucionària. Per mi, ser escollit per anar a un altre país amb la mateixa ideologia significava molt. Llavors a Burkina es respirava un aire de ruptura, d’emancipació del poble respecte a la metròpolis. I Cuba era una esperança. Sempre estaré molt agraït per haver pogut anar a estudiar allà”.

Només un any després, Thomas Sankara va ser assassinat. Blaise Compaoré va començar a presidir un govern que duraria fins al 2014
i que restabliria els vincles neocolonials. “Va venir l’ambaixador de Cuba a Burkina Faso i ens va posar al dia. Escoltàvem a la ràdio el que havia passat. La incògnita era… I ara què?”. Més tard, una delegació del nou govern burkinès es va desplaçar a Cuba per informar que no canviaria res. Tanmateix, es va eliminar tota la part de formació militar i ideològica. “Quan vam sentir la notícia de l’assassinat ens vam enfonsar. Vam fer una petició al govern de Cuba perquè ens formessin militarment. Què preteníem amb això? Els que estàvem allà sabíem el que preteníem… Però el govern cubà no hi va estar d’acord”.

Malgrat la desaparició del context polític que els havia portat a l’Havana, els infants de Sankara van continuar els seus estudis 

Malgrat la mort del context polític que els havia portat a Cuba, els infants de Sankara van continuar els seus estudis. “Vaig fer més xarxes en quatre anys en aquella illa que aquí a Barcelona durant onze anys. Em sentia un cubà més. No era un tracte de ‘jo soc africà i migrant, estic en un país europeu i haig de tractar amb europeus’”. Fins a l’any 1978, l’illa de la Joventut s’havia anomenat illa dels Pins, però l’Assemblea Nacional del Poder Popular la va rebatejar en memòria dels milers de joves que hi van estudiar i que van col·laborar en la seva reconstrucció després del pas de l’huracà Alma l’any 1966. Quan hi van ser les joves de Burkina Faso, l’illa era un potent focus de formació revolucionària internacionalista. “Angola, Moçambic, Zimbàbue, Àfrica del Sud, el Congo, Nicaragua, Corea… Allà érem camarades: la gent pobra del món lluitant contra l’imperialisme”.

“Quan acabaves la secundària, escollies una especialització i anaves a la Gran Illa. A mi em va tocar Santiago de Cuba. Feia industrials”. Entre el 1992 i el 1994, el gruix d’estudiants va tornar a Burkina Faso. El grup que va cursar estudis universitaris va tornar una dècada més tard, i un petit nombre de persones es va quedar a Cuba. El retorn no va ser gens fàcil: havien marxat molt joves i algunes parlaven millor castellà que francès, i tenien l’estigma de ser comunistes en un context contrarevolucionari. “En marxar, eres l’esperança de la família… Tornes i ets un pringat a qui miren de reüll. Hi ha alguns casos extrems de persones que s’han suïcidat”.

El grup que va cursar estudis universitaris va tornar a l’Àfrica una dècada més tard, i un petit nombre es va quedar a l’illa

Moltes persones van tenir greus problemes per trobar feina. L’excepció eren aquelles qui havien fet estudis de medicina. La necessitat d’aquesta especialitat era tan gran que passava per sobre de l’estigma. “En una fàbrica a la qual vaig anar a buscar feina, quan van veure al meu diploma ‘Cuba. Pàtria o mort: guanyarem’ es van quedar mirant el paper amb cara d’‘ostres, aquest serà problemàtic’. Van ser moments durs: sentir-me persona non grata al meu propi país. Però tota la gent a qui ens diuen ‘els cubans’ seguim en contacte: ens donem suport mútuament i ens organitzem per exigir els nostres drets”.

“Quan Thomas Sankara va venir a Cuba a visitar-nos, ens va dir que per a ell érem el relleu de la revolució”. Nosaltres ens ho crèiem molt. Però va passar un any i el van assassinar…”. Va succeir el 15 d’octubre de 1987, i la seva figura va ser enterrada en gran part durant els 27 anys del govern de Blaise Compaoré. Una etapa que va acabar de forma abrupta amb les mobilitzacions populars del 30 i el 31 d’octubre de 2014. El passat 4 d’agost es feia un acte de presentació del Memorial Thomas Sankara a Ouagadougou. Un home va intervenir amb entusiasme, parlant de la Revolució d’Agost. A la seva samarreta posava: “Thomas Sankara, els teus infants formats a Cuba no t’oblidaran mai”.

Article publicat al número 482 publicación número 482 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU