Poesia, teatre, novel·la, assaig… l’obra de Juan Tomás Ávila Laurel, escriptor i activista equatoguineà refugiat a Catalunya des de 2011, és immensa a la vegada que discreta. Aquesta discreció és fruit de l’opacitat en la qual està immers el seu país d’origen i la invisibilitat a la qual el relega el sector cultural de la seva antiga colònia: l’Estat espanyol. Aquest dimecres 13 de novembre al Festival l’Alternativa s’estrena L’escriptor d’un país sense llibreries, una peça documental dirigida per Marc Serena que ens presenta un país amb una petjada colonial gravada a foc, un règim dictatorial hereu del Franquisme, un país on la cultura és bloquejada perquè no aflori la dissidència i que quan aquesta s’expressa és fortament reprimida. Juan Tomás Ávila Laurel és el vehicle narratiu d’aquesta història de la qual sovint ningú vol fer memòria.
Com va sorgir la idea de fer un documental sobre Guinea Equatorial, centrat en la teva figura com escriptor i activista refugiat?
Marc, director del documental, ja tenia coneixement sobre Guinea Equatorial perquè hi havia intentat anar alguna vegada, també coneixia Nigèria, un país amb dinàmiques similars a les de Guinea, tot i que crec que són una mica més exagerades. Ell volia aprofundir més en Guinea Equatorial i jo havia sigut una persona amb certa notorietat després de fer la vaga de fam el 2011. Aquesta vaga de fam la vaig començar quan José Bono, president del Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, va fer una visita institucional al govern d’Obiang. Jo era idoni per a convertir-me en el vehicle d’aquesta història, estic refugiat aquí a Catalunya, però puc anar de tant en tant a Guinea. Volíem parlar sobre què és Guinea Equatorial, del seu passat i del seu present.
Al documental, i també als teus llibres, mostres la petjada colonial que va deixar l’Estat espanyol a Guinea Equatorial. Això es tradueix en diferents àmbits, però un molt important és la cultura: es manté la llengua, els costums… Com s’ha sustentat i consolidat aquesta petjada?
Hi ha una dita que diu: “Deu els cria i ells s’ajunten”. Això se li dóna molt bé al poder, per més abominable que sigui un tirà, té amics sempre a l’estranger. Guinea Equatorial té recursos i això suposa que hi ha països interessats en Guinea, i gent que es fa propera al Dictador [Teodoro Obiang] per lucrar-se. La petjada que va deixar la colonització és total, no es pot mesurar. Les marques d’un Estat dictatorial com va ser la dictadura Franquista van influir moltíssim, totes les petjades són perennes. La transferència de poder de les persones espanyoles a les persones guineanes va ser relativament fa poc, i no va donar temps a crear “unes formes” o “unes lleis” o “unes formes estètiques” guineanes, ni africanes. Tampoc va produir-se una transformació en la relació amb la casta eclesial, vells coneguts del Franquisme. Un percentatge molt gran dels guineans són catòlics, però fa poc està pegant fort l’evangelisme. La religió, part de la cultura, és un llegat colonial que té una presència enorme en Guinea i és intocable, segueixen havent-hi processons, ofrenes, i tota la parafernàlia que l’envolta. La gent diu que el poder ve de Déu i no només les persones amb poder creuen d’aquesta manera per seguir reproduint les lògiques del poder, també persones pobres que cerquen la salvació. En definitiva, les formes de relació que va deixar el colonialisme segueixen sent totalment actuals a Guinea Equatorial.
El poder i la religió estan intrínsecament lligats al país segons ens expliques. A un article de Frontera D anomenat: “Guineanos, Dios y el cielo“, expliques com el poble guineà obvia -manipulat pel poder- la manca d’infraestructures sanitàries o com elits de l’exercit reforcen la idea de Déu com a salvador. A Guinea hi ha persones, grups o activistes, que reivindiquen la cultura precolonial i les creences anteriors?
La cultura precolonial no es veu, la gent no fa gala d’això, són formes de relació construïdes a través dels costums de les comunitats, no entra en conflicte amb el catolicisme, ni amb la colònia, perquè hi ha persones que practiquen ambdues. Per exemple, ara les persones fan ofrenes i regals esperant guanyar-se el cel, això és après totalment de la religió catòlica. El general que comentava a l’article que va donar diners a esglésies quan va morir, ho va fer per tenir molts responsoris. Aquest general va ser ministre de cultura, amb això et pots imaginar quanta gent es gasta diners o segueix la religió catòlica amb fanatisme.
Al documental expliques com funcionaven les escoles a Guinea sota el mandat colonial espanyol. Eren escoles franquistes. Com aculturitzaven a la canalla?
No hi havia llar d’infants, quan tenies 7 anys et tocava anar a escola, i si no sabien quina edat tenies et mesuraven amb un nivell a la porta de casa. A l’escola ens castigaven si parlàvem en la nostra llengua, en el meu cas l’annovonès. El mestre era l’única persona que sabia parlar espanyol, fora d’aquest horari nosaltres no el parlàvem. Si per remota casualitat parlaves en la teva llengua, et castigaven i ho veiem normal. Llavors, ens pegaven molt. Una persona em va preguntar si em van quedar seqüeles d’aquestes agressions, però en aquella època el mestre era com una autoritat, els pares i mares avalaven això. Si els nens patien un castic a l’escola, tenien un segon castic a casa. S’ha deixat un sistema educatiu colonial en el qual el mestre és una autoritat innegable, és una manera de transmetre a la resta de persones que aquestes figures són inqüestionables, és impossible que es pugui parlar de democràcia perquè la gent s’ha educat en la idea que el poder ve de Déu i de les institucions com l’escola, que van crear-se al colonialisme, i reforcen sistemàticament aquesta idea de Déu i d’autoritat.
Com va ser la transició a Guinea Equatorial després de la Independència del 1968? Va haver-hi grups nacionalistes que van reivindicar-se com a altres indrets del continent africà?
“El que ens va faltar als guineans va ser una intel·ligència per combinar els sabers ancestrals i el llegat ‘bo’ del colonialisme”
Per començar a parlar de la transició en Guinea, hem de parlar de com es va gestar Guinea des de l’òptica colonial. Des del punt de vista geogràfic, Guinea és un arxipèlag, la meva illa, per exemple, està lluny de l’illa on està Malabo. Sense la colonització La Guinea entesa com a Guinea actual no existiria, el fet colonial va posar en contacte molts pobles. La colònia va conformar un nou poble amb regles comunes, es va deixar per a la Història un país nou anomenat Guinea Equatorial. Al primer president, Francisco Macías Nguema, li va donar un rampell que consistia a recuperar l’esperit precolonial, però és que s’ha d’entendre que Guinea Equatorial no existia abans de la colonització, estava composta per pobles, comunitats, ètnies. Macías va ser una persona que va tenir molta por en governar un Estat desconegut, va intentar que la gent tornés a les seves arrels africanes en certa manera, però això era impossible si no es desmuntava el territori com l’havia entès la colònia. A Guinea va haver-hi presència francesa, holandesa, portuguesa… i totes aquestes colònies han deixat la seva presència de manera més o menys discreta. Els guineans tenien estructures d’Estat, però Macías va destruir el llegat colonial només en l’aparença d’identitat nacional, les dinàmiques repressives van romandre. El que ens va faltar als guineans va ser una intel·ligència per combinar els sabers ancestrals i el llegat “bo” del colonialisme.
Com va romandre el president Obiang 40 anys al poder?
Obiang va donar un cop d’Estat al seu oncle, Francisco Macías, a qui va executar després, i ara per ara està delicat de salut, però ja té tot lligat: li deixarà el poder al seu fill Teodorín Obiang. Obiang està al poder perquè el traspàs del poder de la dictadura franquista va deixar una manera de fer, ell és un dictador, no van trobar necessari que es canviés la dinàmica del poder, i la gent s’ha acostumat. Quan parlem del poder que hi ha a Guinea, hem de parlar del poder que hi havia a Espanya, sobretot els últims anys del franquisme. Macías va ser escollit en unes eleccions, però ell es declarava franquista, tothom ho sentia així… no és estrany que actuessin de manera similar. La societat civil guineana no es rebel·la contra el Govern perquè ha sigut castigada, la repressió va ser tal que avui en dia hi ha molta gent que és incapaç de parlar. Els guineans que viuen a Espanya tenen por a parlar perquè saben que els hi pot passar alguna cosa als familiars o coneguts que tenen a Guinea. El terror que es va viure durant el Govern de Macías encara està vigent. També Obiang té molt bones relacions internacionals, recursos i diners per pagar voluntats, per tant la forma de govern del president actual prospera, i aquestes relacions lligades al record de les tortures i repressió del govern de Macías bloqueja la dissidència. Passarà molt temps fins que la gent comenci a reclamar noves formes de governar.
En el teu cas has sigut perseguit per la teva dissidència durant el govern d’Obiang. Com has viscut aquests anys?
Quan una persona escriu pot ser creador de mons diversos o cronista de mons actuals. Si jo narrés els detalls del món actual, seria molt dolent que no estigués mirant la realitat. El primer que vaig fer va ser escriure i per escriure s’ha de mirar, i si es mira, no pots tancar els ulls a la realitat que tens davant. No pot ser que tu sàpigues, com escriptor, que la teva paraula pot arribar a molta gent i obviar el patiment de la teva comunitat. És una premissa que tot escriptor ha d’assumir. Què pot fer un escriptor si els seus potencials lectors estan passant la de Caín? Si els hi estan torturant? És una obligació.
Una companya teva al documental comenta que la gent no té accés a la cultura (quan es va gravar no hi havia cap llibreria a Guinea) i diu que la gent té altres preocupacions vitals. Com s’informa la gent a Guinea sent un dels països amb més control de xarxes socials i opacitat a internet?
Jo de tant en tant vaig a Guinea, com he comentat, i el 2013 vaig anar amb el meu ordinador i em van instal·lar un programa per evadir les traves del poder. Si vols entrar a Facebook o a alguna pàgina crítica amb el règim, la majoria de vegades no pots. Segons quin és el calendari polític bloquegen les xarxes socials. Pel que fa a les biblioteques o espais on poder consumir cultura, no recordo cap lloc durant el meu batxiller o la meva època d’estudiant per trobar llibres. Vaig iniciar-me en la lectura amb un missal i unes enciclopèdies que tenia a casa. La gent té molts compromisos i moltes necessitats per sobreviure i la lectura ha estat prescindible. Avui en dia la gent té necessitat de lectura, però durant molt de temps els poderosos ens van fer creure que la lectura era cosa de blancs. A l’elit que està al poder ja li va bé que la gent no llegeixi, així no es critica la seva gestió i els seus crims. Guinea Equatorial és un país on un analfabet pot arribar a ser ministre, hi ha molts casos de generals que no han anat ni tan sols a l’escola. El poble guineà té moltes ganes d’accedir a la cultura, ara mateix hi ha dos centres culturals espanyols, un a Bata i un altre a Malabo, on podem trobar llibres i activitats culturals. El que no podem permetre és que els únics nuclis culturals siguin estrangers i no siguin guineans, així no podem reivindicar la nostra cultura. La cooperació espanyola a través dels centres culturals fa el seu paper, però no és suficient. Necessitem incentius a la lectura, necessitem llibres a Guinea
En cultura no hi ha inversions, però en la indústria del totxo hi ha moltíssima. Com s’explica això?
Aquests senyors han governat amb complexos, han estat pendents sempre de la caritat internacional i quan va arribar l’època de l’auge del petroli van sacsejar-se la vergonya construint edificis i monuments, però no van dedicar-se a mantenir els serveis fonamentals: sanitat o educació. A més, aquestes persones són les mateixes que munten les empreses de construcció i per tant s’enduen comissions i es beneficien d’aquesta indústria. També són les persones que tenen les signatures perquè empreses internacionals puguin construir al país. Ara mateix molts científics estan avisant que els combustibles fòssils, com el petroli, estan esgotant-se a gran velocitat. Per a Guinea Equatorial el petroli suposa una de les principals fonts d’ingressos. Hem d’imaginar Guinea com un formatge d’aquests que tenen molts forats i per aquests forats del formatge s’escapen tots els diners. La corrupció a Guinea és tal que és impossible que aquesta riquesa reverteixi en la societat de manera igualitària. Les elits es mantenen gràcies als diners líquids del petroli. Guinea té relació amb els Estats Units, França o Espanya, i fa intercanvis comercials, però tots els diners de Guinea acaben a paradisos fiscals.
Quin paper podrien tenir els organismes internacionals per denunciar les pràctiques de Guinea, tant en corrupció com en tortures o vulneracions de drets?
“Els països del nord global són els que decideixen que un vaixell ple de persones al mig del mar s’enfonsi”
L’autoritat moral és molt dubtosa. Imagina’t a l’Estat espanyol cridant l’atenció a Guinea per corrupció. La gent hauria de reflexionar sobre la barra que tenen els membres de l’ONU quan gestionen els interessos del poder i de la democràcia. Els països amb dret a veto tenen líders intocables i això perjudica els països petits com a Guinea. La manera d’actuar d’aquests presidents és molt descarada i nosaltres ja ens hem desenganyat amb l’ONU, veuen la palla en l’ull aliè sempre. Només el poble guineà amb plena autonomia pot decidir el seu camí i sacsejar la xacra de la corrupció. Els països petits com Guinea Equatorial han de trobar aliances fora de l’Agenda Global dels poderosos, perquè els seus interessos no tenen res a veure amb els interessos de França, Rússia o Espanya. Et posaré un exemple: la majoria d’africans no reconeixen el seu estat actual amb la resta d’africans que migren i moren en els deserts i en les fronteres, per què? Bé, en el corrent de pensament d’Occident fa temps que hi ha la idea que el món està superpoblat, no faran una guerra, però faran tot el possible perquè tothom es mori pel seu compte. Els països del nord global són els que decideixen que un vaixell ple de persones al mig del mar s’enfonsi.
El teu últim llibre The Gurugu Pledge parles d’aquestes persones africanes que es reuneixen a una muntanya del Marroc abans d’intentar fer el pas d’entrar a Europa
Sí, vaig escriure sobre la gent d’aquesta muntanya perquè aquella muntanya representa una cruïlla d’Àfrica. No escric sobre el patiment, escric sobre persones que comparteixen una quotidianitat, riuen, conversen i esperen, és un homenatge a tots els africans. Per a mi, el Gurugu és un espai de dignitat.
Quin paper juga el racisme institucional en la configuració d’aquestes fronteres?
Tots els països del món són racistes, per tant les seves fronteres també ho són. Quan vaig a les escoles a donar xerrades els explico que el colonialisme és racista, que els països colonialistes quan van colonitzar no ho van fer pel bé d’aquests països, es van creure superiors. Primer van escriure els escrits racistes i després feien tot el possible perquè el que trobessin s’ajustés al que trobaven. I quan no trobaven els plantejaments racistes que havien escrit, se’ls inventaven. Els colonialistes van intentar per tots els mitjans que la gent no aprengués perquè és més fàcil tenir a un poble controlat en la ignorància. Els migrants han de saber quan migren que aquí hi ha pocs braços oberts i que Europa és racista. Els guineans fa més de 60 anys que es relacionen amb l’Estat espanyol, hi ha moltes persones nascudes a Espanya d’ascendència guineana. Com és possible que cap d’aquestes persones hagi arribat a llocs de poder? Hi ha un interès clar que impedeix que aquestes persones progressin en la vida.
Quin impacte esperes del documental?
Ja estic descregut, però el que podem aconseguir és que la gent sàpiga més sobre el llegat colonial a Guinea i que es pregunti perquè no s’ensenya aquest llegat colonial a les escoles, perquè la història de Guinea Equatorial s’ha silenciat. Sempre dic, no s’estima el que no es coneix… bé, no és casualitat que no es parli de Guinea. Amb el nostre documental volem mostrar la connexió de Guinea i l’Estat espanyol i reconèixer l’estatus dels guineans a l’Estat espanyol.
