L’assaig, compost de dues ponències emmarcades per un pròleg i un epíleg, tanteja les esferes de l’acció feminista respecte l’àmbit de la política institucional, la seva relació amb la universitat i les tensions polítiques de les assemblees de base. L’autora, Mari Luz Esteban, a la qual vam entrevistar recentment, es mostra reticent a parlar d’una “quarta onada feminista”, identifica nombroses continuïtats entre el feminisme contemporani i el que el va precedir (fins als 2000), però també punts de fuga actuals analitzats des de la mirada d’una activista de 60 anys davant els ulls de la qual ha transitat la història del feminisme basc des dels anys 1970, fins a l’actual moment de “construcció de la pau i la convivència”, en les seves pròpies paraules.
Aposta per la recuperació dels intercanvis i reflexions que es produeixen en les taules rodones i espais de debat i formació organitzades pel moviment feminista basc, recatant-les com a matèria primera pel desenvolupament de les seves tesi
En la línia d’altres publicacions recents –com ara Capitalismo y patriarcado (Akal, 2019)–, El feminisme i les transformacions de la política es presenta amb humilitat i cura, com un text que emana del moviment i es dirigeix al moviment. Això aporta originalitat al text car per a gairebé tots els debats, prenent com a punt d’arrencada les mateixes ponències de les grans trobades de dones al País Basc des dels anys 1980 i atorgant especial pes a les iniciatives de Bilgune Feminista (la sectorial feminista impulsada per l’esquerra independentista basca als 2000). En segon lloc, també aposta per la recuperació dels intercanvis i reflexions que es produeixen en les taules rodones i espais de debat i formació organitzades pel moviment, recatant-les com a matèria primera pel desenvolupament de les seves tesi. Abunden les cites a Ainhoa Etxaide –exsecretària general del sindicat LAB– i també la revisió de les seves intervencions. És a dir, l’aposta d’Esteban per l’elaboració col·lectiva (de pensament, acció i iniciatives polítiques) no és retòrica, sinó que la practica en revalorar-la i fer explícit el valor d’aquests intercanvis.
Aquest aspecte connecta amb la principal aportació del llibre, el qüestionament de les metodologies de participació que s’han popularitzat –no només al front feminista– des de la dècada dels 2000 a redós del moviment antiglobalització (divisió de debats en petits grups, dinàmiques, jocs…, mai no està de més recuperar el clàssic de Traficantes de Sueños Asambleas y reuniones). Un altre aspecte peculiar de l’assaig rau en l’assenyalament de les contradiccions del moviment feminista basc en la seva relació amb la política institucional i, amb aquesta, la proliferació de la “oenegització” i “professionalització” de l’activisme feminista. Del “Emakunde no me cunde” dels 1980 a “en el context basc, hem arribat a un moment en què pensem que les reformes i les ruptures són compatibles, i a la pràctica actuem en consonància intentant compatibilitzar-les (sóc conscient que generalitzo massa)”.
Pel que fa a les metodologies participatives, l’autora manifesta la preocupació vers la creixent sofisticació d’aquestes tècniques sense que sembli millorar ni la densitat, ni la qualitat ni la profunditat dels debats al si de l’activisme, més aviat identifica una tendència al “fetitxisme de la forma” per sobre del contingut o finalitat, un fenomen que pot estar inhibint la participació plena de tots tipus de dones.
D’altra banda, aquesta escassetat de “debat ple”, podríem dir, ve també acompanyada d’altres dos fenòmens. Un de més innovador: una nova cultura política on sorgeix un sector de dones ampli que s’identifica amb la causa feminista (alliberant el terme de la càrrega estigmatitzadora que popularitzà el neoliberalisme durant els 1980-1990, vegeu Reacción, de Susan Faludi), però que alhora no té una activitat militant més enllà del consum de xerrades i convocatòries.
L’altre fenomen, patit arreu del moviment feminista internacional, seria el divorci de l’activisme de base respecte de la teorització acadèmica. Un desarrelament pràctic que correlaciona amb la cooptació institucional –des de les universitats, la política institucional i les organitzacions internacionals com l’ONU o les ONG- que va tenir lloc, precisament, en els moments previs de la instauració d’una agenda feminista internacional mitjançant les Cimeres de Beijing de l’ONU.
En relació amb aquesta cooptació i distanciament entre teoria i pràctica, Esteban manifesta la seva inquietud al voltant de la sobre atenció de les figures individuals, sovint acadèmiques, el que denomina les “feministes d’opinió”
En relació amb aquesta cooptació i distanciament entre teoria i pràctica, Esteban manifesta la seva inquietud al voltant de la sobre atenció de les figures individuals, sovint acadèmiques, el que denomina les “feministes d’opinió” (en contrast amb el “feminisme d’associació o participació”).”Fa l’efecte que les qui tenen les claus de la política feminista són aquelles que publiquen els seus textos als mitjans de comunicació”, afirma. A diferència d’altres moments de la història del feminisme, l’elaboració col·lectiva perd centralitat, reconeixement, és poc divulgada i sovint fins i tot és parasitada per elements externs o figures individuals.
Un altre dels aspectes suggeridors de llibre és la recuperació en termes senzills dels debats sobre les polítiques del reconeixement (identity politics, en anglès) i les redistributives i el seu impacte (i crítica) en l’abús de termes com “apoderament” o “cures” de forma abstracta, arraconant la dimensió col·lectiva que històricament els ha gestat. Front l’apoderament, Esteban proposa el suport mutu, l’autoatenció i la reciprocitat. Respecte de les cures, adverteix sobre els riscos de caure en els essencialismes del feminisme de la diferència (com ara l'”ètica de les cures”, presumptament pròpia de les dones) en tensió amb les apostes redistributives que opten per centrar l’atenció política en l’articulació de serveis públics o solucions col·lectives per atendre les necessitats de la reproducció de la vida quotidiana. Esteban s’inclina més per aquestes segones i per repuntar les arestes de la relació dels sentiments amb les cures: el paper de l’amor com a trampa o com a condició “necessària” de la “bona cura”.
Aquest últim debat, per exemple, l’il·lustra la controvèrsia sobre els permisos de maternitat/paternitat. Sobre un consens de què hi ha una insuficiència generalitzada, aquelles que defensen la prioritat de l’extensió del permís matern confronten amb les que aposten per avançar, en primer lloc, en l’equiparació i la no transferibilitat dels permisos entre progenitors. Les primeres estan destacant la importància de la cura materna directa (per exemple, l’OMS recomana sis mesos de lactància materna exclusiva, difícil de comptabilitzar amb les 16 setmanes de permís de maternitat actuals). Les segones, tanmateix, avantposen la necessitat d’eliminar obstacles per a l’emancipació econòmica de les dones –dins les coordenades del capitalisme, és clar– davant el moment crític que representa la maternitat (principal causa d’escletxa salarial i de desigualtat econòmica entre les dones assalariades).
Esteban sembra les llavors per què el mateix activisme s’autoanalitzi i autoconfronti. Aquestes llavors, però, vénen impregnades d’un interrogant cabdal: quin és següent pas polític del moviment feminista?
Precisament, aquest exercici d’aterrar els debats és potser el que més es troba a faltar a l’assaig. Especialment, pel que fa a la relació del moviment feminista basc amb la important presència de l’esquerra abertzale a les institucions. Esteban sembra les llavors per què el mateix activisme s’autoanalitzi i autoconfronti. Aquestes llavors, però, vénen impregnades d’un interrogant cabdal: quin és següent pas polític del moviment feminista? Com hem d’articular un més enllà després del moment de la sensibilització, per exemple, amb la violència masclista? En aquest punt, l’epíleg del llibre rescata als intèrprets contemporanis d’Spinoza, com ara Deleuze, per (re)reivindicar el desig com a “potència”. Una potència, la del moviment feminista, la fertilitat de la qual dependrà tant de la voluntat i capacitat de somniar un demà substancialment diferent com també de com es resolgui el seu horitzó polític i organitzatiu.
Malgrat Esteban, des d’un principi, focalitza i acota les seves experiències i anàlisis a l’escenari basc, és difícil sostenir tal excepcionalitat en els termes que de vegades transmet el feminisme abertzale. En el context del congrés de crítica de l’economia política, dedicat al bicentenari de Marx, celebrat el març de 2018 a Bilbao, una activista d’Errekaleor interpel·lava des del públic a Amaia Andrieu (veterana activista de Bilgune): “El moviment feminista basc només és excepcional en la mesura en què la lluita armada i la repressió han endarrerit l’eclosió dels mateixos debats i contradiccions del moviment feminista d’arreu”. Aquesta tesi, també compartida per Esteban, subratlla novament que els interrogants de El feminisme i les transformacions en la política tenen força sentit també per l’activisme i les organitzacions feministes contemporànies als Països Catalans.
#RegalaDirecta i t’enduràs un exemplar d’aquest llibre. Pots fer-ho aquí.
