La guerra civil de Síria és una trituradora, també d’esdeveniments. La seva crueltat quotidiana fa que la notícia d’avui enterri la del dia abans. Una matança tapa una altra matança. I així des de fa sis anys. La mort de més de 80 persones per intoxicació de gas sarín a la ciutat rebel de Khan Sheikun ja sembla remota i aviat haurem oblidat que l’aviació nord-americana va bombardejar les posicions del règim de Baixar al-Assad per primer cop.
Els míssils Tomahawk van tornar a esquinçar el cel del Pròxim Orient. El Pentàgon va tornar a utilitzar la seva arma predilecta durant els períodes de reafirmació de la Casa Blanca. Però tot resta igual: l’aviació siriana continua bombardejant població civil a Idlib i Homs; els marines nord-americans assetgen la presa Al-Taqbah amb el suport de les milícies kurdes; els F-16 bombardegen Raqqa i Mossul, principals feus d’Estat Islàmic, sense descans mentre el govern d’Erdogan juga les seves cartes, com pot, amb un exèrcit purgat des de l’arrel, per evitar la consolidació d’un estat kurd dins o fora de les seves fronteres. Tot resta igual, sí, però sorgeixen noves preguntes, la principal, si els 59 míssils Tomahawk disparats per l’armada nord-americana han fet saltar el somni d’un apropament entre el Kremlin i la Casa Blanca. És cert que la retòrica entre les dues superpotències s’ha enverinat: amenaces, ultimàtums, advertiments… però tot sembla un joc d’aparences i existeix la hipòtesi que tot plegat sigui una coreografia molt ben assajada.
El Pentàgon va avisar l’exèrcit rus abans d’atacar la base aèria de Sheikhat i és gairebé segur que Moscou va passar la informació a Baixar al-Assad
El cert és que el Pentàgon va avisar l’exèrcit rus abans d’atacar la base aèria de Sheikhat i és gairebé segur que Moscou va passar la informació al seu aliat sirià. Factor sorpresa zero. Això explicaria els pocs danys que va sofrir la base, que torna a ser operativa. Moscou ha tirat del manual per criticar l’operació militar ianqui argumentant el que és evident, que es va tractar d’una violació de lleis internacionals i que l’atac es va perpetrar sense que ni Washington ni l’OTAN presentessin una sola prova que demostrés l’ús d’armes químiques per part del règim sirià. Però res més. Putin sembla haver-se conformat amb la paraula donada pel Pentàgon, que argumenta que es tracta d’una operació limitada, que només és un reacció emocional davant les imatges de centenars de civils morint enmig de convulsions.
Tots els grans actors de la zona tenen motius per no moure fitxa. A Moscou no li interessa un conflicte armat amb els Estats Units. El seu suport a Al-Assad i la seva indignació tenen un límit: la realitat. La realitat que Moscou només disposa d’una base militar al Pròxim Orient, precisament a Síria, mentre que el Pentàgon té desenes de bases plenament operatives, sense comptar amb el suport tàctic dels aliats de l’OTAN.
Possiblement, mai no sabrem si l’exèrcit sirià va usar realment les armes químiques a Khan Sheikhun. Però, si va ser així, va ser un error de càlcul enorme. Primer, perquè posa en entredit el seu aliat rus, que s’havia presentat com a garant que el règim d’Al-Assad no disposa d’arsenals prohibits. I segon, perquè obliga Benyamin Netanyahu a trucar a la Casa Blanca. Israel viu instal·lada a la zona de confort des del començament de la guerra civil siriana i, fins ara, només hi ha hagut una cosa que l’ha obligat a sortir-ne: veure sobrevolar armes químiques a prop de la seva frontera. Bibi va aplaudir l’atac ordenat per Trump, però tampoc sembla que aposti per la caiguda del règim d’Al-Assad; només vol la garantia que l’Iran no construirà bases en territori sirià. Els governs israelians sempre han odiat les incerteses a la regió. Al cap i a la fi, Síria fa 45 anys que no molesta Israel i tothom ha après les lliçons iraquianes després de la caiguda de Saddam Hussein. No, Israel no vol incerteses.
Els Estats Units, doncs, no tenen previst canviar substancialment la seva política respecte a Síria. Ja han aconseguit el que volien. Obama va decidir mantenir Al-Assad al poder i Moscou va caure a la trampa: ara Putin es troba immers en un conflicte en què els principals rivals dels EUA a la regió (l’Iran i Estat Islàmic) es maten entre ells.
Però queda la gran pregunta, molt més enllà de l’escenari del Pròxim Orient. Durant la campanya electoral, Trump va dir que no pretén governar el món i que vol defensar els interessos dels Estats Units des d’una postura aïllacionista. Ho continuarà fent? Ara sabem que l’atac contra Al-Assad no era l’objectiu primordial. Ara sabem que era un missatge per a Corea del Nord, contra les seves vel·leïtats armamentístiques. A Washington, ja s’especula amb la possibilitat d’atacar la dictadura estalinista en el moment oportú, que pot ser quan l’administració Trump estigui amb l’aigua al coll, ofegada per les seves improvisacions i pels errors de gestió propis d’aquest adult amb cervell d’adolescent que ocupa el despatx oval.
Arribat el cas, és impensable que els Estats Units ataquin Corea del Nord sense la connivència de la Xina. A Europa, es debat sobre l’ús legítim de la força i sobre el posicionament que cal adoptar entre Moscou i Washington. Mentrestant, les tres superpotències (la Xina, Rússia i els Estats Units) escenifiquen una pugna ideològica que no existeix perquè, guanyi qui guanyi, triomfa la versió més ultra del capitalisme.
