Ha passat més d’un mes des de la proclamació d’una sentència valorada com a injusta, no solament per l’independentisme sinó també per sectors no separatistes crítics amb l’actuació de l’Estat i els successius governs d’una banda i l’altra de l’Ebre. I sembla que minva el dies irae que ressonava per Catalunya, que s’ha produït un oportú fade out [pèrdua de la intensitat] producte de l’esgotament de la protesta, de la manca de perspectives de l’independentisme i de les expectatives generades no tant pels resultats de les eleccions legislatives proppassades sinó per la finestra oberta poques hores després dels comicis.
Van ser unes eleccions d’efecte paradoxal, val a dir. La desfeta de Ciutadans arran dels vasos comunicants que unien el partit taronja amb els carpetovetònics de Vox, en el fons, va certificar l’encert del gir (discursiu) de Rivera. Tot i que la hipòtesi de construir un centredreta liberal continuava sent vàlida, ha quedat irremeiablement sepultada per l’harakiri d’intentar copiar l’original. En termes generals, les dretes abanderades, pols aparentment antitètics però que comparteixen un marc nodrit del conflicte territorial, han millorat o mantingut els seus resultats. Tanmateix, el desllorigador d’uns comicis que mai s’haurien d’haver produït (com tampoc els anteriors) sembla haver vingut amb un preacord producte de l’esfondrament dels de Rivera i, sobretot, per un clima de desencoratjament estès entre l’electorat d’esquerres. D’aquí que, malgrat el preciós temps perdut, s’hagi estès un vel oportú: com si no hagués passat res.
A Espanya, la correlació entre blocs té evidents potencialitats levogires i el darrer CIS (previ a les seqüeles de la sentència) situava el repte independentista com a dotzè problema més punyent. Això genera inquietud en el relat processista, que ja no sap com caragolar-se més per tapar la nuesa aclaparadora de l’emperador. Alhora, l’independentisme recula (com reflecteix el Centre d’Estudis d’Opinió) després d’haver assolit el seu aparent sostre.
Transcendir la nostàlgia
Sembla que la nova conjuntura que s’albira a Espanya hauria de tenir, si bé no una traducció mecànica, alguna sort de translació a Catalunya. Malgrat el seu transformisme, o gràcies a ell, la dreta austericida continua mantenint ressorts fonamentals del relat i, per tant, del poder. El nostre país necessita, definitivament, un canvi polític. L’independentisme del seny i no de la rauxa ha de deixar enrere la nostàlgia de la tardor de 2017. Ha de conrear una legítima melancolia que permeti transcendir els greuges acumulats i aprofitar les oportunitats: generar les condicions per a una resolució política d’un conflicte que tiba cada cop més les costures de la societat.
Per això mateix esperem que el PSOE demostri que no és únicament el partit de l’antidreta. A una situació que no és similar a la de l’octubre de 2017, no es pot oferir una resposta anàloga, per molta pressió que es pateixi. Per una altra banda, cal ser conscients del que va suposar aquella tardor calenta. Aquells esdeveniments van constituir un punt de bifurcació en què es van alliberar les forces acumulades. D’aquí va sorgir una reconfiguració on l’independentisme ha resultat (temporalment, si es vol) derrotat. No hi ha correlació de debilitats, el resultat és inapel·lable. Tanmateix, l’edifici processista no sols no s’ha ensorrat, sinó que s’albiren les possibilitats de la seva superació per la via de la reafirmació dels seus axiomes i, per tant, aprofundint en la dinàmica conflictual.
Per això esperem que ERC exerceixi d’heroi de la retirada. Les reculades mai resulten operacions sexys o èpiques, però poden resultar necessàries, fins i tot de cara a un xoc ulterior. Els republicans han de superar els seus complexos envers la dreta catalana. L’heroïcitat pot resultar captivadora en el curt termini, però perseverar en l’equivocació porta, en el millor dels casos, a cronificar una situació adversa o al desastre. Si el partit de Junqueras vol ocupar la grapejada centralitat, haurà de superar el càlcul a curt termini, on els comptes sempre sortiran a retornar, i arriscar-se a rendibilitzar la superació del processisme a mitjà i llarg termini. Ha de corresponsabilitzar-se en el canvi de conjuntura a Espanya i entomar clarament la proposta de diàleg per resoldre el conflicte territorial.
D’acord, sí, són paraules, però sense paraules no hi ha acord, i sense acord no tindrà lloc el desempat. Per a l’acord es necessiten parts i contraparts, propostes i projectes, deixar la visió de curta volada: aquesta lliçó és de primer curs de Marcelino Camacho. Allò que s’exigeix és moderació i paciència com a virtuts revolucionàries, sense excloure, però, l’acció i la decisió perquè qualsevol canvi, ves a saber si una revolució, no agafi els implicats jugant a cartes. I com que sembla que avui estem en l’ona de la moda parisenca tardor-hivern, capgirem un lema del maig del 68 francès: no siguem realistes, demanem allò possible.
