Vivim en un món on la nuesa és socialment incòmoda. Deixant a banda narcisismes a les xarxes i cossos passats per retocs, la nuesa física ens és difícil per la gran majoria de mortals. Però el que segurament ens fa més por, és despullar-nos interiorment, treure a fora els nostres temors, els prejudicis i les contradiccions. Per aquest motiu, documentals com Venus són molt importants, perquè permeten veure’ns reflectides a l’altre cantó, al mirall.
Quan acaba l’obra, després d’una hora i mitja, et sents molt més reconfortada, fins i tot, compresa i propera a tot un seguit de dones daneses d’entre vint i trenta i escaig d’anys. Segurament mai no les coneixeràs en persona, però t’han aportat més autenticitat que la gran majoria de xerrades que has tingut sobre sexualitat. O llibres d’expertes que t’has llegit per ajudar-te a auto despullar-te i no sentir-te estranya amb la teva sexualitat, la seva expressió per viure-la amb naturalitat.
Quan acaba l’obra, després d’una hora i mitja, et sents molt més reconfortada, fins i tot, compresa i propera a tot un seguit de dones daneses d’entre vint i trenta i escaig d’anys
En un inici les dues cineastes daneses, Lea Glob i Mette Carla Albrechtsen, volien fer una pel·lícula eròtica per dones. Entre els anys 2011 i 2015 van fer tot un seguit de càstings en els quals totes les dones que s’hi van apropar, es posaven davant d’una càmera i explicaven com vivien o entenien la sexualitat. A partir de recollir tot aquest material de persones reals, que podríem ser qualsevol de nosaltres, veuen la gran importància que té entendre com les dones viuen la sexualitat. Perquè al final totes som ésser sexuals, però no sempre ens és fàcil ni sabem com expressar-nos o com sentir-nos.
Amb aquesta premissa, les dues realitzadores decideixen muntar una producció molt simple, i sobretot natural, sense cap mena de filtres ni tècnics ni de guió, sense cap experta o expert que ens expliqui què-se-suposa-que-em-de-sentir o com s’ha de viure, sense teories. Simplement dones explicant anècdotes, explicant com van perdre la virginitat, les seves pors, com se senten amb el seu cos o quants orgasmes han tingut. Tot sense pèls a la llengua, sense artifici, com l’habitació càlida i de fusta que acull les testimonis. En definitiva, després que el sexe s’hagi convertit en artifici, en porno extravagant i allunyat de la realitat, cossos impossibles i treballats, podem dir que aquesta obra torna la sexualitat al terreny que li pertoca: el de la naturalitat, mostrant, però, les seves mil cares, tabús i contradiccions.
A les ‘dones valentes’
Les dones protagonistes, de mica en mica, es van despullant interiorment, ens fan tan partícips de les seves percepcions, fantasies o pors que, al final del documental, quan algunes d’elles mostren els seus cossos nus, ni tan sols ens impacta perquè ja estem connectades amb elles. Des de Silke, que ens diu que se sent fascinada pel món del sexe, passant per una jove noia que ens explica com no li agrada el seu cos. Una altra noia explica l’anècdota del dia que va presentar-se a un càsting per ser striper, i com es va sentir un cop ho va fer. Una altra entrevistada es planteja com s’ho fan algunes persones per separar el sexe de l’amor, ja que en ella li és impossible no establir lligams i acaba sentint més del que voldria. La Nico es planteja el paper actiu que té l’home vers la suposada passivitat de la dona i com és de difícil per ella sentir-se un ésser sexual perquè no se li ha permès.
Aquestes són algunes de les sensacions que aquestes dones ens regalen davant la càmera. De fet, la dedicatòria final de Venus està dirigida “a les dones valentes”. Aquest seria l’adjectiu per totes elles, ja que encara hi ha molta feina a fer i molts tabús que trencar en el camp de la sexualitat. Sobretot quan no s’és home, hetero i normatiu.
Precisament, Venus és una obra amb aquesta intenció: trencar amb el discurs establert mitjançant un gran contingut pedagògic. En definitiva un documental que totes i tots, en qualsevol edat, hauríem de veure. Perquè ens acosta una mica més les unes a les altres, perquè la sexualitat és una de les parts més importants de nosaltres mateixes. De fet, en el documental es demana a les dones cada quant pensen en sexe. La resposta és “cada dia i en diferents moments d’aquest”. Perquè som éssers sexuals i, com més ho compartim, més humanes som.
