Darrerament s’han convocat vagues i concentracions per l’emergència climàtica. Perquè sí, és una emergència climàtica, una realitat cada vegada més present i amb greus repercussions a conseqüència de l’acció humana (i alhora la inacció); així que hem de començar a anomenar les coses pel seu nom. Aquest sistema en què vivim, el seu model econòmic –on el creixement i el consumisme indefinit han acabat convertint el planeta en un medi fràgil– i la nostra irresponsabilitat faran que les generacions futures també siguin col·lectivitats fràgils. Tothom ha sentit a parlar de l’escalfament global, de l’elevació de la temperatura mitjana de la Terra i del nivell dels oceans –que recordem que cada any puja més de pressa a conseqüència de l’emissió de gasos com el diòxid de carboni a l’atmosfera. La contaminació de l’aire té una relació directa amb l’escalfament global, però portem massa temps mirant a una altra banda. Aquesta, alhora, afecta la nostra salut: d’acord amb les dades de l’Organització Mundial de la Salut, la contaminació de l’aire pot afectar els pulmons i causar asma, entre altres patologies.
En relació amb el medi ambient, hi ha diversos problemes. L’esgotament de les terres de cultiu (el 25% de la superfície s’està degradant), l’emissió descontrolada de CO2 (l’any 2001 ja es va enregistrar la dada coneguda més alta), l’augment de la contaminació ambiental, el forat de la capa d’ozó, la desforestació (140.000 quilòmetres quadrats de boscos desapareixen anualment), la desaparició d’espècies i moltes amb amenaça d’extinció, etc. Es calcula que, l’any 2025, una quarta part de la superfície del planeta patirà una greu degradació.
Som conscients, com a societat, que el creixement econòmic i el consumisme desmesurat són un acte injust i suïcida? El pitjor d’aquest món capitalista és que ens fa sentir culpables com a consumidors, quan aquesta responsabilitat hauria de recaure en l’àmbit de la producció. Posaré l’exemple més fàcil: el reciclatge. Pel que fa als plàstics (recordem que només una ampolla de plàstic pot trigar 600 anys a descompondre’s i una bossa, uns 55 anys), les dades aportades per Ecoembes apunten que del total d’envasos que es posen al mercat, únicament se’n recull el 63,75% als contenidors de reciclatge, i amb els actuals rendiments, es redueix a un 30% el percentatge que s’acaba reciclant. Aquest últim percentatge és l’important, perquè ens dona la quantitat real de reciclatge al nostre país. Llavors, el reciclatge d’envasos és una gran mentida? Qui en són els culpables? L’actual llei estableix que hi ha sistemes que s’asseguren del reciclatge dels residus, així com de compensar econòmicament les empreses (públiques o privades) que s’encarreguen de la gestió i el reciclatge; però mentre les grans superfícies i els grans generadors de residus tinguin el control d’aquest sector
i paguin per cada tona que es recicla, serà un problema enquistat.
Ara bé, també em pregunto: serveix d’alguna cosa si les grans potències mundials (com els Estats Units, l’Índia, la Xina, el Brasil…) no estan disposades a frenar? Perquè són aquests, els països amb més potencial econòmic, els que més estan destruint el medi ambient, i sempre són els països més pobres els que ho pateixen de manera directa. La situació en què ens trobem és que la lluita climàtica acaba sent una lluita de classes. Els desastres climàtics afecten de forma diferent segons la classe social. Els barris amb menys ingressos queden més castigats que els que tenen més diners. No és una coincidència que els més pobres visquin en zones industrials i, per tant, quedin més exposats a les inundacions, la contaminació, els residus de les fàbriques, etc. El sistema capitalista busca convèncer la gent que podem frenar el canvi climàtic, assenyalant-nos com a responsables. Ens diuen: “Tu ets el causant del problema, està a les teves mans”. Però la realitat només és una: no podem millorar la vida al nostre planeta sense posar fi al capitalisme.
