Mirall autònom de memòria obrera, demà farà 40 anys del final de la llarga vaga –la llarga lluita– de Roca Radiadores, que va sacsejar el Baix Llobregat durant l’hivern del 1976. Una vaga (primer avís) que no surt gaire a cap història oficial: ni a la institucional fictícia de la transició ni a la sindical pactada de la concertació. 40 anys després, la vaga de Roca encara molesta i destorba: és encara una altra, sota paràmetres sindicals assemblearis, vindicacions sociopolítiques alternatives i formes autònomes de lluita. Però contra els organitzadors de l’oblit, sobreviu encara en el talem de la memòria i la pell de la dignitat.
Pot ser per això –o precisament contra això–, dijous passat la petita Aula 75 del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona era plena per rememorar-ne els 40 anys. I per fer-ho, a convocatòria de la Comissió de Defensa, des de la perspectiva dels qui foren també testimonis privilegiats: els advocats laboralistes que la van defensar. Memòria i camí, en una taula tan llarga com la trajectòria dels qui parlaren, s’hi asseia un dream team del laboralisme fet autodefensa: l’Ignasi Doñate, en Joan-Lluis Jornet i en Francesc Gallisà –fundadors del Col·lectiu Ronda–, en Simeó Miquel i l’August Gil Matamala. Cinc advocats amb tanta motxilla feien surar el dubte de com s’ho farien, però s’ho van fer a la manera de Roca: en assemblea, en equip i en perspectiva.
Arrenca sense embuts l’Ignasi Doñate, en Doñate de Cornellà: “Sense passat i sense memòria es va imposar la dictadura; sense passat i sense memòria es va edificar la democràcia: per què s’ha silenciat tant la vaga de Roca?”. Diu encara més, a viva veu, i recorda com ha estat l’única vegada que ha anat a una caserna de la Guàrdia Civil a rescatar treballadors detinguts: ho feia, és clar, escortat per mil treballadors que es van palplantar davant les falanges benemèrites que els esperaven. A la nit, els detinguts ja sortien en llibertat. Altres coses mai repetides també les va viure: “mai més he informat d’un judici guanyat dalt d’una roca en una muntanya, davant 300 treballadors”. Fins allà va haver de pujar a peu, rasses ordides per evitar l’acció policial, per comunicar-ho. Memòria d’un futur anterior: “la de Roca va ser una vaga combativa, unitària i il·legal que fou, abans que res, un enorme exercici continuat de drets perseguits i llibertats prohibides”. La mateixa lluita recuperava, enmig del continuisme franquista, el que cada dia la dictadura havia negat. Sense demanar permís, sense demanar perdó, es recuperaven i materialitzaven els drets de reunió, d’expressió, de manifestació, de vaga quan encara estaven prohibits i prescrits.
El 1976 es van enregistrar els majors nivells de conflictivitat obrera. 40.175 conflictes oberts i gairebé tres milions de vaguistes arreu de l’Estat
El conflicte venia de lluny i 1976 no fou cap any qualsevol: en un país que sempre ha avançat a cop de vagues, aquell any es van enregistrar els majors nivells de conflictivitat obrera. 40.175 conflictes oberts i gairebé tres milions de vaguistes arreu de l’Estat. Es venia de la vaga de Sabadell –quan el carrer va ser dels obrers–, dels assassinats del 3 de març a Vitòria, de les manifestacions per l’amnistia. La retina de Doñate recorda un nou model d’implicació sindical –lluny del verticalisme del règim, lluny de les noves jerarquitzacions polítiques que s’anunciaven–, de base assembleària i gens delegativa. I amb una demanda poc economicista i d’arrel antirepressiva, política i democratitzadora: readmissió dels acomiadats i reconeixement del nou funcionament assembleari. Fou una vaga, doncs, contra el poder empresarial de Roca Radiadores, aleshores la segona empresa del país després de la SEAT. Aleshores tenia 4.700 treballadores. Avui, a penes 500.
La vella memòria lletrada recorda l’ocupació de l’església i del poblat, l’autodefensa davant la repressió policial, les restes de dues-centes bales escampades a carrers i balcons, les assemblees multitudinàries de 3.000 treballadores, la violència de l’extrema dreta – vindicada per la fantasmagòrica Alianza Apostólica Anticomunista de España– o la solidaritat amb els acomiadats en el concert de solidaritat ofert per Lluís Llach al Pavelló de Viladecans. Els lemes i les consignes –”quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”–, les cintes de cassetes que reviuen les assemblees, el suport veïnal, social i cultural. I jurídic i legal.
Simeó Miquel reviu que foren un equip d’advocats laboralistes singulars que “mai va suplantar res, només feia costat i acompanyava”. “Érem un servei a la causa del moviment obrer en un context de repressió i violència brutal, en una relació fluida de respecte, solidaritat i amistat”, ressenya Jornet. I no li sobre cap raó: la vaga de Roca se succeïa enmig dels 7 dies de gener que van violentar la transició i que va filmar Juan Antonio Bardem. El 23 de gener moria assassinat Antonio Ruiz en una manifestació per l’amnistia; el 24 es produeix la matança ultradretana dels advocats d’Atocha; el 25 mor l’estudiant universitària Maria Luz Nájera, per impacte de pot de fum policial, quan protestava per l’assassinat de Ruiz; entremig, els GRAPO segresten el tinent general Villaescusa. El 29 era la vista pel judici de Roca i el centre de Barcelona va aparèixer perimetrat i blindat policialment. L’estratègia inicial era anar a fer-se l’harakiri: “no reconeixem cap autoritat legal ni política a aquest tribunal, que és un estri del capitalisme”. Però l’assemblea ho va modular. I l’1 de febrer, la magistratura sentenciava a favor dels treballadors.
“Érem un servei a la causa del moviment obrer en un context de repressió i violència brutal, en una relació fluida de respecte, solidaritat i amistat”, apunta un dels advocats, Simeó Miquel
Li pren la paraula el seu company Francesc Gallisà, que hi diu la seva, amb mirada llarga i perspectiva fonda de derrota històrica: “allò fou el final d’un cicle: ens han guanyat per golejada i avui s’estan atrevint amb tot, la classe obrera ha desaparegut del relat i de la realitat». Però aquells 95 dies finals de vaga –amb cinc requeriments empresarials de reincorporació desoïts del tot– foren un exemple d’una lluita fonamentada en «la unitat obrera sobre la base de l’assemblea com a òrgan sobirà i mobilitzador”. En Galli no s’oblida d’algunes esquerres concretes ni d’esquemes sindicals que miraren sempre a una altra banda i que els deien: «en tota guerra hi ha morts i no pensem moure un dit per vosaltres». Crides soterrades a no mobilitzar-se, estigmes tan antics com moderns –”són violents”– i la nul·la solidaritat d’ahir. Avui, de propina, l’esborrament de la història oficial del moviment obrer. La història, diuen, l’escriuen els vencedors: dins les esquerres oficials, també. Amb el tampó de l’oblit i el precinte de l’amnèsia.
Cirereta final, l’assemblea d’advocats laboralistes reconvocada dijous contra la llei del silenci ha decidit que, com a punt final, l’August Gil Matamala ubiqui el context sociopolític –múltiple i complex– del moment. Detalls, reflexions i matisos que destrien complexitats passades, possibilitats truncades i opcions de futur. Econòmicament, la vaga de Roca –com tantes altres lluites autònomes silenciades– s’ubica en el cicle creixent de lluites assembleàries i anticapitalistes, que arrenca sota l’influx del maig del 68 i esclata en el període 1974-1977 quan empitjoren les condicions de treball com a conseqüència de la crisi del petroli del 1973. I tot just abans que Reagan i Thatcher engeguin l’ofensiva neoliberal.
Políticament, la vaga es belluga en la fi del continuisme franquista del govern Arias Navarro i l’arribada del dispositiu reforma de Suárez contra l’opció de ruptura democràtica. Sindicalment, enmig d’un moviment obrer ja dividit i molt allunyat de les primeres Comissions Obreres i on la vaga de Roca condensava les discrepàncies en un triple àmbit: les formes d’organització i lluita, la relació amb els partits polítics i els objectius immediats i estratègics. Assemblea o delegació, autonomia o control, ruptura o reforma. Monitoritzades, les CCOO ja s’havien posat al servei de l’estratègia del PCE i el PSUC que clouria, poc després, en els Pactes de la Moncloa, amb una UGT oportuna i sobtadament reapareguda, que ostentarien el reconeixement oficial i exclusiu. Gil Matamala apunta que en aquella estratègia i vagues com la de Roca eren un destorb que calia treure’s de sobre: alguns ja havien decidit limitar les aspiracions, integrant-se en la democràcia fornal i renunciant “a alterar les bases de la dominació social del capital”. L’esquerra, recorda també, ja era un rosari de fraccionaments, tendències i escissions en el sí del “conglomerat anticapitalista” niaven també divisions i contradiccions –”i excés de sectarisme grupuscular i mitificació de l’espontaneïtat obrerista”–, mentre abundava la inspiració italiana –Autonomia Operaia, Quaderni Rossi– i a Roca corrien els textos de Luxemburg i les paraules de Panekoak.
“Ni perifèrica ni marginal”, Gil Matamala constata que la vaga de Roca “va ser tan exemplar que per això ha estat deliberadament menystinguda i silenciada”. Dallà sura una pregunta de resposta inacabada i ucrònica ja: “què hagués pogut passar si s’hagués cedit, rendit i retrocedit menys”. I des del record personal –”intens i colpidor, que et marca”–, maldant perquè falta encara la història de l’altra història, s’atreveix a esbossar els fils rojos de continuïtat amb el present: “retornen els mots –anticapitalistes–, suren nous moviments socials, s’adoben cups i comuns; quin és el vincle?”.
Els 95 dies finals de vaga foren un exemple d’una lluita fonamentada en «la unitat obrera sobre la base de l’assemblea com a òrgan sobirà i mobilitzador»
Mentre bona part de la classe obrera es refugia en l’extrema dreta, l’advocada Mireia Montesinos, que oficia inici i final de la retrobada, lliga i relliga el mirall amb l’hemeroteca. Titular de febrer del 77. El País: “Ha acabat la vaga de Roca Radiadors. La decisió de tornar a la feina Ia van prendre els treballadors en el transcurs d’una assemblea celebrada en un descampat del Poblat Roca ia la qual van assistir uns 3.000 obrers […]. La reincorporació s’ha produït amb el compromís de l’empresa de no imposar sancions ni obrir expedients a causa de la vaga.”
8 de febrer de 2017. Titular a TV3. “Una empresa implanta xips subcutanis als treballadors. Un xip petit com un gra d’arròs permet accedir a les dependències de l’empresa i als ordinadors, però també guardar dades personals”. “El control dels subalterns”, denuncia Montesinos, “quan l’avenç tecnològic va de la mà de la involució laboral”. Sort que en Jornet ha recordat el que li va dir un obrer: “van venir a matar-nos i enterrar-nos, però es van oblidar que som llavor”.
