Al capitalisme li agrada que comprem coses, llencem coses, tornem a comprar coses, i així en una falsa màquina de moviment perpetu -ni l’energia ni els recursos són il·limitats, per molt que des de l’economia neoliberal se’ns vulgui fer creure en el creixement etern. Malgrat que cada vegada hi ha més evidències que enderroquen els mites fundacionals del sistema econòmic i polític que vol imperar com a monopoli des del Nord fins al Sud global, l’engranatge mateix del capitalisme funciona com a mecanisme de reproduir aquestes falses idees.
Estem en la setmana de mobilitzacions per l’Emergència Climàtica del 27-S i ja ha estat una batalla llarga que s’anomeni com a tal a la situació de desequilibri en l’ecosistema planetari. També ho va ser validar el concepte de canvi climàtic. No pas perquè manquessin proves suficients per demostrar la interrelació i les causes comunes dels fenòmens que s’estaven experimentant arreu del globus -pujada de les temperatures, desglaçament dels pols, forat a la capa d’ozó, pluja àcida, augment del nivell del mar, increment dels desastres naturals, assecament d’aqüífers, desertificació, extinció d’espècies, etc.
Sinó perquè, malgrat les proves científiques recopilades pel treball d’experts i les experiències vivencials compilades per les persones afectades -majoritàriament, veus del Sud global i amb experiències especialment vulnerables per una relació estreta amb la Natura-, el rèdit polític i econòmic de mantenir un discurs negacionista era tan enorme, que es va emprar una tàctica goebbelsiana i de màrqueting globalitzada per allargar el màxim temps possible el negoci del dubte raonable.
Malgrat les proves científiques recopilades pel treball d’experts i les experiències vivencials, el rèdit polític i econòmic de mantenir un discurs negacionista era tan enorme, que es va emprar una tàctica goebbelsiana i de màrqueting globalitzada per allargar el màxim temps possible el negoci del dubte raonable
Al llibre Mercaderes de la duda (2018, Capitán Swing), Naomi Oreskes i Erik M. Conway expliquen aquest recorregut basant-se en una situació homòloga i precedent de l’actual negacionisme: la batalla de les companyies tabaqueres per negar els efectes perjudicials sobre la salut del tabac industrial. En fer-ho, ens assenyala una de les potències que més repressió activa ha marcat contra l’ecologisme, els EUA, i el seu paper protagonista en la construcció de relats que fessin oïdes sordes a les proves científiques de l’impacte capitalista en la natura.
Com? A través del mateix mètode científic i inundant el camp de la necessitat d’un “debat”. Quan van convèncer als mitjans de comunicació de l’obligació “d’escoltar totes les parts”, es va adobar el terreny perquè es posés a la mateixa balança a opressors i oprimits. Va succeir amb la megaindústria tabaquera, els gegants dels combustibles fòssils, les transnacionals extractivistes, els mercaders d’armes, les macrofarmacèutiques monopolitzadores de llavors i escampadores de pesticides…
I ara passa també amb els grans conglomerats digitals o els monstres gentrificadors del turisme i l’especulació immobiliària. Per cada prova que demostrava l’existència del canvi climàtic, de les seves múltiples causes interrelacionades i del seu risc creixent, els científics contractats per aquestes grans indústries van fomentar el negacionisme. Les autores del llibre, Oreskes i M. Conway, relaten la macrooperació de contrainformació i en fan un seguiment històric. Una campanya de publicitat multimilionària amb potents arrels classistes, sexistes i colonialistes que ha tingut conseqüències nefastes per la Terra, qui sap si irreversibles.
La crítica que es pot fer a Mercaderes de la duda és que, malgrat estar denunciant l’ús interessat dels mètodes científics per a amagar situacions compromeses i contraproduents al model socioeconòmic imperant, per se el llibre no és contrari al capitalisme ni a les seves maneres de fer. Així i tot, ajuda a mirar amb ulls crítics el sistema que sosté la producció de contingut científic des d’una perspectiva occidentalitzada i positivista, en l’entramat de papers, peer reviews i de manca de finançament públic.
Posa sobre la taula l’accés reduït del públic general als coneixements i als llenguatges necessaris per participar en la construcció dels dogmes científics, alertant del perill que això suposa per la consegüent manca de difusió democràtica tant dels continguts com a les palestres de validació. Un procés que menysté altres sabers que no entren en aquest paradigma i formes de convivències que, molt abans dels crits d’alerta dels científics del Nord global, ja denunciaven com els seus territoris i els seus cossos patien els efectes mortífers del canvi climàtic. Aquelles persones que mai es van deixar enganyar pels voltors mercaders del dubte, ja que les seves vivències reafirmaven l’existència de la crisi a què hem de fer front i demostraven la possibilitat de formes de vida respectuoses amb la Terra que és la nostra llar.
