Deu llibres per suar

L’equip titular d’Esports Directa ha preparat una selecció urgent de llibres clàssics (i no tan clàssics) de la literatura esportiva, una tria feta sense gaire disciplina tàctica, però que ha acabat resultant una alineació polivalent que combina reporterisme de vella escola, periodisme exigent de dades i context, lírica estil·litzada i prosa de resistència. Dia del Llibre, deu anys de la Directa, deu llibres… i a córrer.

‘La guerra del fútbol’, Ryszard Kapuscinski (Anagrama)

Entre el 14 i el 18 de juliol de 1969, Hondures i El Salvador van protagonitzar una guerra que va provocar la mort d’unes 2.000 persones. El conflicte es va conèixer com la Guerra de les cent hores o, directament, la guerra del futbol. Per què? Amb una tensió prèvia evident, les seleccions dels dos països van disputar una eliminatòria de classificació pel Mundial de 1970, un enfrontament que va considerar-se un accelerador del conflicte armat. El periodista polonès Ryszard Kapuscinski, mort el 2007, s’hi capbussa oferint una mirada des de baix, molt més propera als soldats rasos i als camperols que s’hi veuen afectats que no pas als responsables d’abocar ambdós països a una guerra absurda. En aquest cas, el futbol es converteix en una excusa per oferir un nou tast de relats de Kapuscinski, un dels grans referents del periodisme narratiu. Ghana, el Congo, Etiòpia, Nigèria o Algèria són alguns dels escenaris dels reportatges que apareixen a l’obra i que constitueixen un testimoni de primera mà del procés de descolonització i les independències (només formals) africanes.
‘Historias del calcio’, Enric González (RBA Libros)

Durant la seva etapa com a corresponsal d’El País a Itàlia, el periodista barceloní Enric González publicava cada dilluns una columna teòricament sobre el calcio, el futbol transalpí. Però rere la descripció de les gestes dels Totti, Del Piero, Cassano o Buffon –per citar alguns dels futbolistes referents de l’època– hi havia un autèntic retrat social i polític d’un país immers en l’era Berlusconi. L’aleshores primer ministre era -i encara ho és- propietari de l’AC Milan, un dels gegants futbolístics italians. Política i futbol com a qüestions, tan sovint, indestriables. En 250 pàgines, el llibre és una selecció dels relats que setmanalment va escriure González, que esdevenen un mosaic calidoscopi d’una societat passional, extremista i sempre amb grans dosis de fatalisme.

‘Los niveles del juego’, John McPhee (Dioptrías)

16 de setembre, 1968. Semifinal de l’US Open a Forrest Hills, Nova York. A una banda de la xarxa, Clark Graebner: blanc, ros, massís. A l’altra, Arthur Ashe: alt, negre, espigat. Es coneixen prou bé. Tots dos formen part de l’equip estatudinenc de la Copa Davis. Es respecten. Però són diferents. En mentalitat, en joc i en procedència: Un és republicà de família benestant; l’altre, demòcrata, de família esclavitzada. Los niveles del juego és una excel·lent mostra de periodisme esportiu i, també, un fidel retrat d’una època. El llibre relata amb tot detall el punt a punt d’aquell mític match, amb una prosa precisa, repleta d’imatges i ritmes propis del tenis. Alhora, entre joc i joc, es van desenvolupant el perfil dels dos protagonistes (McPhee és un dels màxims exponents de l’escola New Yorker: l’acumulació de detalls reveladors impressiona) i les tensions d’un país sacsejat, entre d’altres, per la mort de Martin Luther King, assassinat poques setmanes abans del partit. Un llibre breu i inspirador. Per molts, el cim del periodisme esportiu nord-americà.
‘Córrer sense por’, Giuseppe Catozella (Sembra Llibres)

Samia Yusuf Omar tenia 17 anys quan va participar als Jocs Olímpics de Beijing, on va córrer els 200 metres lliures representant un país esquarterat per la guerra, Somàlia. Va quedar ultima. Samia Yusuf Omar tenia 21 anys quan va morir ofegada a tocar de la costa italiana, després d’un llarg trajecte en pastera. Córrer sense por està basada en la seva vida. La novel·la, traduïda a més de vint idiomes i elogiada per periodistes i escriptors com Roberto Saviano i Erri De Luca, narra les dificultats de “la petita guerrera” Samia, com l’anomenava el seu pare, per complir el seu somni olímpic. Segons el seu autor, el periodista Giuseppe Catozella, “si Samia no hagués estat tan valenta, probablement seria viva, però en un altre sentit estaria morta, perquè hauria hagut de renunciar a la seva part més vital”. Dura i commovedora, Córrer sense por també ha estat premiada per estudiants de secundària d’Itàlia i Catalunya. Nacions Unides n’ha finançat l’edició somali.

‘Fútbol: una religión en busca de un Dios’, Manuel Vázquez Montalbán (Debate)

Prèvia als anys més reeixits del club que duu el nom de Barcelona, aquesta obra pòstuma de Vázquez Montalbán, mort el 2003, abraça per una banda l’anàlisi sobre l’esdevenidor del futbol com a espectacle-negoci global, i per una altra, és un recull d’articles dels seus gairebé 40 anys de carrera periodística, en els quals l’escriptor del Raval desentrella el simbolisme del Barça, la glòria europea del Reial Madrid com a victoriós “Terç de Flandes” o els retrats al natural, punyents, de diversos exemplars de la fauna futbolística-mafiosa que durant anys i panys van prosperar en el futbol espanyol i que, avui en dia, com el show-business, són globals. Ai! Quina llàstima que el xiulet final enviés a Vázquez Montalbán al vestidor abans de l’adveniment de Messi i els seus dribblings a defenses (i a Hisenda), del Guardiola entrenador, de Mourinho, del tiki-taka, del pas per la trena de Núñez, de la nissaga Neymar (pare i fill)… Que bé t’ho haguessis passat! Com et trobem a faltar, Manolo!

‘Fellowship is life. The story of Clarion Cycling Club’, Denis Pye (Clarion Publishing)

L’any 1938, Ted Ward i Geoff Jackson, van viatjar de Glasgow a Barcelona en bicicleta per unir-se als Brigadistes Internacionals. Lluny de trivialitats, aquest gest fusionava les seves grans passions, ja que Ward i Jackson eren membres del Club Clarion de Glasgow, el club ciclista socialista més antic del món. Durant els més de dos mil quilòmetres de viatge, a més, aprofitaven per fer parades en què difonien la seva causa i recollien diners destinats als nens víctimes de la guerra. A Fellowship is life (La camaraderia és vida) Denis Pye, un professor retirat i membre del Comitè Nacional del Club Clarion durant més de vint anys, narra la història del que, en efecte, és més que un club. Nascut al 1894 a Birmingham, el Socialist Cycling Club de seguida adopta el nom del seu diari de capçalera, el Clarion, que al mateix temps arrossegava darrere seu un moviment molt més ampli. De seguida el club aconsegueix implantar-se a diferents ciutats i difon ràpidament els seus valors: “protegir els interessos del ciclisme i dels ciclistes; promoure l’ajuda mútua, la bona camaraderia i difondre els principis del socialisme”.

‘Mal de altura’, Jon Krakauer (Desnivel)

D’entre els llibres d’alpinisme, Mal de altura sens dubte és un clàssic. Està basat en l’experiència del mateix autor, de manera que malgrat semblar ficció, no ho és. L’any 1996 Krakauer, amb bons coneixements en alta muntanya, va incorporar-se a una expedició comercial per escriure un reportatge sobre l’explotació creixent que vivia l’Everest –els últims 50 anys més de 10.000 persones han intentat l’ascensió-. Aquell 1996 però, va convertir-se en el més tràgic de la història de la muntanya més alta del món. Van morir 15 alpinistes, cinc dels quals formaven part de l’expedició de Krakauer que narra de forma trepidant el fets. Més enllà de la tragèdia però, el que impacta és com el tracte humà respecte la natura esdevé pornogràfic: cada un dels companys d’expedició de Krakauer –alguns sense els coneixements necessaris- va pagar 65.000 dòlars perquè els guiessin fins al cim. Malgrat la cruesa de la història, Mal de altura és un llibre de fàcil digestió que es llegeix com si fos una novel·la.

‘El Alpe d’Huez’, Javier García Sánchez (Plaza y Janés)

El barceloní García Sánchez va firmar el 1994 -en ple auge del ciclisme a causa dels èxits de Miguel Indurain- una de les més significades novel·les dedicades a aquest esport. L’autor es fica en la pell d’un escalador dels d’abans, anomenat amb el malnom de Jabato i llunyanament inspirat el ciclista segovià Pedro Delgado, i el segueix al llarg d’una etapa reina del Tour de França amb tres llegendaris ports alpins per davant, la Croix de Fer, el Galibier, per acabar amb les 21 corbes mítiques de l’accés a l’estació d’esquí de l’Alpe d’Huez, que l’hi dóna títol. El resultat és un extenuant monòleg interior de vora 500 pàgines i 200 quilòmetres, en temps pràcticament real, en què el protagonista repassa la seva vida damunt les dues rodes mentre emprèn una folla escapada en solitari a pocs quilòmetres de la sortida, de les que ja no es veuen en ciclisme de laboratori del segle XXI. García Sánchez, bon aficionat al cicloturisme, es diu que va fer diversos cops el recorregut que descriu per estar atent a tots els detalls orogràfics, i realment el relat és una exhibició de coneixement i documentació de tots els aspectes del ciclisme professional de fa vint anys, encara que en algun moment s’embranca en certa èpica un punt innecessària.

‘El factor humà’, John Carlin (La Campana)

Possiblement un dels reportatges periodístics més exitosos dels últims anys, va arribar a atraure l’atenció de Hollywood, que de la mà de Clint Eastwood, en va facturar una esquemàtica versió fílmica. L’anglès Carlin (que viu de fa anys a Catalunya) documenta els primers anys de Govern del Congrés Nacional Africà a Sud-àfrica, amb Nelson Mandela al capdavant, i el periode previ de la caiguda del sistema d’apartheid per part de la minoria afrikaaner blanca. Tot, per desplegar una tesi que deixa clara des de les primeres pàgines: el nou govern multiracial (i el seu president de forma molt personal) va utilitzar amb una voluntat proactiva el Campionat Mundial de Rugbi de 1994 (que va acollir el país) com una eina per afavorir la reconciliació les dues sud-àfriques. Carlin presenta tota mena de detalls per demostrar una estratègia definida per tal que la comunitat negra omplís les graderies dels estadis i animés el combinat nacional (els springboks, com són anomenats) d’un esport que, fins aleshores tan sols practicat i seguit per la minoria blanca. El llibre peca en certs moments d’una visió excessivament bonista i mitificada de l’històric líder africà però, amb tot, queda com un rigorós exercici periodísitic amb fusta de best seller.

‘Fútbol a sol y sombra’, Eduardo Galeano (Siglo XXI)

Un carreró per on mai no passin vehicles a motor. Una pilota, de cuir si és possible. Un sacrifici en forma de porter. I dues pedres que, com dues projeccions, tracin les línies imaginàries d’un rectangle reglamentari. Lluny de fanatismes, despatxos, drets televisius i abdominals de gimnàs, Galeano cerca la bellesa plàstica, la joia i el pessigolleig de la sotana ben tirada, de la finta que surt per on ningú no se l’espera. Homenatge al Futbol.