No hi haurà judici contra els huit excàrrecs de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) acusats per l’accident de metro del 3 de juliol 2006, on van morir 43 persones i 47 van resultar greument ferides. Quatre excàrrecs de FGV s’han declarat culpables de 43 delictes per homicidi imprudent, 47 lesions per imprudència i un contra els drets delstreballadors i s’ha arribat a un pacte entre la Fiscalia, els acusats i les víctimes de l’accident. Els altres quatre acusats, entre ells la qui fora màxima responsable de FGV, Marisa Gracia, quedaran absolts segons l’acord, el qual dona la raó a la lluita de l’Associació de Víctimes de Metro 3 de juliol de 2006 (AVM3J). Conversem amb Rosa Garrote, portaveu de l’associació, per aquí aquesta decisió suposa “un punt final satisfactori” a una lluita de més d’una dècada.
Què en penseu del pacte?
Per a nosaltres és positiu, perquè té caràcter definitiu i no hi ha cap part que després puga estar en desacord i vulga introduir alguna premissa. És definitiu i això ens dona una satisfacció i la tranquil·litat de dir: “Realment serà així”.
Què passa, doncs, amb la resta d’acusats? Se’ls jutjarà posteriorment?
Tal com ens ha pogut confirmar l’advocat de l’Associació, el dijous passat, a última hora, es va arribar a un acord entre els huit imputats i la Fiscalia. Dels huit, quatre reconeixen la seua culpabilitat i exculpen la resta. Aquests altres quatre no són declarats innocents, només queden lliures de qualsevol judici, i no se’ls qüestionarà la seua actuació. Ara bé, que no se’ls qüestione no vol dir que la seua actuació fóra correcta ni que actuaren bé.
“Des de fa més de tretze anys que diem que la responsabilitat de l’accident no era del conductor, que era l’últim graó de la cadena, sinó que calia anar ascendint en la cadena de comandament fins a arribar a les persones que prenien les decisions. I aquest moment ha arribat ara”
Penses que amb aquest pacte s’està fent justícia?
La figura del pacte ha estat present des del principi. Per a mi, ja d’entrada, que quatre directius de FGV reconeguen que la gestió de l’empresa no va ser correcta és un triomf. És un triomf, perquè és reconéixer el que nosaltres portem denunciant des del primer dia. Des de fa més de tretze anys que diem que la responsabilitat de l’accident no era del conductor, que era l’últim graó de la cadena, sinó que calia anar ascendint en la cadena de comandament fins a arribar a les persones que prenien les decisions. I aquest moment ha arribat ara, quan aquests quatre directius reconeixen això precisament. Més que una responsabilitat personal d’ells, per a mi és el reconeixent d’una gestió nefasta per part dels directius de Ferrocarrils Generalitat Valenciana. Això és un triomf. I és extensible a aquests quatre que han quedat lliures o fora del pacte, als quals no se’ls ha pogut demostrar que tingueren responsabilitat penal. També a Marisa Gracia, que era la directora gerent en el moment de l’accident, i que com a màxima responsable de l’empresa, era qui tenia la capacitat de decidir totes les accions. Ella no va promoure una prevenció del risc per a protegir el comboi de la corba, tal com denunciaven els sindicats. L’assumpció de la culpa assenyala tots els imputats, incloent-la també a ella.
Penses que la vostra lluita ha evitat que l’accident i la impunitat quedaren en l’oblit?
És evident que si nosaltres no portarem més de tretze anys denunciant i reclamant totes aquestes responsabilitats, dient que l’accident es podia haver evitat, que la culpa no era del conductor, que calia millorar la seguretat… Si nosaltres no haguérem estat, no haguera arribat aquest moment. Això ho tenim clar. Això ens ha fet continuar, perquè tota la lluita depenia de nosaltres.
Per tant, sentiu aquest pacte com una victòria?
Sí, clar, per descomptat! El pacte està donant la raó a tota la nostra lluita i a les nostres queixes. Com et deia, si el pacte reconeix que s’ha gestionat malament el risc ferroviari, que no hi ha hagut una cultura de prevenció i que FGV ha fet les coses malament, això dona tota la raó a la lluita de tots aquests anys, perquè és el que nosaltres hem denunciat des del primer moment.
L’eslògan que heu defensat tots aquests anys és el de “43 víctimes, 47 ferits, 0 responsables”. Ara, ja el podem canviar, ja tenim responsables.
Bé, de fet, el canviarem ja en 2016, quan va eixir el resultat de la Comissió parlamentària, que ja va establir uns responsables. Això no podia interferir en la resolució judicial, però en eixe moment ja es van assenyalar deu responsables, huit dels quals són els mateixos que ara estan imputats, i també unes responsabilitats polítiques, per la gestió anterior a l’accident, i sobretot per la gestió posterior. La resolució de la comissió parlamentària va coincidir amb el desé aniversari de l’accident, i en la concentració que es va fer eixe dia ja vam dir que el lema “43 víctimes, 47 ferits, 0 responsables” ja no era vàlid, perquè s’havien assenyalat deu responsables. El que faltava era la resolució judicial, i avui es fa definitiva, perquè s’han assenyalat les responsabilitats penals.
Suposa això un punt final?
Sí, és un punt final. En 2015, en el nové aniversari, ja vam deixar de concentrar-nos en la plaça de la Verge, a València, perquè s’havia iniciat la comissió parlamentària, i per tant anava a iniciar-se una investigació real, on s’anaven a considerar totes les possibles circumstàncies, no limitant el cas, únicament, a la velocitat, fet que assenyalava només al conductor. S’havia creat també la Llei de Seguretat Ferroviària, que també era una de les nostres demandes, perquè no hi havia una llei de seguretat que regulés el transit ferroviari i pensàvem que era molt important treballar en prevenció. Amb això, es va tancar una mica la lluita més visible d’estar en la plaça tots els mesos, però com associació, hem continuat batallant les responsabilitats penals, i com ja han arribat, podem tancar aquest capítol. I el tanquem satisfactòriament i molt contentes, perquè s’han reconegut les responsabilitats penals de l’empresa.
“Van decidir tapar l’accident, donant ordres a Radiotelevisió Valenciana perquè es fera una cobertura de l’accident com si fora una notícia de poca importància. I els va eixir molt bé”
L’accident del metro de 2006 ha estat el més greu de tot l’Estat espanyol, i en el seu moment va haver de suportar un silenci polític i mediàtic brutal. Què creus que van guanyar en el seu moment amb tant de silenci i manipulació?
Al Partit Popular, en eixe moment, li interessava tapar l’accident, perquè estàvem pocs dies abans de la visita del Papa i ells no volien que res pogués enterbolir aquest esdeveniment. Era també l’època dels grans esdeveniments, i volien que València fora referent mundial. La notícia havia de ser: “Qué important és València, el Papa ens ha triat”. I en lloc d’això, que la notícia fos l’accident del metro, un transport públic; amb 43 morts, l’accident més greu de la història del metro d’Espanya, el cinqué més greu d’Europa… No era el missatge que ells volien traslladar. Van decidir tapar l’accident, donant ordres a Radiotelevisió Valenciana perquè es fera una cobertura de l’accident com si fora una notícia de poca importància. I els va eixir molt bé. Hem estat molts anys silenciats, ens era molt difícil traslladar totes les irregularitats que veiem pel que fa a la gestió de FGV, com per exemple, que no hi havia mesures de seguretat, defensar el conductor per a fer responsable l’empresa… Ells seguien defensant que tot estava ben fet, que si nosaltres denunciàvem era pel dolor d’haver perdut als nostres familiars, que volíem veure coses on no n’hi havia, que volíem fer malbé la imatge del PP, que estàvem polititzats… En fi, ens menyspreaven contínuament i ha sigut molt difícil haver de suportar aquest comportament.
L’emissió del capítol de Salvados Los olvidados, en 2013, va fer que l’accident de metro començara a tindre un major ressò social i polític. El suport en el carrer creix i la vostra història rep un premi Ondas.
Amb el programa de Salvados, es va donar a conéixer realment la notícia, totes les irregularitats de FGV que havien permés que ocorregués l’accident i totes les irregularitats posteriors, durant el procés d’investigació, amb la destrucció d’informació, amagar informes, mentir en la mateixa investigació com, per exemple, quan el perit pregunta FGV si el comboi havia patit descarrilaments previs. FGV diu que no i després ix en premsa que havia patit tres descarrilaments previs. La gent va entendre el que havia passat, va respondre, i va acudir a la plaça. Tots els premis que s’han anat rebent, tant per aquest programa, com per llibres que s’han escrit sobre l’accident, el còmic… valoren el treball que s’ha realitzat, però per a nosaltres era un altaveu. Cada vegada que es parlava d’un premi, es parlava també de l’accident del metro. Ens alegrem per ell, però també perquè ens repercuteix, ens dóna més visibilitat i arribem a més gent.
Es va treure a la llum com s’havia pressionat els tècnics perquè declararen que havia sigut un “accident inevitable”. Es va pactar el missatge oficial, amb un perfecte manual del que havien de dir els treballadors. Fins i tot es va tractar de silenciar els familiars oferint llocs de treball i indemnitzacions. Alguna vegada has sigut víctima d’aquesta pressió per tractar de silenciar el que va ocórrer?
Personalment, no. Més enllà de les pressions de Cotino, quan en les seues visites a les víctimes després deia: “Jo et done treball”. Però, preguntava: “Estaràs en l’associació?”, “formes part de l’associació?”, “et personaràs en la instrucció judicial?”. Més enllà d’aquestes preguntes, que es podien entendre com un contrapunt de l’ajuda, la veritat és que no hem tingut cap pressió en aquest sentit.
Com definiries aquesta estratègia de silenci i manipulació?
És un comportament mafiós el mires per on el mires. És un comportament inhumà. Diu molt de la qualitat humana d’aquests polítics i de la seua actuació professional. Però, si no són bones persones, tampoc poden ser ni bons polítics ni bons professionals.
Creus que sense el programa de Salvados, i el que va implicar, el president de la Generalitat Ximo Puig us haguera demanat perdó “pel tracte rebut”? Com us sentireu després d’això?
Crec que aquest moment hagués arribat igualment, perquè per a les eleccions de 2011 nosaltres signarem un pacte amb tots els partits que en eixe moment tenien opció a governar la Generalitat. En l’oposició, estaven el PSOE, UPyD, Compromís, Esquerra Unitat i els Verds, i es comprometeren al fet que si qualsevol d’ells arribava a governar, assumiria les nostres reivindicacions. En 2011, no va arribar aquest canvi polític i en 2015 ho van tornar a ratificar per a les noves eleccions, incloent-hi als nous partits que havien aparegut en l’espectre polític, com Ciudadanos i Podemos. Nosaltres estàvem convençuts que, arribat el moment, el pacte l’anaven a complir. Va ser molt emocionant, encara que per a nosaltres hagués tingut més valor, si hagués vingut per part del PP, que ens va fer tant de mal amb la seua estratègia de silenci, i ens ha fet estar tants anys batallant. Encara que hagueren tardat temps, si hagueren estat capaços de reconéixer que s’havien equivocat, haguera sigut gratificant com a familiars i com a ciutadans. Però no va ser així, el reconeixement va arribar per part del nou govern. Ximo Puig i Mònica Oltra van assumir aquest gest de demanar perdó per la gestió de la Generalitat. Va ser molt emocionant que es fes aquest pas de reconéixer que la gestió política anterior s‘havia fet malament, de ratificar i valorar la nostra lluita.
Quins records tens de la jutgessa Nieves Molina, que volia limitar la investigació a la velocitat del comboi?
No tinc paraules. Com a professional de la justícia, pot limitar una instrucció, el període de recerca, on s’ha de tenir en compte tots els documents, proves i tot el que podia haver incidit en l’accident? Ella va limitar la recerca només a la velocitat, deixant fora tota la resta de circumstàncies, que són les que realment assenyalaven la direcció de FGV, la cúpula directiva. Quan l’advocat de l’associació de víctimes, fins i tot el Ministeri Fiscal, intentava introduir altres circumstàncies que podrien haver incidit en l’accident, com ara l’estat de la via, l’estat del vagó, si els descarrilaments anteriors podien haver influït, ella es negava a acceptar-les. Va anar més enllà del seu paper com a jutgessa instructora i es va erigir en defensa dels acusats. Defenia que la cúpula de FGV no era responsable. No havien incomplit cap normativa i, per tant, no se’ls podia retreure la seua gestió, dient directament que ells no tenien cap responsabilitat, tot i que les responsabilitats es valoren en el judici, no en la fase d’instrucció. M’agradaria que ella expliqués com pot ser que, si els propis imputats reconeixen que són responsables de l’accident i que FGV va fer coses malament, hage estat tots aquests anys negant-ho. Això la posa en evidència.
“Cotino va dir que li va “nàixer anar a ajudar a les persones”, i això està molt bé, però s’havia de canalitzar per un mitjà oficial, per a garantir una atenció transparent i igualitària. Perquè preguntar si et personaràs o no, i a canvi et done o no [treball], és sens dubte irregular, sense entrar a valorar la seua intenció”
I de Francisco Camps o Juan Cotino, en relació a la gestió que van dur a terme de l’accident?
Això de Cotino no té nom. Ell era conseller d’Agricultura, que res tenia a veure amb benestar social, ni la seua conselleria tenia relació amb les víctimes. Cotino va dir que li va “nàixer anar a ajudar a les persones”, i això està molt bé, però s’havia de canalitzar per un mitjà oficial, per a garantir una atenció transparent i igualitària. Perquè preguntar si et personaràs o no, i a canvi et done o no [treball], és sens dubte irregular, sense entrar a valorar la seua intenció. I Francisco Camps… que no vulga rebre a una associació de víctimes, que són uns ciutadans que li estan demanant una reunió; que es negue és molt dolorós. Però, eixe fet el retracta més a ell que a ningú. Després, ha atés les víctimes valencianes d’un atemptat en l’aeroport de Madrid. També va demanar disculpes per uns retards que va sofrir l’AVE quan es va inaugurar. En canvi, per un accident en la línia 1 del metro, metro gestionat per la Generalitat en el moment en què ell era president, on moren 43 persones, que diga que no veu cap motiu pel qual demanar perdó… Professionalment, el deixa per terra, però, humanament, quina qualitat humana té aquesta persona? Pitjor que per terra.
Més enllà dels huit exdirectius acusats, creus que hauria d’haver algun polític també assegut al banc dels acusats?
Les responsabilitats polítiques sempre les hem assenyalades. Una altra cosa és que les responsabilitats de Marisa Gracia i els altres exdirectius, que han quedat fora del pacte, es puguen demostrar penalment. Nosaltres mai hem insistit que als polítics se’ls imputés, perquè no veiem aquesta responsabilitat penal directa. Però responsabilitat, almenys de gestió, sí que la tindrien càrrecs com el del conseller d’Infraestructura, que té la presidència de FGV. El fet de donar ordres directes des de presidència a Radiotelevisió Valenciana per silenciar l’accident és una responsabilitat política directa. Però, a nosaltres, el que més ens ha dolgut no és això, sinó la irresponsabilitat posterior de no haver atés a les víctimes, de permetre la gestió de Cotino i una vegada fet públic, que ni el president Camps ni ningú ho qüestionara. També la infinitat d’irregularitats que s’han anat descobrint, com quan va eixir a la llum que Marisa Gracia va encarregar a l’empresa HM Sanchís un informe per a preparar la Comissió parlamentària, on deia als treballadors que el seu objectiu en aquesta compareixença “ha de ser transmetre als membres de la comissió que l’ocorregut entre les estacions de plaça Espanya i Jesús, vora les 13 hores del migdia, ha estat un excés de velocitat, sense que es puga assenyalar cap responsabilitat política ni de gestió ni de desistiment d’assumpció de responsabilitats”. El document es crea per a exculpar FGV i als polítics. I després d’això, ells continuen defensant que la comissió de 2006 era correcta, exhaustiva, i que som nosaltres qui veiem coses on no n’hi ha. També amb l’esborrat de dades de la caixa negra del comboi. Luis Domingo Alepuz, si no té responsabilitat penal en l’accident, té una responsabilitat directa en l’esborrat de dades de la caixa negra, perquè va decidir que, en compte de portar la caixa a la seu judicial, que és el correcte, aquesta anara a dependències de FGV. El policia judicial va consentir això, però després el policia judicial no va poder signar l’acta, perquè no va poder atestar que el que deia la caixa negra fos el mateix que el que posava en els documents que ells li van lliurar en paper. Després, Alepuz va dir que la caixa va esborrar automàticament les dades, després d’haver bolcat la informació a l’ordinador. Nosaltres ens vam posar en contacte amb el fabricant i ens va dir que això era impossible, que has de ser tu qui accepte que siguen esborrades, de manera manual i conscient. Quan això es va destapar, cap polític ho va criticar ni ho va censurar. Ni la jutgessa ni els polítics ni ningú ho va veure com un motiu de sanció. És molt reprotxable la seua conducta.
Què ha suposat per a tu i per a la plataforma tots aquests anys de lluita?
Bé, ha estat un camí que avui s’ha demostrat que era innecessari, perquè el primer dia podien haver reconegut que no ho van fer bé. Ens haurien evitat molt de sofriment, si ens hagueren atés els representants del PP en eixe moment i hagueren assumit les nostres reivindicacions per a detectar els errors i evitar que tornés a passar un accident. Ens quedem amb allò positiu, el fet d’haver aportat el nostre granet de sorra a la redacció de la Llei de Seguretat Ferroviària, que ha estat una de les nostres demandes. També s’ha creat un protocol d’atenció a les víctimes perquè ningú haja de tornar a passar pel calvari que passarem nosaltres, d’haver d’anar mendigant ajuda. Com no hi havia cap oficina física, molts ferits, en eixir de l’hospital, no sabien on havien de dirigir-se, ni sabien els seus drets… Si hem contribuït a pal·liar les carències amb les quals nosaltres ens vam trobar, estem satisfets. És una manera de donar-li la volta a la truita i treure alguna cosa positiva del que ha sigut tan dur, tan pesat i dolorós.
