Álex Vásquez és una indígena maia k’eqchi, activista a Tzk’at, una xarxa de sanadores ancestrals que es reivindica com a feminista, comunitària i territorial. Desenvolupen la seua feina, tant en defensa dels territoris i la identitat de les comunitats, com també de la transformació de les mateixes comunitats per tal de fer valdre els drets de les dones davant el patriarcat ancestral. Vásquez ha estat fent una gira per diferents poblacions valencianes, convidada per Perifèries, una organització de cooperació per al desenvolupament, en una campanya per connectar les lluites en defensa del territori a banda i banda de l’Atlàntic.
A risc de semblar obvi, la primera pregunta la trobe obligada. Què vol dir exactament açò de “sanadores ancestrals”?
Hem decidit anomenar-nos així com a forma de reivindicació de les nostres iaies i dels sabers que hem heretat d’elles. Són coses que no hem après a l’escola o a la universitat, sinó que provenen de les pràctiques quotidianes, de la forma que tenim els maies k’eqchi d’entendre el món i de reivindicar-nos, de reivindicar la forma en què vivim la resistència en defensa del territori cos-terra.
I a la pràctica, amb fets concrets, què suposa?
Les nostres àvies gastaven certes plantes per a curar les malalties, invocacions, aspiracions de fums per als trasbalsos espirituals, tenien en compte les llunes per escollir el moment de collir o plantar, etc. Tots aquests coneixements els portem a la pràctica a l’hora de sostenir les nostres germanes, germans i germanis que estan lluitant en la defensa del territori. La repressió i els atacs al nostre territori i identitat són molt desgastants, tant en l’àmbit físic, com espiritual i emocional, i aquestes pràctiques serveixen per continuar connectats i tindre forces per a la resistència. Per açò, no soles som sanadores ancestrals, sinó que també som feministes, comunitàries i territorials.
Com funciona la xarxa?
Som tretze companyes del poble maia i dues del poble xinka que vam començar a notar absències polítiques en la resistència. Vam començar a revelar el masclisme indígena i vam començar a ajuntar-nos per a sanar-nos com a condició prèvia per continuar la resistència. No creiem que siga just que estiguem fent una lluita contra una cimentera o una hidroelèctrica amb el cos i l’esperit ben malalt. Tampoc és just que en aquesta resistència hi haja companys que assetgen i violen les dones. No creiem que hi puga haver aquesta resistència sense qüestionar-nos l’heteronormativitat i el binarisme dels cossos. El nostre camí còsmic i polític és sanar, però no només el cos, sinó també l’esperit i la consciència. Així, ens ajuntem i acompanyem a altres germanes que estan en resistència en altres territoris i els portem plantes i altres mètodes per ajudar-les a gestionar les emocions i les indignacions que les produeixen estar tot el dia batallant amb els funcionaris pel territori.
Però, per a moltes d’aquestes defensores hi ha perills més greus que l’estrès, amenaces físiques reals i concretes…
També ho treballem, òbviament. El problema precisament és que les mesures de protecció que et posa l’estat-nació, al cap i a la fi, inclouen un punt de vulnerabilitat, però quan hi ha un risc polític i ens sostenim entre nosaltres, amb els nostres codis ancestrals, és molt més difícil que et maten, perquè en tu desapareix la predisposició a quedar com a víctima i comences a sentir, a resistir, a mobilitzar-te… En definitiva, a no facilitar-los que et maten. Nosaltres parlem de la paraula “acossar”, que significa “posar el cos entre germanes”. Llavors ets conscient que quan passa alguna cosa en una comunitat, hi ha altres comunitats que es mobilitzen i venim altres germanes a posar el nostre cos.
Des d’Europa o Occident hi ha la imatge que el feminisme és un invent d’ací i que, en certa forma, cal exportar a altres realitats culturals. Però, el vostre feminisme té unes altres arrels.
“El nostre feminisme no prové de les sufragistes ni pretén reivindicar les revoltes per aconseguir el dret a vot en l’estat-nació colonial, ja que per a nosaltres no representa res de reivindicatiu”
Hem hagut de fer un esforç de claredat política per arribar a eixa definició, ja que no existeix en els nostres idiomes, sinó que hem d’emprar el castellà colonial perquè cobre sentit, pel qual, de cara a les nostres comunitats mai ens definim com a “feministes”, ja que açò no significa res en els nostres idiomes. Però, al mateix temps, hem comprovat que aquest és un terme que ens serveix per a dialogar amb altres realitats en emancipació dels seus cossos com a camí còsmic-polític. Òbviament, això pressuposa dues coses. La primera que no creiem en un sol feminisme. Al cap i a la fi, la pluralitat de realitats és un element clau de la nostra cosmogonia. La segona és que el nostre feminisme no prové de les sufragistes ni pretén reivindicar les revoltes per aconseguir el dret a vot en l’estat-nació colonial, ja que per a nosaltres no representa res de reivindicatiu. El nostre “feminisme” –mantindré el terme per tal que se m’entenga, ja que per açò serveix– passa per una lectura crítica de la societat maia, que ja abans de la Colònia patia una desharmonització de la vida. Ja existia un patriarcat ancestral comunitari que, amb la colonització, convergeix amb el patriarcat occidental. I totes les violències que aquests generen es carreguen en els cossos de les dones.
I funciona aquest diàleg amb els altres feminismes o noteu encara paternalisme per part de les feministes occidentals?
Funciona sí, sempre que hi haja claredat política de les germanes per a ser conscients de les seues procedències i dels privilegis que l’estat-nació colonial els dóna sobre els seus cossos. Els problemes més habituals els tenim amb certes feministes, més, podríem dir-ne, acadèmiques, en qui hem notat pràctiques extractivistes de les dones del territori sense que elles hagen posat mai el cos en la seua defensa. Aquest feminisme teòric, separat de la lluita real, és un moviment absorbit pel capitalisme que opera dins les nebuloses intel·lectuals del feminisme, recuperant conceptes que hem creat des de la nostra creativitat. D’altra forma, com sempre ha actuat el capitalisme, en eixe cas i en moltíssims altres.
Com funciona aquest extractivisme?
Hi ha conceptes que han estat creats per les comunitats des de la seua pròpia creativitat política com, per exemple, quan parlem del cos com a primer territori de defensa; i que després els veus plasmats en treballs acadèmics o altres textos sense que s’explique que açò ha eixit de l’epistemologia i quotidianitat de les dones indígenes. I han eixit d’ací, precisament perquè nosaltres hem viscut, no teoritzat, que el cos i el territori no es poden defensar per separat.
Ací s’han desenvolupat les teories de l’ecofeminisme per desenvolupar eixa relació.
Però és que hi ha un altre feminisme possible? A mi una cosa que m’ha sorprès de moltes feministes occidentals és que privilegiaven la relació amb el cos per damunt de la relació amb la terra. I jo les pregunte: On vas a viure el teu feminisme? A Júpiter? A Saturn? No! El viuràs a la Terra i si no et dol que hi haja mineria a Villar del Arzobispo és que estàs caminant amb un feminisme alienat de la consciència i que, al final, acaba operant en contra de la defensa dels cossos, tal com fa el capitalisme.
En el seu discurs veig una vinculació molt estreta entre territori i identitat. Expressions com la de “castellà colonial”, que sorprenen.
És que vull que quede clar que el castellà no és el nostre idioma [riu], de la mateixa manera que l’estat-nació colonial que anomeneu Guatemala no és el meu país, sinó que nosaltres l’anomenem Iximulew. I és inevitable que siga així, perquè aquesta és una proposta que no ix com una proposta teòrica alienada de la realitat, sinó com una necessitat concreta de la lluita en la defensa del territori enfront de qualsevol transnacional que arribe ací. I qualsevol multinacional significa la mineria, les hidroelèctriques, el monocultiu extens, cimenteres…, però també les esglésies evangèliques i catòlica, el narcotràfic o el tràfic de persones, que també són transnacionals. A la nostra xarxa tenim companyes que provenen d’organitzar-s’hi en contra d’unes i altres que venim de la lluita contra el tràfic de persones i que també hem aportat els nostres sabers de sanació a la gent que està afectada per aquestes pràctiques. Però per arribar a aquest vincle amb el territori, ens hem de llevar els vicis d’irracionalitat colonial que encara tenim. Fins que no ens en desfem, no estem teixint una nova vida, sinó que tan sols ens creiem que estem mobilitzant-nos.
