Som a principis d’octubre i la societat catalana viu pendent de quina serà la sentència del Tribunal Suprem contra els líders socials i polítics independentistes. Ens trobem amb Marina Bernadó Bonada (Barcelona, 1974) al parc de l’Espanya Industrial del barri de Sants, on ens recorda com l’antifeixisme va aconseguir posar fi a la celebració que l’extrema dreta feia cada 12 d’octubre a la plaça dels Països Catalans. Era a finals dels anys noranta i ha plogut molt des d’aleshores. Fins el passat mes de maig ella no va poder tornar a casa, després de viure cinc anys i tres mesos en la clandestinitat i dotze anys en presons franceses per la seva militància a l’extinta organització armada Euskadi Ta Askatasuna (ETA). Amb el seu alliberament, l’única catalana que continua a la presó per haver pres partit al conflicte basc és Lola López Resina. Moltes generacions d’activistes no han vist els seus rostres més enllà de les fotografies per recordar-les a les marxes de torxes o de la serigrafia als gots de festa major que el col·lectiu Rescat ha distribuït tots aquests anys per recaptar fons solidaris. Bernadó es mostra profundament agraïda a tothom qui durant aquest temps li ha donat suport des de l’exterior i té ganes d’explicar les seves vivències. Aquesta és una entrevista forjada a foc lent, divuit anys d’espera no han apagat el seu desig d’alçar la veu de nou.
Qui era la Marina abans de marxar de Barcelona? Quina militància tenia fins que va iniciar el seu periple?
Vaig començar a okupar molt joveneta, des que vaig marxar de casa mons pares amb setze anys. Més que per convicció ideològica, per la meva relació amb el punk i el moviment llibertari. A partir de vivències compartides, de lectures i de relacions amb altra gent més polititzada, vaig prendre consciència i em vaig implicar més, sobretot arran del meu pas per la Kasa de la Muntanya. En aquell moment, el moviment okupa tenia molta força i implicació en la lluita antifeixista i anticapitalista.
Quins vincles tenies amb el País Basc?
“Hi havia un conflicte obert amb ETA, que per mi sempre havia estat un referent, i tenia ganes de canalitzar la ràbia i la impotència”
Mitjançant relacions personals vaig anar coneixent la realitat d’un Estat espanyol feixista i repressiu que ho arrasava tot. Hi havia un conflicte obert amb ETA, que per mi sempre havia estat un referent, i tenia ganes de canalitzar la ràbia i la impotència. Per mi va ser natural, era un tema que em tocava molt i quan es va oferir l’oportunitat no ho vaig dubtar.
El 2001 es llança una primera operació policial, però a tu et busquen en un segon desplegament mesos més tard. Què passa aleshores?
Sí, però els fets estan relacionats amb la primera caiguda del comando Barcelona, quan m’acusen d’haver ajudat el company Fernando Garcia Jodrà –que porta 18 anys pres en aïllament, ara a Huelva– a escapar fins a França i a reconstituir un segon comando, que quan va tornar a activar-se va ser desarticulat de seguida.
Llavors decideixes marxar cap a l’Estat francès perquè tens sospites que pots ser detinguda?
A la segona caiguda del comando detenen el company que podia cantar-me [donar informació sobre ella]. De tot això me n’assabento quan detenen les companyes en un pis del carrer Villarroel (Barcelona), que jo havia llogat amb una documentació on apareixia una foto meva i se’m podia identificar. En aquell moment és quan marxo cap a la clandestinitat.
Estàs cinc anys i tres mesos vivint en la clandestinitat. Com és l’experiència de deixar enrere tota la teva vida d’un dia per l’altre?
Paradoxalment, va ser una sensació de plenitud molt gran, perquè jo volia continuar amb la lluita i era una oportunitat de seguir. Anar a la clandestinitat era el següent pas lògic de la meva militància. És molt dur marxar, però també estava molt feliç per haver escapat de les tortures. La clandestinitat és una sensació de llibertat molt gran, la teva implicació és de 24 hores durant set dies a la setmana i vius una experiència amb gent que l’està vivint de la mateixa manera. Per una persona com jo, que em nego a acceptar aquest sistema capitalista i patriarcal al qual vull combatre, és una manera de poder expressar-te al marge. No existeixes de cara a l’Estat i les autoritats, tens documentació falsa, cotxes expropiats i els únics límits d’aquella situació són els que et marca la teva consciència i ètica revolucionària. Per mi van ser uns anys molt macos i plens; em va fer molta ràbia que em detinguessin.
Entenc que vas haver de trencar el contacte amb el teu entorn familiar i d’amistats.
“Coneixes què significa ser una persona sense papers i et veus confrontada a situacions que pels nostres privilegis com a blanques i occidentals no havies experimentat abans”
Totalment. Al principi és dur perquè et costa situar-te. Jo vaig estar a França aquests anys. És una altra cultura, una altra llengua que al començament no controles, però és tot un aprenentatge de les tècniques i un creixement personal important, perquè t’apodera molt. També coneixes què significa ser una persona sense papers, com tantes que hi ha aquí, i et veus confrontada a situacions que pels nostres privilegis com a blanques i occidentals no havies experimentat abans. Tens moltes dificultats i has de fer front als problemes quotidians més bàsics, com per exemple anar al CAP, que a la clandestinitat és un maldecap del qual has d’aprendre a sortir-te’n.
Quins motius i conviccions et porten a entrar a ETA?
Per mi era la màxima expressió de la confrontació i la resistència contra l’estat feixista que ens estava bombardejant per tot arreu. Abans el discurs era “bombes o vots”; ara se’ls ha quedat curt perquè l’excusa sembla que no eren els mitjans –la lluita armada–, sinó el contingut ideològic que hi havia darrere: el nostre projecte revolucionari. Avui en dia, arran del procés català, sembla que s’ha agafat més consciència que aleshores no es lluitava contra una expressió armada, sinó contra tot un projecte polític.
Des del moment que fas el pas d’emprar la lluita armada com a estratègia política, vol dir que la consideres una eina legítima.
“La qüestió és: qui utilitza la violència? Quan a l’Estat no li agrada que el poble s’organitzi és quan som titllades de ‘terroristes’, com passa avui en dia amb qualsevol persona dissident”
El discurs de “no acceptem la violència” no se’l creuen ni ells. Tenen gent armada i uniformada per tot arreu, inverteixen en armament tot el que poden i compten amb mitjans de control cada vegada més sofisticats en allò que anomenen seguretat, que al cap i a la fi és repressió. La qüestió és: qui utilitza la violència? Quan a l’Estat no li agrada que el poble s’organitzi és quan som titllades de “terroristes”, com passa avui en dia amb qualsevol persona dissident. Mentrestant, construeixen un discurs que ara penso que els costa més de mantenir en segons quins sectors, perquè els ha caigut una mica la careta. Ja no va de revolució sí o no, sinó que estem en un estadi de drets i llibertats bàsiques sí o no. Això afecta persones a les quals mai els havia tocat o no s’havien implicat en res. La gent veu que persones que estan en un CDR o que participen en accions no-violentes acaben a la presó. Estem en aquest punt.
Què diries als qui durant tants anys us han definit com “terroristes” o “assassines”?
Que s’informin per mitjans que no són els massius, que estan contaminats i que manipulen totalment els conflictes. Molta gent ens coneix personalment i se sorprèn que som bona gent, tenim principis i valors com la solidaritat, el compromís i el suport mutu. Han pogut veure com cau pel seu propi pes tota aquesta imatge de la “terrorista” de sang freda que només vol matar.
En termes més ètics o humanístics, has sentit contradiccions sobre fins a quin punt hauríeu transgredit certs límits a l’hora de reivindicar drets que vulneràveu per als altres?
“Per mi la violència és una eina a la qual, en certa manera, ens van abocar. El discurs dels drets el comparteixo i tinc un gran respecte per la vida humana”
És clar que crea contradiccions! Per mi la violència és una eina a la qual, en certa manera, ens van abocar. El discurs dels drets el comparteixo i tinc un gran respecte per la vida humana, però entenc que hi ha molts tipus de violència invisibilitzada: la violència del patriarcat, que estem patint cada dia, o la violència que ens aboca a acceptar curros de merda per poder sobreviure i pagar un lloguer. Posem tots els drets al mateix nivell, perquè no val a dir “jo accepto aquest dret humà” però els altres els trepitjo. És molt dur quan hi ha hagut persones que han perdut la vida o han sofert danys sense estar directament implicades en el conflicte, però al mateix temps ho has d’assumir. Quan fas lluita armada estàs en un conflicte obert i hi ha coses que són així; tanmateix, penso que ho hem fet de forma molt focalitzada i que s’han deixat de banda moltes accions precisament perquè podien causar danys col·laterals, que es volien evitar a tota costa. S’ha fet el millor que s’ha pogut però, és clar, la guerra fa mal, a tots els nivells.
Et detenen el desembre de 2006 a l’Estat francès. Quants processos judicials has viscut i quantes condemnes has rebut?
El 2008 tinc el primer judici i em condemnen a nou anys, perquè em fiquen a la causa d’uns companys que havien caigut abans i m’acusen de formar part de l’aparell de falsificació d’ETA. El 2011 tinc un segon judici per la nostra detenció. Jo ja portava cinc anys presa i aquí em cauen nou anys més acusada de formar part de l’aparell logístic, de guardar material i d’enregistrar uns vídeos de formació i propaganda. Les dues causes són correccionals i com que tenen un límit màxim de deu anys se’m fusionen en una sola condemna. El 2014 ja tenia data de sortida, però aquell mateix any em treuen un altre judici per la via criminal (on les penes poden arribar fins a la cadena perpètua) pel qual em demanen 22 anys. Estem encausades diverses persones, acusades d’una sèrie d’expropiacions, i em cauen disset anys, la pena més elevada que finalment compleixo. Durant molts anys, a nosaltres ens han donat molt poques redempcions suplementàries perquè ens demanaven requisits que no complíem: rebre tractament psicològic, indemnitzar les parts civils i treballar. Tot i així, amb la suma de les redempcions ordinàries i suplementàries, he pogut sortir un cop complerts dotze anys i mig.
Per quantes presons has passat?
“Nosaltres tenim la política de no acceptar estar sense cap altra companya del Col·lectiu de Presos Polítics Bascos, del qual he format part tots aquests anys”
Vaig començar estant quatre anys a Fleury (París) i després dos anys a Fresnes. Amb condemna ferma, em van portar en una presó de compliment, Réau, on estic només nou mesos perquè em notifiquen un altre procés i em tornen a una presó de preventives, a Tolosa. Vaig estar lluitant per sortir d’allà perquè era una presó molt conflictiva i estava sola, només hi havia una altra companya en un altre mòdul i nosaltres tenim la política de no acceptar estar sense cap altra companya del col·lectiu EPPK [Col·lectiu de Presos Polítics Bascos, per les sigles en èuscar] del qual he format part tots aquests anys. Vaig aconseguir que em portessin a Fleury una altra vegada i en aquesta segona època vaig passar-hi tres anys, fins que em van moure definitivament a Rennes, on he estat els últims tres anys. A les presons preventives estàvem 21 hores al dia tancades en cel·les individuals.
Com determina el fet de ser dona el teu pas per la presó?
He passat nou anys en preventiva en presons per a dones amb penes petites, que són l’últim racó de l’administració penitenciària. He estat en d’altres on també hi havia homes en altres mòduls i la major part de les instal·lacions estan pensades perquè les utilitzin ells, que són majoritaris. Les presons de dones normalment tenen moltes menys activitats, amb un punt de vista molt sexista i heteropatriarcal: costura, cures personals, estètica… més dirigides a formatjar-nos en el nostre rol de dones. L’accés al gimnàs també és restringit perquè la major part dels horaris els agafen els homes. També ens marquen molt la manera de vestir: a les presons franceses no pots anar amb samarretes de tirants, faldilles curtes, escotada o sense sostenidor.
Pel que sembla, has continuat militant tot i estar privada de llibertat.
I tant. Nosaltres teníem la força del nostre col·lectiu, les comunicacions i les visites eren reivindicacions importants per les quals hem lluitat. Ningú et reconeix el teu estatus especial en l’àmbit administratiu, malgrat que a nosaltres ens parlaven de preses polítiques perquè estàvem organitzades. Teníem una portaveu a cada centre, assemblees setmanals, batallàvem qüestions de supervivència diària i he tingut experiències de lluita molt maques dins la presó. Ens hem coordinat entorn de la fi de la dispersió i de les mesures excepcionals que se’ns aplica pel fet de ser militants basques.
Aquestes lluites no us comportaven més repressió?
“No ens enviaven a les cel·les de càstig sinó que les ocupàvem i no podien castigar ningú més fins a atendre les nostres demandes”
Les sancions van des del parte, passant pel confinament, fins a les cel·les de càstig, a banda de tots els altres xantatges que utilitzen contra les preses socials, com per exemple la retirada de permisos de sortida i visites. Amb la nostra estratègia donàvem la volta a les eines repressives i les bloquejàvem, en un estira-i-arronsa que feia que la institució penitenciària s’ho pensés més per implantar noves mesures. El xantatge no ens afectava perquè no demanàvem ni condicionals ni permisos… I fins i tot les eines que tenen per fer més por les utilitzàvem per plantar-nos: no ens enviaven a les cel·les de càstig sinó que les ocupàvem i no podien castigar ningú més fins a atendre les nostres demandes.
Quina relació teníeu amb les preses socials?
Sempre ha estat molt bona perquè ens han vist unides i en actitud de lluita, fet que crea molt respecte. Sabien que no som chotas [delatores], que no ens fiquem en trapicheos ni baralles gratuïtes, sinó que la nostra guerra és amb la presó i la nostra actitud amb elles era ajudar en tot el que poguéssim. Ens han vist lluitar per coses que a elles també els repercutien positivament. Quan saps que estaràs molts anys allà, lluites per coses tan bàsiques i importants com tenir fruites i verdures a les cantines, poder cuinar a les cel·les amb plaques elèctriques o entrar CD. Les coses més petites que fora semblen poc importants dins ho són molt.
Què en penses de la presó després de passar-hi tots aquests anys?
“La presó només compleix una funció de control social i adoctrinament per fer-te una persona submisa, una peça més d’aquest sistema”
Crec que només compleix una funció de control social i adoctrinament per fer-te una persona submisa, una peça més d’aquest sistema i que entris sobretot en la roda laboral, d’acceptar qualsevol cosa mentre estiguis treballant. Dins les presons hi ha treball que s’acosta molt a una forma d’esclavitud encoberta, no existeix el dret laboral i grans empreses troben mà d’obra barata perquè ni tan sols tens dret a la baixa, en condicions d’explotació i amb sous de 200 euros al mes. També marca el doble xantatge de ser presa i dona, el judici de valor del que fem amb les nostres vides, de si ets mala mare i no compleixes el paper de dona cuidadora. Em fa molta gràcia la paraula “reinserció” perquè nosaltres som unes persones completament inserides en el nostre entorn: tenim inquietuds, suport al carrer i mitjans per sobreviure en aquesta societat, de moltes altres maneres que potser no passen forçosament per un treball assalariat, la hipoteca, la família i tot el recorregut que ens tenen preparat.
Sortim de la presó. Quin impacte emocional et va causar la rebuda que et van fer a la Vila de Gràcia? Quins sentiments et va despertar tornar a casa?
Emocions molt fortes, sobretot pel que fa a les relacions. Coses que encara em costa d’integrar, com quan hi ha hagut manifestacions, veure-ho i pensar: puc anar-hi. Tot un tsunami sensorial de colors, olors, sorolls… Tot un moviment que encara m’emociona, perquè han passat cinc mesos però han passat molt de pressa. Surts al carrer amb aquest sentiment agredolç de deixar les companyes a dins, has d’interioritzar-ho i acceptar que ara t’ha tocat a tu i a poc a poc a les altres, però requereix un exercici molt dur. El món ha canviat molt, jo tinc la sort que tot el canvi tecnològic no ha estat tan fort com ho pot haver estat amb una persona de més edat. Vaig entrar amb 33 anys, ja tenia internet i estava familiaritzada amb els ordinadors, però el canvi més bèstia és veure tothom enganxat a la pantalla d’un telèfon. Tres persones en una terrassa i cadascuna mirant el seu telèfon, quin fàstic! La manera de comunicar-se ha canviat molt.
Com veus l’evolució dels processos d’alliberament nacional als Països Catalans i al País Basc? Creus que l’objectiu és més a prop?
“Hi ha processos d’aquests tipus que són aglutinadors i moltes de les estratègies que havíem utilitzat abans no tenien tant d’abast”
Penso que sí. Hi ha processos d’aquests tipus que són aglutinadors i moltes de les estratègies que havíem utilitzat abans no tenien tant d’abast. Em fa molta il·lusió veure tanta gent implicada en política amb un discurs combatiu; penso que aquesta és la via per fer avançar les coses. Enllaçant-ho una mica amb la situació al País Basc, nosaltres vam fer un canvi d’estratègia en el moment que l’eina va deixar de ser vàlida. Ens mostraven com l’únic problema i van transformar la nostra activitat en quelcom més difícil d’entendre. Això va suposar que les condicions per fer una lluita armada al final esdevinguessin contraproduents, sobretot pel que fa al suport popular. En una situació de repressió total, en què qualsevol podia anar a presó per formar part de l’esquerra independentista, es va deixar la iniciativa en mans del poble, que té ganes de tirar endavant per altres mitjans.
Et percebo il·lusionada.
La repressió és forta, segueix i seguirà amb un altre discurs, però tinc molta confiança que sabrem trobar les eines que considerem oportunes d’acord amb el context polític de cada moment. Estic impactada i molt contenta de l’evolució immensa que han fet les dones organitzades entorn del moviment feminista. Hem sortit del gueto en el qual crec que ens trobàvem per arribar a altra gent amb necessitats reals com ara l’habitatge, amb un potencial combatiu enorme perquè es tracta d’una situació de precarietat comuna. Em fa feliç veure tanta gent implicada en els desnonaments, en les protestes contra l’ofensiva a Rojava i en tantes altres lluites que creen consciència per poder avançar. Hi ha molta feina per fer i faria una crida a transcendir el fet personal i anar més enllà, ser capaces d’unir-nos encara que ideològicament no tinguem la mateixa sensibilitat, conscients de qui tenim al davant com a enemic comú.
