Un vespre d’estiu, a la terrassa d’un bar del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, un grup de persones pica de mans amb ritme. Se sent “arsa”, “ole”. Al centre, José Sargero, José de la Miguela, intercala quejíos en el text d’una buleria: “El amor que te tenía se lo ha llevado el viento, ay mama”. Ha treballat amb Antonio Canales però, aquesta vegada, la seva veu acompanya l’espai íntim de trobades familiars.
“El flamenc és el llibre sonor en què està escrita la història d’un poble”, ha escrit el polític i activista Agustín Vega, “parla de la pena i la pobresa, l’amor i l’alegria, i la lluita dels homes per vèncer la fatalitat d’un destí imposat per haver nascut de mare gitana”. El pare dels Machado, Demófilo, qui sap si amb encert, va situar el flamenc al cor del poble gitano, que, amb seguidilles poètiques, traspassava el sentiment de dol de pares a fills.
Les famílies flamenques
“La història del flamenc l’han escrita grans nissagues familiars”, afirma Maria Rosa Pérez, directora del Tablao Cordobés de Barcelona, un local que imita l’estètica d’una antiga cova del Sacromonte i que programa flamenc des de 1979. Aquest estiu, precisament, el Tablao Cordobés programa l’actuació de tres membres d’estirp: Karime Amaya, neboda neta de la bailaora Carmen Amaya, La Capitana; El Farru, nét de Farruco, i La Repompilla, filla i neboda de les Repompas malaguenyes.
Són exponents d’un estil “salvatge i espontani, que prioritza unes sensacions apreses en la cultura familiar a la tècnica que s’ensenya a les escoles”, comenta la directora del tablao. “El flamenc no s’aprèn en una acadèmia, es canta amb faltes d’ortografia”, deia el cantaor Rancapino, “el cant après no fa mal”. Antonio Fernández Montoya, El Farru, ho explica d’una altra manera: “A la meva família, qui balla millor és el tiet Manuel. No és professional i, per això, conserva la puresa de l’art. No ha perdut la veritat”.
El flamenc que s’aprèn a la família s’exhibeix en festes i celebracions de noces. “De petit, a la cabana del meu avi, les famílies ens reuníem per cantar i ballar”, assegura Miguel Fernández, El Yiyo, natural de Sant Roc de Badalona i, potser, un dels noms més de moda del jove flamenc. “Qui sap, potser això ha fet que, amb els anys, sigui capaç d’anticipar els meus moviments a la música”, declara abans d’entrar en escena a Los Tarantos, un local històric del flamenc a la ciutat.
“Els artistes gitanos sempre saben on col·locar la nota i el peu. És com un gest natural, que surt de dins”, exposa Mimo Agüero, directora del Tablao de Carmen al Poble Espanyol. El local, dissenyat amb ajuda de Josep Llimona, el va fundar la seva mare, Sunchi Echegaray, muller en segones núpcies del marit de Carmen Amaya, en record a la bailaora. “Allà davant hi ha El Patio del Farolillo”, diu Agüero, “on La Capitana va actuar tantes vegades”.
Pel tablao hi han passat figures com Sara Baras, però també és un espai de formació d’artistes. Constantino Fernández, Costi El Chato, s’hi va estrenar amb quinze anys. Nascut a Verdum, Nou Barris, diu que viu el flamenc com un estil de vida. “Esmorzo, dino i sopo flamenc”, comenta, “és la fam que alimenta la meva ànima i el vehicle amb què expresso emocions pures”. Costi El Chato és el primer artista professional de la família, ha estat una jove revelació, ha actuat a l’estranger i té una companyia de ball. Ara prepara una segona versió del seu espectacle Hambre, amb què vol refermar que, per a ell, el flamenc ho és tot. L’acompanyaran artistes com José de la Miguela que, com en tantes altres ocasions, substituirà el públic familiar del barri pel de les sales.
Barris amb ‘soniquete’
Moltes artistes dels tablaos són veïnes de barris flamencs de Barcelona i de ciutats de la rodalia: la Mina, Sant Roc, el Bon Pastor, Sant Andreu, Verdum, Cornellà o l’Hospitalet. A la Mina el veïnat pugna per defensar una oferta artística professionalitzada. Des de fa tres dècades, el seu festival de flamenc té una mitjana de 4.000 persones de públic. “Som l’únic festival organitzat per gitanos a Barcelona i, probablement, a tot l’Estat espanyol”, explica Rafael Perona, responsable de la proposta.
Al principi, el festival era un concurs de talent i va tenir un jove Miguel Poveda de participant. Hi han passat locals com la bailaora i veïna Montse Cortés i avui hom pot gaudir de veure-hi algú com Antonio Agujetas. “És una llàstima que, en un art que sentim tan nostre, els gitanos no puguem participar-hi més com a programadors”, es lamenta Perona, que lluita perquè el festival sigui tan visible com els Ciutat Flamenco o De Cajón.
Al Besòs-Maresme, el Centre Cívic Besòs fa anys que té una escola de flamenc. Des del 2003, el cicle (In)Fusión Flamenca també vertebra la comunitat amb xerrades, exposicions i concerts d’artistes com El Capullo de Jerez. El projecte intenta “traslladar la cultura flamenca, que al Besòs es viu de manera quotidiana, als escenaris”, exposa la bailaora i professora Bárbara Balbo. “Aquí hi ha nens que s’arranquen a cantar mentre juguen a pilota o adults que fan compassos mentre prenen el cafè al bar. Hi ha infants de deu anys amb veus majestuoses. La nostra feina és mirar que siguin conscients que aquestes habilitats són extraordinàries”, diu.
Cultura i espectacle
El flamenc es va popularitzar per satisfer l’interès d’un públic burgès, sovint estranger i fascinat per una estètica descarnada. “Els turistes formen el públic dels tablaos perquè gairebé no hi ha demanda local”, apunta la directora del Tablao Cordobés. “Fora bo que Barcelona valorés més la seva cultura flamenca, que no para de donar grans noms. Els primers premis del Festival de Cante de las Minas han estat donats a catalans”.
Moltes artistes dels ‘tablaos’ són veïnes de barris ‘flamencs’ de Barcelona i de ciutats de la rodalia: la Mina, Sant Roc, el Bon Pastor, Sant Andreu, Verdum, Cornellà o l’Hospitalet
Però això ha estat sempre així arreu del territori espanyol. A principis del segle XX, el districte V de Barcelona va aplegar una llarga llista de cafès cantants (el Villa Rosa de la nissaga Borrull, El Circo Barcelonés, La Casa Juanito, El Dorado o El Cangrejo Flamenco), on es feia flamenc en una atmosfera suburbana que aplegava turistes, miners vinguts de Huelva, pescadors gaditans que treballaven al port, artistes i literats.
“L’andalusisme s’hi manifesta amb una cruesa terrible i un patetisme commovedor”, escrivia el periodista Sebastià Gasch en una crònica acolorida sobre els locals per on passaven Enrique El Mellizo o La Niña de los Peines. Abans de cedir el testimoni als teatres, aquests locals humils van convertir Barcelona en “la segona ciutat flamenca de l’Estat espanyol”, segons l’historiador i aficionat d’origen cordovès Francisco Hidalgo.
Una herència del sud treballador
Hidalgo ha considerat que, a més del poble gitano, la immigració andalusa, que recollia la tradició d’un cant miner que denunciava l’explotació del capatàs, va introduir el flamenc
a Catalunya. La immigració dels anys 50 va poblar la rodalia de Barcelona de penyes flamenques com La Fosforito, a Cornellà de Llobregat, on també se celebra un festival anual. La Fosforito feia actuacions en un local del carrer de Ramoneda, però també tertúlies i conferències musicals.
La societat El Dorado és la versió avantguardista de les penyes. Amb una comunitat de 160 persones, programa artistes importants (l’actuació de María Terremoto l’any passat va provocar una cua que donava la volta al carrer) i celebra Vermuts Flamencos amb espectacle a l’aire lliure. A més, munta conferències i cursos i ha presentat un cicle de cinema sobre flamenc amb la Filmoteca de Catalunya. “El flamenc és per gaudir-lo”, comenta el director, Pedro Barragán, “però cal saber d’on ve
i com evoluciona, investigar-lo”.
Amb cinc anys, Aina Núñez ja ballava a la penya flamenca del seu pare, un aficionat malagueny instal·lat a Manlleu. Llicenciada en Dansa Flamenca a Còrdova, exalumna de les escoles de La Tani i Paca García, Núñez ha tingut de mestres Eva La Yerbabuena o Israel Galván. La bailaora ha dirigit les coreografies de la gira “El mal querer” de Rosalía, però es mostra especialment emocionada quan parla del projecte coral Laboratoria, estrenat al Festival de Nou Barris. “És un espectacle que reflexiona sobre la feminitat de manera heterodoxa, explorant els límits del flamenc. Reflecteix el meu afany per fer del moviment una recerca personal”, comenta.
El seu company d’escenari en un Vermut Flamenco al Poble-sec, Jero Férec, és un jove guitarrista londinenc que ha vist en la música la manera d’expressar una identitat queer i “trencar amb l’arquetip del macho”. Dirigeix la programació de la sala La Dorotea i, en un futur, voldria projectar el pòsit de la tradició en composicions pop. Com la seva companya Laura Santos, una cantaora que ha llançat un tema que fusiona l’electrònica i el flamenc.
Es fa difícil mostrar tots els rostres del flamenc. La rebel·lia personal i de classe, la dura vida de la feina dels jornalers a la mina i el lament de trobar-se entre dues aigües, però de pertànyer a una comunitat amb pellizco, formen un mosaic d’identitats que conviuen a Barcelona. Però, com diu la vella soleá recollida per Demófilo, “Flamenca, tendrás presente, lo flamenquiyo que he sío, chiquiya, para quererte”.
