Elizabeth Tang va ser membre de la Confederació de Sindicats de Hong Kong fins l’any 2001, moment en què va decidir marxar per dedicar-se exclusivament a l’organització sindical de les treballadores domèstiques de tot el món. L’any 2013, finalment, es va constituir la Federació Internacional de Treballadores Domèstiques (IDWF, en anglès) on va ser escollida Secretària General.
Avui dia, la Federació Internacional de Treballadores Domèstiques està formada per 66 sindicats i organitzacions de 87 països de tot el món: des de Ghana fins a Nepal, passant per Jamaica, Itàlia, EUA, Índia … Ens pots explicar com va sorgir? Quin ha estat l’eix de la vostra activitat?
La International Domestic Worker Federation es va formar l’any 2013 amb 43 sindicats de treballadores domèstiques i organitzacions sindicals de diferents llocs del món. Prèviament havíem fet una campanya amb moltes treballadores domèstiques al voltant de la crida de l’Organització Internacional del Treball perquè s’adoptés una llei internacional de protecció de les treballadores domèstiques: el Conveni 189. Aquest moviment per la ratificació del C189 va impulsar la creació de la Federació. La declaració de l’OIT va encoratjar moltes treballadores a organitzar-se, perquè si s’unien tindrien més poder per pressionar els seus governs a adoptar aquest marc legal.
Quin és el balanç que feu de la campanya? Tots els governs que l’adopten l’apliquen?
“Després de cinc anys, 23 països han adoptat el Conveni. És a dir, la majoria no s’hi han sumat i n’hi ha d’altres que no ho han traduït en una llei que inclogui les treballadores domèstiques dins el marc laboral de la resta de treballadors”
Després de cinc anys, 23 països han adoptat el Conveni. És a dir, la majoria no s’hi han sumat i n’hi ha d’altres que ho han acceptat però que no ho han traduït en una llei que inclogui les treballadores domèstiques dins el marc laboral de la resta de treballadors, amb la qual cosa a situació roman igual. És un repte. Però si ens fixem en el moviment de les treballadores domèstiques, sí que hi ha hagut molts canvis. L’existència d’una llei internacional ha comminat les treballadores a creure que, efectivament, són treballadores i que, per tant, tenen drets, perquè hi ha norma de l’OIT que així ho diu. Malgrat els governs trenquin aquest procés de reconeixent, elles es convencen de què tenen aquests drets i el que també és cert és que cada dia hi ha més treballadores domèstiques apropant-se als sindicats, a les organitzacions … I tot això arran d’aquesta campanya. Jo mateixa vaig estar intentant organitzar treballadores domèstiques durant la dècada dels 90 a Hong Kong, quan encara era a la Hong Kong CTU, i podria dir que durant deu anys cap ni una hi estava interessada en absolut, ni tampoc des dels sindicats es considerava que fossin treballadores o que fossin importants. Avui dia és molt diferent, les treballadores domèstiques s’estan organitzant.
Creus que és un sector estratègic pels sindicats? Estan interessats a sindicar les treballadores domèstiques? I, des de la perspectiva de les treballadores, és millor formar part d’un sindicat comú o és més útil participar en sindicats sectorials només per al treball domèstic?
Crec que primer s’han d’agrupar en sindicats sectorials. Les seves condicions són molt específiques i la manera en què poden obtenir protecció i drets és diferent respecte altres sectors laborals. Per exemple, el professorat o els treballadors de les fàbriques electròniques treballen plegats a grans empreses per un gran patró i allà els sindicats poden negociar grans convenis col·lectius per defensar els seus drets. Les treballadores domèstiques, tanmateix, es troben en un moment previ, la seva feina es realitza individualment i a molts països no hi ha cap tipus d’organització entre elles. De fet, a molts països ni tan sols existeixen! És a dir, la seva lluita primerament és aconseguir una llei que les reconegui com a treballadores. Aquí, per exemple, teniu una llei que els hi reconeix diversos drets, però a altres llocs, com ara Hong Kong, ni tan sols estan reconegudes com a treballadores, no tenen cap mena de cobertura legal. Evidentment, existeixen, són milers de milions de persones, però la llei les ignora, els governs no els donen la categoria de treballadores. Així doncs, la nostra primera meta és guanyar el reconeixement legal.
Quines són les principals tendències del treball domèstic al món?
“L’absència d’oportunitats laborals per a les dones, no comptar amb estudis o l’empitjorament de la situació de les zones rurals pels efectes del canvi climàtic els impedeixen continuar treballant a les granges, o ni tan sols a les ciutats”
La principal tendència és que està creixent. La crisi econòmica ha provocat el tancament de moltes empreses i molts acomiadaments, però, tot i això, el sector domèstic creix, especialment entre les dones migrants. Cada vegada hi ha més dones que emigren per treballar com a empleades domèstiques. Europa, per exemple, és un destí molt popular per a moltes dones que provenen de països de l’Europa de l’Est, de l’Amèrica Llatina i fins i tot d’Àsia i d’Àfrica. Hi ha molta demanda a causa de l’envelliment de la població. De fet, moltes són contractades per cuidar gent gran. L’absència d’oportunitats laborals per a les dones, no comptar amb estudis o l’empitjorament de la situació de les zones rurals pels efectes del canvi climàtic – desastres naturals, escassetat d’aigua o inundacions- impedeixen a aquestes dones continuar treballant a les granges, o ni tan sols a les ciutats, i emprenen la immigració.
L’Organització Internacional del Treball també està cridant l’atenció sobre l’increment del treball forçat i el tràfic de persones per a la seva explotació. Quin impacte té el treball esclau al sector domèstic?
Sí, aquest és un problema molt seriós. Moltes dones, com deia, viuen a àrees rurals on no tenen possibilitats per continuar-hi i intenten emigrar, la immensa majoria acudeix a agències privades de col·locació i brokers que les porten a treballar a altres països. La corrupció i els abusos són freqüents, perquè falsifiquen els contractes per obligar-les a treballar, però en realitat són contractes falsos i les dones no se n’adonen fins que ja són al país de destí, o fins i tot es troben que no hi ha cap empleador. Però tampoc no poden tornar perquè han pagat grans quantitats a aquestes agències per arribar-hi, així que romanen indocumentades i en unes circumstàncies amb què no tenen capacitat real de negociació de les condicions de treball de l’agència que les ha reclutat.
Hi ha algun tipus d’intervenció en els països de destí on les porten aquestes agències? Respecte a la gent que es beneficia d’aquests contractes abusius? Què en feu des de la Federació?
“És molt important explicar les històries perquè moltes persones desconeixen les enormes quantitats de guanys que tenen aquestes agències de captació de treballadores”
Estem intentant, en primer lloc i més important, és comptar amb els sindicats i altres organitzacions dels països de destí perquè prenguin consciència d’aquest problema i, d’altra banda, també parlem amb els governs, i mirem d’explicar aquestes històries perquè les comunitats tinguin més coneixement. Estem pressionant als sindicats perquè facin tasques de prevenció a l’Orient Mitjà i als països europeus, fins i tot als països d’origen de les dones, perquè els governs ofereixin més informació i facin lleis de control de l’activitat d’aquest tipus d’agències privades de col·locació. Estem fent moltes coses! Però és molt important explicar les històries perquè moltes persones desconeixen les enormes quantitats de guanys que tenen aquestes agències de captació de treballadores, per això estem animant les dones a treure al llum aquestes històries, perquè les seves comunitats també en tinguin coneixement i fins i tot puguin perseguir aquestes pràctiques.
El treball domèstic està poc valorat, menystingut, sol estar malt pagat però, a més a més, té riscos laborals específics com ara l’aïllament, el fet de ser migrant, el risc d’abusos sexuals… Com s’aborda des dels sindicats de la Federació?
El primer que ha de fer una dona és cercar a la ciutat o la comunitat on poder aconseguir ajut abans que els problemes apareguin. El primer és fer-se amb aquest tipus d’informació i a molts llocs trobaran sindicats i organitzacions que sovint ni coneixen. Un cop la tenen, el segon més important és documentar tot el que passi cada dia. En tercer lloc, evitar treballar d’interna si tenen l’oportunitat de poder escollir. Si vius al mateix lloc on treballes, les possibilitats de tenir problemes es multipliquen i també és on sorgeixen els pitjors problemes. Nosaltres aconsellem que, si poden fer-ho, treballin a diverses llars, perquè si neteges tres o quatre cases diferents al dia, hi entren i surten, són més visibles, i el tipus de problemes que enfronten solen ser més senzills. Si tenen l’oportunitat, és millor treballar a temps parcial a diverses cases que no pas com a interna.
En el segle XIX, les treballadores domèstiques van lluitar per distingir els seus serveis domèstics de la prestació de serveis sexuals. Recentment, diverses dones denunciaven que en respondre ofertes de feina de treballadores domèstiques es van trobar amb què també volien sexe o que, fins i tot, era una via de captació per a xarxes de prostitució. Són casos aïllats? Existeix algun vincle entre el treball domèstic i la prostitució?
No, no és gaire freqüent, però per una altra banda, és cert que les treballadores domèstiques s’enfronten sovint a l’assetjament sexual, a violacions per part dels empleadors o membres de la família … Això és molt comú, però no en termes comercials.
Canviant de tema, com abordeu des de la Federació el Primer de Maig? Quines són les vostres fites?
“Enguany estem animant les treballadores, i al conjunt de la societat, a denunciar l’amenaça de les polítiques neoliberals respecte a les persones migrants, refugiades, de color”
Enguany estem animant les treballadores, i al conjunt de la societat, a denunciar l’amenaça de les polítiques neoliberals respecte a les persones migrants, refugiades, de color, … Ho fem perquè moltes d’aquestes persones són treballadores domèstiques, migrants i també pertanyen a minories ètniques. Quan aquests tipus de discriminacions creixen, les treballadores domèstiques són les primeres que les pateixen. Per això aquest Primer de Maig estem cridant l’atenció sobre un tema que no només és de les treballadores domèstiques sinó que també interpel·la problemes polítics i reformes discriminatòries que a Europa coneixeu molt bé amb les persones refugiades i què són molt perilloses també per les treballadores del nostre sector.
L’economia està internacionalitzada: els capitals es mouen lliurement però les lleis d’immigració divideixen les treballadores. Com es pot bastir una solidaritat internacionalista real al món del treball? És possible imaginar una mobilització coordinada de les treballadores domèstiques de tot el món? I d’altres sectors?
“En relació al Primer de Maig, estem enviant missatges a les nostres afiliades perquè se sumin a les manifestacions i concentracions que es convoquen”
En relació al Primer de Maig, per exemple, estem enviant missatges a les nostres afiliades perquè se sumin a les manifestacions i concentracions que es convoquen, encoratjant-les a lluitar conjuntament amb altres treballadors. Perquè la unió és necessària per a tots els treballadors, encara si no ets treballadora domèstica. Tenim moltes raons per lluitar plegades. Per exemple, el nostre sindicat de treballadores domèstiques a Sud-àfrica és també molt actiu en el moviment que demana la dimissió del president Zuma. Des de la Federació animem als nostres membres a implicar-s’hi en aquests tipus de mobilitzacions.
Heu sentit parlar de l’aturada mundial de dones amb motiu del passat 8 de març? Podem pensar en una vaga general internacional de treballadores?
Per a nosaltres, el 8 de març és una data molt important perquè el treball domèstic en la seva immensa majoria el fan dones. És una lluita comuna, però serà molt difícil organitzar una aturada internacional. Ara mateix no ho veig possible, perquè les treballadores treballen individualment i és molt difícil resistir la pressió dels empleadors.
Hi ha algun sindicat a l’Estat espanyol adherit a la Federació?
A l’Amèrica Llatina tenim 43 organitzacions membres: a Brasil, Argentina, Xile, Mèxic, … Però aquí encara no. Ahir vaig tenir l’oportunitat de parlar amb Sindillar/SindiHogar, però molt poc temps.
Als sindicats ens podem trobar treballadores domèstiques juntament amb treballadores d’altres sectors, però quan una afiliada contracta una treballadora domèstica sorgeixen contradiccions. Quina ha estat la teva experiència?
“Els treballadors d’altres sectors deien: ‘Jo, que amb prou feines arribo al salari mínim, com haig de poder pagar més del que guanyo a una persona que treballa per a mi?'”
Sí, és terrible. A l’Àsia, l’Àfrica i l’Orient Mitjà és molt comuna aquesta contradicció que esmentes, a causa dels baixos salaris. Per exemple, a Indonèsia, una treballadora domèstica a temps complert guanya al voltant de 50€ al mes. Això no és res! Així doncs, qualsevol pot contractar-la i molts membres dels sindicats, d’altres sectors, també són empleadors i això dificulta molt la discussió dins dels mateix sindicat. Per exemple, t’explico una història real. Fa quatre anys vam fer una reunió a Indonèsia amb una quarantena de treballadores domèstiques d’una banda i una quarantena de treballadors d’altres sectors de l’altra (mestres pobres, taxistes, …) per parlar de quins tipus de drets haurien de tenir les treballadores domèstiques (perquè a Indonèsia no en tenen cap). Van estar d’acord en molts aspectes, però sobre el salari mínim era impossible. Els treballadors d’altres sectors, fins i tot líders sindicals, no estaven d’acord amb què les treballadores domèstiques tinguessin un salari mínim, deien: “Jo, que amb prou feines arribo al salari mínim, com haig de poder pagar més del que guanyo a una persona que treballa per a mi?”. Realment, el salari mínim a Indonèsia és molt baix, els treballadors de les fàbriques treballen a temps complet i amplien molt la jornada per poder guanyar més, per això necessiten contractar treball domèstic, perquè treballen de 8 del matí a 9 del vespre. Aquests tipus de dinàmiques són molt complicades.
Creus que està relacionat amb poca presència de dones als sindicats? Seria necessari fer un enfocament més global al voltant de compartir la riquesa, el treball i el treball domèstic en comptes de pagar salaris baixos a altres persones per cobrir les necessitats de les llars?
Crec que hem de fer totes dues coses. Hem de lluitar contra els empleadors perquè aquests treballadors no hagin de fer jornades laborals tan llargues per guanyar salaris dignes i tampoc que hagin de contractar treball domèstic mal pagat. Continuant amb la història anterior, en acabar la trobada, tothom va entendre que en realitat a Indonèsia les treballadores domèstiques estan sostenint als capitalistes, perquè els sous baixos permeten exigir als treballadors que contracten que treballin 12 hores en aquestes grans corporacions, que després exporten a Amèrica i Europa. Les treballadores domèstiques són les que realment sostenien aquestes grans empreses. Això va ser una gran presa de consciència.
I quin va ser l’acord final?
“El temps que dediquem a treballar ens impedeix tenir cura de les nostres famílies, i sovint el fet de contractar una treballadora domèstica no és una lliure decisió”
No és gaire bo, la veritat. Finalment, el sindicat va estar d’acord amb què les treballadores domèstiques havien de tenir el mateix salari mínim que la resta de sectors, però per etapes. És a dir, durant els dos primers anys haurien de guanyar el 50% del salari mínim, després un 75% i finalment arribar al 100%. Les nostres afiliades no van sortir gaire contentes, perquè realment els salaris són molt minsos com per estar treballant durant quatre o cinc anys sense ni tan sols arribar al salari mínim. És molt trist. Però, recuperant el fil de la reflexió, el temps que dediquem a treballar ens impedeix tenir cura de les nostres famílies, i sovint el fet de contractar una treballadora domèstica no és una lliure decisió. És molt difícil no fer-ho, especialment si tens a càrrec teu persones grans o els teus pares tenen certa edat: no tens cap ajut. Els governs ara mateix no estan atenent aquestes qüestions, de manera que per a moltes persones no hi ha cap altre sortida que recórrer a les treballadores domèstiques. No sé a Espanya, però la llibertat d’elecció realment no existeix a molts països. A Hong Kong, per exemple, a la majoria de les famílies, treballen els dos progenitors i no tenen opcions: encara que no vulguin contractar ningú, ho necessiten. I això està molt malament, i per descomptat, si la contractes l’has de tractar com el que és, una treballadora. Per això dic que hem de treballar en diverses direccions alhora.
Què diries a una treballadora domèstica d’aquí?
Fins al que jo sé, moltes de les necessitats i problemes de les treballadores domèstiques a Espanya són molt similars als d’altres països, així que els diria el mateix: que s’organitzin entre si i que busquin organitzacions que les entenguin i els donin suport, que cerquin el suport de l’entorn, de la comunitat. Que haurien d’organitzar-se plegades, però no per nacionalitats, ni separant les treballadores migrants de les que tenen papers, sinó simplement com a treballadores domèstiques.
Parlant de distincions, hi ha dinàmiques racistes a la Federació?
“Crec que tenim més problemes relacionats amb acceptar i entendre les diferències culturals entre països, perquè les treballadores domèstiques són normalment migrants”
Crec que tenim més problemes relacionats amb acceptar i entendre les diferències culturals entre països, perquè les treballadores domèstiques són normalment migrants. A Hong Kong, al mateix sindicat hi ha dones de vuit o nou països diferents. Els primers anys, sempre hi havia problemes per començar les reunions amb puntualitat. La gent a Hong Kong és puntual, així que les treballadores locals arribaven a l’hora, les filipines arribaven després i en tercer lloc les llatines, les poloneses sempre arribàvem tard. Així que al principi es barallaven entre elles, és fàcil d’imaginar. Però és un fenomen cultural i realment no és un problema. Per exemple, a la darrera trobada internacional que vam, les líders de l’Amèrica Llatina solien arribar uns 45 minuts tard! [riures] És només un exemple, es tracta d’acceptar, d’aprendre, de tenir paciència. En un altre sentit, ens trobem que les afiliades dels sindicats també llatinoamericanes tenen una llarga tradició organitzativa i de participació en moviments polítics, perquè moltes treballadores domèstiques són a organitzacions formades els anys 70 que van lluitar contra les dictadures, i tenen més consciència política. Els sindicats de Sud-àfrica, d’altra banda, es van crear fa pocs anys i solen concentrar-se molt en les reivindicacions sobre el salari mínim, la jornada de treball …. Totes treballem plegades, però pots veure diferències entre els sindicats de nova creació, que tenen preocupacions molt pràctiques, i els llatinoamericans que parlen molt de lluita política i temes que, de vegades, algunes treballadores no entenen ben bé. És a dir, clar que també aborden la qüestió del salari mínim, però també presten molta atenció al poder polític, que és quelcom molt important per, precisament, aconseguir el salari mínim.
A la Federació conviuen diferents nivells de consciència i organització
Sí, però és força interessant. Necessiten temps per ajustar-se mútuament. Al cap i a la fi, totes són iguals, tenim les mateixes fites, però tenim diferents cultures, experiències i d’aquesta diversitat se n’aprenen moltes coses, inclosa jo!
