És la mare del jove manifestant assassinat per la policia a la ciutat de Gènova el 20 de juliol de 2001 en el marc de les protestes contra la cimera del G-8, presidida per Silvio Berlusconi. El 18 de març de 2017, als seus 72 anys, va visitar Barcelona, convidada per la Xarxa antirepressió de familiars de detingudes, per participar a la primera jornada internacional de familiars de persones represaliades que va tenir lloc al Saló del Tinell. L’endemà, ens vam trobar amb ella a l’Àgora Juan Andrés Benítez del Raval, un espai d’homenatge al veí mort arran de la pallissa que li van propinar vuit agents dels Mossos d’Esquadra. L’entrevistem mentre dina amb Elena Ortega, mare d’Alfon, el jove de Vallecas empresonat des de fa vint mesos, i Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, pres del cas 4-F. S’ha dedicat a la docència tota la vida i, durant una legislatura, va ser senadora per la candidatura de Rifondazione Comunista.
Parla’ns de la teva vida, primer…
Sóc una vella mestra. Vaig decidir que volia ser mestra molt aviat i l’escola va ser la meva vida. Quan vaig tenir fills, em deien: “Mare, com van els teus nens?”. Perquè vegis fins a quin punt la meva escola formava part del dia a dia de la meva família. El pare dels meus fills era sindicalista i sovint era fora de casa. Vam haver de canviar de llar moltes vegades. En definitiva, la meva vida no va ser gaire fàcil… Tanmateix, jo sempre deia: sóc rica i feliç perquè tinc els meus fills. Quan era jove, vaig fer activitat política… en realitat, sóc una vella comunista. Vaig ser militant de partit i vaig lliurar les meves batalles, primer al carrer i, després, per canviar l’escola. Durant els anys 60 i 70, vam fer molta feina a l’escola pública –sempre pública, per descomptat–, conquestes que, a partir dels 80, es van anar esborrant de mica en mica. Treballant, amb dos fills i una casa, animals i amics, tenia molta feina i ja no podia fer gaire tasca política. Aleshores, la meva activitat política es limitava a l’escola, el sindicat i el barri –tots ells, àmbits connectats a l’escola–, però ja no feia vida més enllà.
Què feia Carlo durant aquells anys?
Quan Carlo –que tenia el meu caràcter– va començar a sortir més, a anar a centres socials –la primera vegada que hi va anar, l’hi vaig portar jo amb el meu cotxe– i també a manifestacions, a mi em semblava ben normal; eren coses que jo també havia fet. Fins al 20 de juliol de 2001. Quan em van dir que havien matat el meu fill, jo no ho volia acceptar, no m’ho creia, pensava que no era cert. Ho vaig veure a la televisió i em vaig dir: no, no és ell. És més, vaig dir: pobreta, la seva mare, aquesta nit. Dues hores més tard, va arribar la policia. Llavors, vaig haver d’admetre que es tractava realment del meu fill. A partir d’aleshores, la meva vida va canviar radicalment.
Com van ser els dies posteriors a l’assassinat del teu fill?
“La vida de Carlo és un fet privat, la mort de Carlo és un fet públic, és un problema de democràcia que afecta tothom”
Primer, va haver-hi caos: la confusió de la premsa, els advocats… Era un entorn que, d’alguna manera, ja havia viscut, però mai no havia afectat així la meva família. Quan les autoritats no em van tornar el cos del meu fill, vaig anar cap a la plaça, em vaig asseure a terra amb els nois que estaven allà i m’hi vaig quedar molt temps. Anava a casa, em dutxava i, després, hi tornava. Estant allà, em van començar a arribar informacions de les persones que havien viscut aquella escena de violència. El que escrivien els diaris no tenia res a veure amb el meu fill. Jo el coneixia, sabia qui era i el que llegia feia referència a una altra persona. Vaig sentir la necessitat de buscar els fotògrafs que eren a la plaça en el moment que el van matar. Les fotografies em van permetre identificar vuit objectius, d’aparells de fotografia i de gravació, i els vaig anar buscar.
Però, no s’havia obert una investigació oficial?
Es va obrir i es va arxivar. Llavors, el pare de Carlo i jo ens vam enrabiar i vam anar a buscar els fotògrafs. El més important, el de Reuters, era el que havia fet la foto en què apareix Carlo, com si fos un gegant, amb un extintor davant del furgó de la policia. Aquest fotògraf era a Roma, hi vaig anar i em va dir: “No tinc res a donar-li, res a dir-li”. Era el cap de Reuters fotografia a Gènova, Dylan Martínez, que després faria de fals testimoni. Va explicar l’escena del furgó de la plaça Alimonda com si fos una escena viscuda en un altre lloc, on hi havia un manifestant que havia pujat al sostre del furgó. Això no va passar a la plaça Alimonda, però ell ho va explicar atribuint l’acció al meu fill. Va ser una mentida, una de les moltes que es van dir sobre la història de Carlo. Vaig comprendre que no en trauria res, dels fotògrafs; molts ens van donar les seves fotos, però no es veia res a l’interior del furgó i, per tant, no podíem fer-les servir per reconstruir els fets.
I, aleshores, vas buscar altres casos com el de Carlo…
Jo havia viscut una època de lluites durant la qual havien matat nois a les places i els carrers –nois que ara tindrien la meva edat– i vaig pensar: he d’aplegar tots aquests casos. A Itàlia, feia molts anys que no es disparava durant una manifestació; l’última persona assassinada havia estat Giorgiana Masi, a Roma, aleshores feia 24 anys. Llavors, vaig començar a viatjar per trobar els altres fills, germans… Era com si fossin fills meus perquè els havien matat com havien matat el meu fill, a la mateixa edat, i els vaig trobar. Vaig intentar unir i reunir les poques associacions que havien nascut per recordar aquests nois i noies i també les grans associacions de víctimes de les massacres d’Estat: la de la plaça Fontana de Milà de l’any 1969, la de l’estació de Bolonya, la de Brescia, la de Florència, etc… La primera assemblea va ser en un centre social de Bolonya, després a Milà, Gènova… En aquestes trobades, per una banda, hi havia qui deia: “Jo no vull barrejar els meus morts, que són morts innocents, amb un delinqüent com el teu fill”. Bé, això ho afegeixo jo, no ho deien així clarament, però el sentit era aquest. Per altra banda, hi havia qui deia: “No vull que els nostres morts, que han mort per una idea, es barregin amb aquells que han mort per casualitat, per desgràcia, perquè passaven per una estació, per un carrer, per una plaça…”. I jo continuava dient: però, uns i altres han rebut justícia per part de l’Estat? No! En aquest punt ens podem trobar.
Què n’ha quedat, de tot allò?
L’únic que vaig aconseguir, gràcies a uns companys molt generosos, va ser una pàgina web, on vam escriure les històries de tots els assassinats des del començament de la República fins a la mort de Carlo. El web ha esdevingut molt important, molta gent s’hi ha inspirat o n’ha tret informació per escriure llibres. Era com una enciclopèdia de la injustícia italiana. El web va caure fa gairebé dos anys i, des d’aleshores, estic demanant ajuda –ahir també ho vaig fer– per recuperar-la. Cadascú té una pàgina de la seva història, però és important que hi hagi una pàgina que contingui totes les històries. Va caure per abandonament, però m’han explicat que tots els documents continuen existint en una mena de magatzem, desordenats; cal recuperar-los i reordenar-los.
Però, mentrestant, has continuat investigant?
Per descomptat. Vaig continuar buscant la veritat sobre el que havia passat a Gènova. Vaig demanar ajuda a media activistes, a persones que tenien la capacitat de llegir les imatges, de reconstruir els moviments. Casa meva s’omplia de papers i llibres. El meu cap sempre estava ocupat, per sort, ja que, altrament, m’hauria tornat boja. També viatjava: anava a parlar a les escoles, em convidaven a les universitats… i jo no hi estava acostumada. Sempre havia fet una vida molt privada: a l’escola, al barri, a casa meva, amb els fills, els amics… però mai no havia parlat en públic. Haver-ho de fer va ser un esforç terrible per a mi, tremolava. I la tremolor no va desaparèixer. Després, m’hi vaig acostumar. Per desgràcia, és així, ens hi acostumem (Haidi ens parla amb veu tremolosa, una afectació en la parla que ha esdevingut crònica).
Et vas convertir en un símbol.
“Sempre he dit que el meu fill no era cap delinqüent, però, encara que ho hagués estat, seria aquí igualment”
Quan arribava a un lloc on projectaven vídeos en què es veia el meu fill quan moria, molta gent es preocupava; deien: “No el passeu, que arriba la mare”. I jo responia: aquestes imatges les he estudiat dia i nit, no us preocupeu, no us amoïneu, visc mirant aquestes imatges. Al teu interior, es produeix un trencament. Per una banda, hi ha el teu fill viu; per l’altra, hi ha aquell noi mort a terra. Però el teu fill és la part viva. Durant molts anys, no vaig poder mirar les fotos i les gravacions del meu fill viu; aquelles sí que em destrossaven el cor. Quan em preguntaven: “Com era el teu fill? Què pensava el teu fill?”. Jo responia: pregunteu-li a ell, no sóc jo qui ha de dir el que pensava. No sóc aquí per parlar de la vida del meu fill, sinó de la mort del meu fill. La vida de Carlo és un fet privat, la mort de Carlo és un fet públic, és un problema de democràcia que afecta tothom, però la seva vida, no. He vist mares a la televisió dient: “El meu fill era tan bo, tan intel·ligent…”. Jo mai no ho he dit. No n’han de fer res, de com era el meu fill; sóc aquí per denunciar un assassinat polític, sóc aquí per denunciar que l’Estat va matar un ciutadà amb una finalitat que puc imaginar, però que ningú no ha explicat. Aquesta ha estat la meva lluita, però he perdut. Sempre he dit que el meu fill no era cap delinqüent, però, encara que ho hagués estat, seria aquí igualment per exigir la veritat. Una lluita perduda, deia, perquè no vam aconseguir el judici. Continuem amb els llibres i els escrits, però ens fem vells. És el que esperen, que envellim i morim, així no es parlarà de Carlo Giuliani… excepte a Barcelona (somriu).
Com vas arribar a ser senadora?
Sempre he estat d’esquerres. De jove, era membre del Partit Comunista; després, em va decebre, va esdevenir una cosa diferent. No vaig tornar-hi. Rifondazione Comunista, que és el partit més proper a la meva manera de pensar, sempre ha estat a prop meu i m’ha considerat una companya, una camarada. Quan, l’any 2006, hi va haver la campanya electoral, els companys del partit em van proposar que fos candidata. Ja era una cara coneguda perquè havia lluitat, no només pel meu fill, sinó que viatjava i recollia diners per pagar les defenses dels nois acusats injustament i empresonats, tal com passa aquí. Per tant, sí, jo era algú que podia aportar vots. Però, d’entrada, no volia. Me’n reia. Jo al Parlament? No estic feta per això. Però em van convèncer perquè el programa de Prodi incloïa la promesa de crear una comissió d’investigació sobre els fets de Gènova (Rifondazione Comunista va concórrer a una llista conjunta de les esquerres anomenada La Union, amb Romano Prodi com a cap de llista). El pare de Carlo em va dir que, des d’allà, tindria més oportunitats per continuar les investigacions. Llavors, vaig dir que sí, però amb una condició: no volia entrar al Parlament el mes d’abril o de maig, quan començava el cicle parlamentari, ho volia fer després del 20 de juliol, el dia que havien matat el meu fill. Era una jornada que volia passar al carrer, no dins una aula del Senat; havia de ser al carrer amb el meu fill. Un camarada de Rifondazione em va proposar començar ell l’any i, després, renunciar a l’escó perquè jo entrés al seu lloc.
Quin resultat en vas treure?
Al cap de poc d’estar allà, vaig entendre que no hi podia fer res. La comissió d’investigació va ser rebutjada per la cambra baixa, ni tan sols va arribar al Senat. Tal com em va dir un company de bancada: “Això és un votifici, ets aquí per prémer aquest botó vermell”. Aleshores, com vaig utilitzar aquell temps? Què vaig fer? Tenia el carnet de parlamentària, que és un carnet màgic que obre moltíssimes portes… no totes, però moltíssimes. A mi, em va obrir les portes de les presons i els CIE –que també són presons– i, durant el temps que no m’obligaven a estar al Senat, vaig voltar per les presons i els centres d’internament d’Itàlia, vaig fer allò que sentia que havia de fer.
Com va ser la relació amb la classe política?
Terrible. De seguida vaig tenir topades. Entenc el joc democràtic i respecto el meu adversari, però mai no m’he sentit capaç ni he volgut anar a fer un cafè amb un feixista. No puc. Hi havia un restaurant al Senat, que era molt còmode, però estaves menjant allà i, davant teu, hi havia uns personatges que et generaven ganes de vomitar. Els respecto perquè els ha escollit el poble, però jo preferia menjar un tros de pizza al despatx tota sola. També he de dir que no era militant de Rifondazione i no compartia totes les decisions del partit.
Quin és l’estat de salut de les lluites a Itàlia actualment?
“Em van convèncer d’anar a les llistes perquè el programa de Prodi incloïa poder investigar els fets de Gènova”
Una assemblea de persones com la que vam veure ahir a Barcelona (en referència a l’acte del 18 de març al Saló del Tinell) no es pot veure enlloc d’Itàlia. Fa uns anys, vaig parlar a les places, fins i tot davant de 5.000 persones a Florència. Recordo que, un any, Marcos –subcomandant de l’EZLN– em va demanar que llegís un comunicat seu a la plaça Sant Giovanni de Roma i ho vaig fer molt emocionada, davant d’una plaça immensa. Ja no hi són, aquestes assemblees i multituds. Si fas una reunió de partit, hi trobes poquíssimes persones. Els entenc, però crec que és un error. No puc deixar que segons quins personatges enfanguin i embrutin la política perquè la política també és meva i vull poder fer política. Un altre exemple: el 25 d’abril, que és l’aniversari de l’alliberament d’Itàlia del feixisme, a Gènova, es fa la manifestació institucional, en què fins i tot participen persones poc respectables. Hi va bona gent com els exmaquis –que encara viuen–, però també hi va mala gent. Conec joves que no volen participar a la marxa i jo sempre els dic: “En primer lloc, assisteixo a la manifestació perquè també és meva, no em poden prendre el 25 d’abril perquè també és meu. En segon lloc, per descomptat, hi vinc a fer festa amb vosaltres”.
Què en penses, de Beppe Grillo?
Dins del Moviment Cinc Estrelles, també hi ha molt bona gent, però no tothom. Sobretot, és un moviment que encara no ens ha explicat el seu programa i que, sovint, mostra una actitud racista i en contra de l’acollida. No puc estar-hi d’acord. Dit això, dins el moviment, hi ha gent que aprecio perquè fa coses positives. Beppe Grillo és un milionari, com et pots refiar d’un milionari? En aquest sentit, Berlusconi i, abans que ell, Reagan ens han acostumat als pallassos que fan política. I jo continuo pensant que la política és una cosa seriosa, no és quelcom que hagi de fer un còmic, sinó que és per al poble, per a la gent. Per desgràcia, les grans televisions i els grans diaris estan en mans de gent com aquesta.
I les esquerres, què? Sempre barallades com diu el tòpic?
La meva educació política m’ha convençut que les lluites només es poden guanyar si ens ajuntem. És obvi que no sóc creient, no sóc catòlica, però puc desenvolupar una lluita al costat de persones catòliques si és la mateixa lluita, si tenim el mateix projecte específic, concret. Això no exclou que jo continuï sent una vella comunista, però no estalinista –compte!– perquè, quan es diu vella comunista, sovint es pensa en l’estalinisme. En la meva opinió, l’essència del comunisme és el que hauria de guiar la nostra vida quotidiana. Cal que ens unim. He intentat unir les associacions de víctimes de l’Estat i estic d’acord amb la gent que intenta teixir una xarxa entre totes les víctimes. Arran de la meva experiència a les presons, puc dir que només una part molt petita de la gent presa hi és amb certa justificació. Quan hi he fet visites, mai no hi he trobat assassins en sèrie, només persones que han robat –i poc, perquè les que roben molt són al poder. Recordo que, un cop, van intentar entrar a casa meva. Quan vaig arribar-hi, la policia volia que posés una denúncia. Em van dir: “Són lladres”. I jo els vaig respondre: només dos forats a la porta, no m’han robat res, jo no denuncio ningú. Trenta dies més tard, em van trucar des de la comissaria per dir-me que havia d’anar-hi a posar la denúncia i els vaig assegurar que no aniria enlloc. Els vaig respondre: mirin, l’Estat em va robar la cosa més preciosa que tenia i no vaig obtenir justícia; ara he de denunciar dos desgraciats que ni tan sols van aconseguir robar? Si us plau, deixeu-me en pau.
Com veus la societat? Es podran fer canvis?
“Entenc el joc democràtic i respecto el meu adversari, però mai m’he sentit capaç ni he volgut fer un cafè amb un feixista”
Ha empitjorat, per descomptat. Quan Berlusconi presidia el govern, sempre pensava que no feia tan mal com a president del consell com el que havia fet durant els vint anys anteriors a trevés de les seves televisions. Ha difós una mentalitat consumista, meritocràtica, competitiva, d’uns contra els altres. Han fet triomfar la idea que no cal respectar la persona que treballa, que ofereix les seves forces a la societat, sinó que cal admirar els llestos, els que roben amb més habilitat, els que enganyen el proïsme. Això és el que ha inoculat al cap de la gent. El poble que tenim avui no és el mateix que va sortir de la guerra, quan vaig néixer. És terrible. La meva formació a l’escola va ser absolutament diferent. Vaig fer liceu clàssic –estudis secundaris– i, després, vaig haver de deixar la universitat per problemes familiars, perquè el meu pare es va quedar paralític. La decisió d’ensenyar, de ser mestra, prové de la idea que tenia de la importància d’educar bé, que els nens i les nenes creixin felices, felices d’aprendre, d’estar juntes i aprendre. Aquesta idea s’ha perdut del tot, l’han destruït. Veig l’escola on va la meva néta com una escola trista, molt trista. Sóc infeliç per ella; estic preocupada pels nens com ella. Quin futur tindran? D’altra banda, com que m’estimo molt els joves i, en general, em sento molt a prop d’ells, tal vegada perquè he estat mestra, espero que es tornin a rebel·lar, que hi hagi nous 68 i nous 77. Els joves seran qui salvarà aquest món. Entre altres coses perquè, com que també sóc ambientalista, temo que, si no, serà el planeta, l’aigua, la terra o el forat de l’ozó els que provocaran catàstrofes i esborraran el mal. Qui sap…
