“El que pot semblar una bona acció, pot ser només una aparença / Un acte no pot ser honrós si no pretén / canviar el món radicalment. Prou que ho necessita! / I jo, impensadament, arribo com caiguda del cel per als explotadors. / Ai, bondat nefasta! Sentiments inútils!” (Brecht, 1976)
Geert Wilders no ha guanyat, i el benpensanat català i d’arreu, que es considera a ell mateix antiracista però és sobretot liberal -s’autoproclami d’esquerres o de dretes-, rebufa alleujat i titula “Hem barrat el pas al diable” o coses similars. I jo tinc arcades des de primera hora d’ahir al matí, ho sento. D’ençà que va sonar el despertador no vaig poder parar de pensar que és el nou racisme cosmopolita, com l’anomena Manuel Delgado, el que celebra la primera derrota parcial de l’extrema dreta a Europa.
Fa uns mesos, després de la victòria de Trump, vaig provar d’enumerar algunes de les pedres a la sabata de l’esquerra per encarar aquest fenomen, a saber que: a) és l’esquerra submisa a la globalització neoliberal la que ha obert la porta de la gàbia a l’extrema dreta, b) quan l’esquerra renuncia a qüestionar els fonaments del capitalisme i pretén una mera gestió d’un engranatge que no admet pedaços, s’extingeix, c) quan l’esquerra deixa de voler representar el poble -en clau populista o no- el populisme de dretes ocupa el seu lloc i d) per fer-hi front, les condemnes en el terreny moral no tenen cap utilitat. Avui m’agradaria aprofundir en aquest darrer aspecte.
El moralisme ciutadanista s’està fent fort a casa nostra en el camp de l’antiracisme; omple estadis per acollir refugiats, on grups de música molt multiculturals i molt enrotllats venen CD’s molt filantròpics
El moralisme ciutadanista s’està fent fort a casa nostra en el camp de l’antiracisme; omple estadis per acollir refugiats, on grups de música molt multiculturals i molt enrotllats venen CD’s molt filantròpics, mentre periodistes molt tolerants fan cròniques a peu de frontera, el cel es pinta de tolerància, i el racisme s’assenyala com una expressió d’uns pocs extremistes, gairebé hereus dels skinheads, però amb millor indumentària. Strauss (2000) ho anomena reductio ad hitlerum, i Delgado ho expressa perfectament quan diu que el moralisme ciutadanista consisteix a fer proclames contra una amenaça racista reduïda a l’activitat de partits o grups acusables de xenòfobs, però rarament assenyala amb el dit els mecanismes socials de dominació vigents que l’originen.
“El racisme és un problema de cultura!”, brama la progressia antiracista. Cal diàleg, mediadors culturals i banys d’ètica. Per cert, algun dia parlarem extensament dels mediadors; hipotecaris, multiculturals, i de tot tipus. Saberuts lliurepensadors, sempre prenyats d’un menyspreu de classe cap a la turba mediocre que necessita ser mediada per redimir la seva falta de cultura del diàleg, sempre atents per rebaixar tot conflicte social a una reunioneta civilitzada on realitzar els principis democràtics universals que regeixen -només al seu cap- un capitalisme que ha tornat a taxes de desigualtat dels anys 30 del segle passat. Tot molt mediable.
Són els mateixos antiracistes que porten els seus fills a escoles cèntriques amb l’excusa d’un suposat model pedagògic, quan el que busquen són els privilegis de la segregació. El mateix antiracisme moralitzant del PDeCAT, que no té cap problema en proclamar la virtut de la convivència, mentre s’entesta a criticar Trump i Le Pen, però que acaba de trinxar la tutela efectiva per a milers de persones que a casa nostra estan ocupant pisos, accelerant-ne els desnonaments, mentre acompanyen els seus fills blanquets a amarar-se de solidaritat a un Sant Jordi on, el problema, resulta que és Jordi Évole. Els mateixos que en sis anys no hem vist trepitjar cap assemblea de la PAH a Sabadell, plena de persones d’arreu del món, catalanes i refugiades i oblidades a casa nostra, amb filles dormint en cotxes, que no han tingut la sort de ser el fetitxe solidari de moda, com ho va ser el Fòrum de les Cultures i ara ho és la solidaritat amb les refugiades. Els mateixos que pertanyen a organitzacions dites revolucionàries on no he vist mai ni una persona que no sigui blanca i catalana.
Els que viuen lluny de la misèria pontifiquen multiculturalisme mentre recepten liberalisme, que res no canviï massa, que visqui la UE i que no em toquin lo meu. I tot no pot ser
A un xaval que no té feina ni res a perdre i que culpa els estrangers de la seva pobresa no li fa falta bondat, ni ètica. És bo, de fet, perquè es preocupa per la seva família. Clar que necessita pensar millor qui són els responsables de la seva misèria, però el que li cal és justícia, no només xapes. Quan en un taller antiracista em pregunta per què ell pot perdre la casa, l’ajudo a assenyalar la banca i no el fantasma de l’estranger, sí. Però mentre al capitalisme sobrin persones, excedents que no són útils per la valorització del capital, no podrem combatre la misèria amb bones paraules; això ho fa la religió i el nacionalisme, però no cap via que es vulgui emancipadora. A aquest taxista negre que votarà Le Pen no li calen discursos moralitzadors, li cal organització per enfrontar Uber i el lliure mercat que tot ho destrueix, com va demostrar Polanyi quan el món d’entreguerres estava igual de trinxat per la desigualtat i el racisme que el d’avui. Els que volem combatre el racisme i la xenofòbia en les seves fonts sabem que l’emergència del nazisme al segle passat no s’explica principalment per l’efervescència de dispositius ideològics manipuladors, ni per la follia de les masses; s’explica per la misèria material que el capitalisme d’entreguerres va inocular a la majoria social d’Alemanya en el marc de la Gran Depressió. Ara, enmig de la pitjor crisi del sistema des de llavors, quan tornen a activar-se els mateixos ressorts d’odi que llavors, els que viuen lluny de la misèria pontifiquen multiculturalisme mentre recepten liberalisme, que res no canviï massa, que visqui la UE i que no em toquin lo meu. I tot no pot ser.
Cansa molt la nova correcció política pròpia d’una visió del món social sense conflictes de classe i plena de moralitzacions. Fa molta peneta. Ja ho va dir Brecht: Bondat nefasta. Sentiments inútils.
