A l’estiu no només s’incrementa notablement l’arribada de turistes a les Illes. És temporada, a més, d’un altre tipus d’arribades; més silencioses i discretes. Ens referim a l’adveniment de pasteres, una activitat de cada vegada més recurrent al nostre litoral.
Abans de continuar, s’ha de dir que el terme “pastera” és vist per alguns estudiosos com un vocable amb connotacions negatives qui sap si intencionalment elaborades. És cert que hi ha diversitat en les embarcacions amb les quals aquestes persones arriben al seu lloc de destinació. Per això, optarem pels termes generals “embarcació” o “barca” i, en tot cas, no abusarem de “pastera”.
Així doncs, tenim gravades a les retines imatges de barques plenes de persones que es juguen la vida per travessar la mar. Sabem que és una activitat quotidiana i recurrent. Però el que no sempre es coneix és que Mallorca és una destinació que, en els darrers temps, ha agafat força, sobretot aquest 2017. La darrera barca que arribà fou el passat mes de juliol, portava tretze persones i va ser interceptada a Cabrera.
Diverses vegades s’han localitzat les pasteres buides a qualque cala i, de seguit, la Guàrdia Civil inicia una batuda per trobar-ne els premptes integrants
Pel que hem pogut esbrinar, aquest 2017 han arribat a Mallorca 14 embarcacions amb 160 persones a bord. Aquestes xifres contrasten en alt grau amb les dels anys anteriors: 26 persones arribades amb pastera el 2016; tres embarcacions al 2015 a les Illes; i dos al 2014.
De tota manera, les informacions respecte de les persones arribades en aquestes embarcacions són certament confuses i difícilment surten els nombres exactes a la llum. Hi ha contradiccions evidents entre mitjans i entre els mateixos mitjans. Així que els nombres que podem oferir són aproximats. De fet, la informació s’ha extret de diverses notícies publicades a mitjans convencionals i hem intentat donar una visió de conjunt. Cal dir, però, que l’enfocament d’aquests fets es fa des de l’acció policial, ja que els mitjans es fonamenten bàsicament en fonts policials. És molt difícil tenir accés a les mateixes persones que fan el trajecte. Així, els nombres de persones als quals ens referim són les persones que, d’una manera o d’altra, han estat detingudes i han passat per comandància de la Guàrdia Civil. Segurament, han arribat més persones (hi ha pasteres amb molt poca gent registrada) que no han estat localitzades i que, per tant, en desconeixem, com ja hem dit, les xifres exactes.
Tanmateix, s’ha de dir que no sempre es detecten les embarcacions quan encara naveguen. Diverses vegades s’han localitzat les pasteres buides a qualque cala i, de seguit, la Guàrdia Civil inicia una batuda per trobar-se els presumptes integrants. Algunes detencions són motivades per l’aspecte general que presenta algú en concret, per la manca de documentació que pugui portar a sobre i, de vegades, les detencions són fruit de denúncies de veïnats de la zona. També succeeix qualque vegada que detenen persones que es troben en una situació legal i que, després, les han de posar en llibertat.
Enguany, la primera barca va arribar per Cap d’Any entre Cala Pi i el Cap Blanc. En aquesta ocasió, el fet no va tenir gaire ressò, però va ser bastant greu, ja que la Guàrdia Civil va trobar buida la pastera i s’inicià una recerca per la zona a fi de localitzar-ne les persones. Sense haver-hi gaire informació, es va procedir a la detenció de nombroses persones, entre elles, una que deambulava per la zona de s’Estanyol i d’altres quatre que passejaven per un camí rural de Campos. El total de detinguts sembla que arribà a tretze, però només deu passaren a disposició judicial i foren portats a un Centre d’Internament de Persones Estrangeres (CIE) fora de l’illa. Els altres tres se suposa que eren menors d’edat i quedaren en un centre de menors.
Al mes de març es repetí un cas semblant quan un veïnat trobà una embarcació buida a Cala Beltran (Llucmajor). S’avisà la Guàrdia Civil i començà la recerca intensiva dels possibles ocupants. Aquesta vegada, emperò, només localitzà dues persones, les quals foren enviades al CIE de Barcelona. Segurament, la barca portava més ocupants, ja que habitualment no se sol posar en marxa el trajecte amb sols dues persones. No se sap res més del que va passar amb la resta de navegants.
A l’abril arribaren dues embarcacions amb catorze persones cadascuna d’elles. La primera es localitzà al sud de Cabrera per part de la Guàrdia Civil i va ser remolcada fins a terra. Un cop allà es procedí a detenir-ne les persones ocupants, vuit de les quals es declararen menors d’edat. La segona pastera es trobà l’endemà en circumstàncies semblants. Els ocupants majors d’edat foren enviats a un CIE.
Al juny una nova embarcació va ser detectada abans d’atracar prop del far de ses Salines. La Guàrdia Civil en detingué els vuits ocupants, un dels quals era menor d’edat. Els adults foren enviats a un CIE
Al mes de maig sembla que arribaren tres embarcacions, amb pocs dies de diferència. Les dues primeres es trobaren, una, entre sa Ràpita i ses Covetes (Campos) i, l’altra, al Cap de ses Salines. Un altre pic es descobriren les embarcacions buides i s’inicià el dispositiu policial de recerca per la zona. Fou un veïnat que donà veu en veure uns homes que creia que podien ser els ocupants de la barca. Alguns altres varen ser detinguts quan caminaven per la carretera de Cala Pi, transitaven per sa Ràpita o esperaven a una aturada d’autobús. Les detencions arribaren a dotze. Al cap d’uns dies aparegué una altra pastera al Caló de sa Barca Trencada (Santanyí) i es detingueren sis persones més. Passats uns dies, la Guàrdia Civil localitzà sis persones més a Santanyí i tres a Palma; i sembla que una darrera persona s’entregà a una comissaria de Palma. En total, vint-i-vuit persones arrestades.
Al juny una altra embarcació va ser detectada abans d’atracar prop del far de ses Salines. La Guàrdia Civil en detingué els vuits ocupants, un dels quals era menor d’edat. Els adults foren enviats a un CIE. Una altra versió afirma que l’embarcació es va trobar buida i que les detencions foren posteriors.
Al mes de juliol tenim constància de sis pasteres. La primera arribà al Cap Blanc i conduí a la detenció d’onze persones: vuit a Llucmajor i tres a Palma. La segona es trobà a Cabrera amb dotze persones. Encara que si sumam les persones d’aquestes dues pasteres, que arribaren amb hores de diferència, el resultat és vint-i-tres, les xifres totals compten com a 27. És a dir, tenim constància de la detenció de quatre persones més, però no sabem en quines circumstàncies, ni amb quines de les embarcacions provenien. Al cap d’uns dies una altra pastera es localitzà també a Cabrera, amb tretze persones, i una altra a la Colònia de Sant Jordi, amb catorze ocupants. Al final de mes dues embarcacions més arribaren novament a Cabrera, amb catorze i tretze persones, algunes d’elles menors d’edat.
Per facilitar el païment d’aquestes xifres, hem elaborat la següent infografia amb la informació anterior:
Què passa amb les persones localitzades a les pasteres?
Com ja hem dit, sovint succeeix que les embarcacions no arriben a desembarcar a la costa, sinó que són interceptades amb certa antelació i és la Guàrdia Civil que les remolca fins a port. Un cop a terra, les persones que navegaven són detingudes per entrar de manera il·legal al país i, després d’oferir una primera assistència sanitària i comprovar-ne l’estat de salut per atendre casos de malalties greus, hipotèrmies o d’altres, són traslladades a comissaria, moltes vegades emmanillades. Sobretot els duen a Palma o a Manacor, depenent de la localització de la pastera. La Brigada d’Estrangeria del Cos Nacional de Policia és l’encarregada d’identificar les persones i prendre’ls declaració judicial. De vegades, la identificació no és possible, ja que les persones detingudes no col·laboren (no aporten documentació o no faciliten informació) per por de ser deportats als seus països d’origen. També alguns es fan passar per menors d’edat per poder romandre a l’illa i ha de ser un metge que ha d’investigar-la fent-los proves radiològiques.
Hi ha la possibilitat que la persona nouvinguda sol·liciti el dret d’asil. El que passa és que és molt difícil demostrar i acreditar la situació de vulnerabilitat que es requereix perquè es concedeixi l’asil.
Finalment, en la gran majoria de casos, aquestes persones són enviades a un Centre d’Internament de Persones Estrangeres. Com que a les Illes no disposam d’aquests centres, són traslladades a la Península, sovint a Barcelona, que és el centre que tenim més a prop. La Delegació del Govern va afirmar que el 90% de les persones que arriben a les Illes amb aquests tipus d’embarcacions són repatriades als seus països d’origen després de passar un temps a un CIE. Aquest percentatge és poc creïble, ja que, sobretot a l’estiu, que és quan més embarcacions arriben, no sols a Mallorca, sinó a tot l’estat, molts d’aquests centres d’internament es troben sense places i quasi la meitat dels nouvinguts són abandonats al carrer.
Després d’oferir una primera assistència sanitària i comprovar-ne l’estat de salut per atendre casos de malalties greus, hipotèrmies o d’altres, són traslladades a comissaria, moltes vegades emmanillades
Cal, emperò, fer un petit apunt sobre el qual són els CIE. Els Centres d’Internament de Persones Estrangeres són centres no penitenciaris on ingressen persones estrangeres que han estat detingudes per arribar o trobar-se a l’estat en una situació irregular abans de ser expulsades o deportades als seus països d’origen. Les persones internades no estan detingudes, sinó sols “retingudes” de manera preventiva, no per haver comès cap delicte, sinó per una falta administrativa (no disposar de la documentació que es requereix per romandre a l’Estat espanyol). L’internament en aquests tipus de centres està subjecte a l’espera d’expulsió o deportació al país d’origen, de la devolució a la frontera o d’una sanció d’expulsió. Però malgrat el caràcter temporal amb què es presenten aquests centres, només un 52% dels interns són expulsats o deportats. De fet, en bastants de casos s’abusa de l’internament, tot i saber que no es podran executar les expulsions per manca de tractats de repatriació amb alguns dels països de procedència d’aquestes persones. Així que gairebé la meitat dels interns són posats en llibertat després de passar un temps al centre.
Aquests centres, però, són criticats per una part important de la societat civil i s’han creat també campanyes per demanar-ne el tancament, com és el cas de Tanquem els CIEs! Moltes denúncies van projectades per la precarietat d’aquests centres, perquè es vulneren drets fonamentals com l’assistència mèdica, la tutela judicial, la intimitat, la comunicació, no hi ha lavabo a les cel·les, les visites són restringides… També s’han produït vexacions i maltractaments per part dels policies a persones internes. Recordem que en el CIE de Barcelona s’han produït diverses morts en estranyes circumstàncies, com foren els casos de Mohamed Abagui (2010), Idrissa Diallo (2012) i Aramis Manukyan, Alik (2013).
Per altra banda, les deportacions o expulsions també donen pas a dubtes, ja que s’està portant la persona al seu país d’origen en contra de la seva voluntat. Recentment, es féu molt viral el cas d’una protesta en un avió de la companyia Vueling perquè procedia a deportar un home. Moltes d’aquestes deportacions es produeixen en vols regulars i comercials, com en el cas anterior. Però, d’altres vegades, s’executen els macrovols de deportació, que són vols que contracta el Ministeri de l’Interior per expulsar nombroses persones de cop. Actualment, qui té la licitació per encarregar-se d’aquests tipus de vols és una unió temporal d’empreses formada per Evelop, Orbest (propietat del Grup Barceló) i Air Nostrum; com abans l’havia tengut Air Europa. Aquests vols estan caracteritzats per una forta presència policial i ús de la força. Les persones expulsades poden anar tot el trajecte emmanillades i, fins i tot, de vegades es produeixen sedacions, només si un personal sanitari ho prescriu. És molt complicat saber què passa en aquests vols. Recordem el cas d’Osamuyi Aikpitanyi, que morí per asfíxia en un vol de deportació el 2007 quan dos agents de la policia li taparen la boca amb cinta adhesiva. Els policies foren condemnats amb una sanció de 600 euros.
En la gran majoria de casos, aquestes persones són enviades a un Centre d’Internament de Persones Estrangeres. Com que a les Illes no n’hi ha, són traslladades a la Península, sovint a Barcelona
Malgrat les bones paraules i la teoria sobre la taula, la veritat és que el que succeeix realment un cop són detectades les embarcacions no es coneix. En el cas d’haver-hi abusos, maltractaments o vulneració de drets seria mal de fer tenir-ne coneixement, ja que les víctimes moltes vegades no parlen l’idioma de la terra d’acollida i, a més, tenen por d’identificar-se. A més a més, hi ha un gran desconeixement sobre com la Guàrdia Civil, un cop trobada l’embarcació buida a una cala, inicia la recerca d’aquestes persones. Com saben quines persones han de cercar si abans no les han vistes? Amb quins criteris cerquen les persones? Com es fan les batudes? Com es localitzen les persones? Com saben que són les ocupants de les embarcacions? De fet, s’han donat casos de detencions errònies. Serviria com a excusa el fet de cercar uns presumptes ocupants de pasteres per fer detencions arbitràries. D’altres vegades, la premsa s’ha fet ressò de males pràctiques per part de la policia. Per exemple, fa uns dies, a la costa de Melilla, set persones varen morir quan la Guàrdia Civil intentà evitar l’arribada d’aquestes persones a la ciutat espanyola. Algunes fonts afirmen que hi ha nombrosos morts més. També l’any 2013 un agent va buidar un extintor a una embarcació amb quinze persones a Melilla, mentre que a Lanzarote una patrullera atropellà presumptament de manera intencional una pastera i causà la mort d’una persona.
D’altra banda, és mal de fer saber què passa amb els menors que són detinguts. Moltes vegades van acompanyats de familiars adults que són enviats al CIE, mentre que ells es queden a centres de menors o centres d’acollida. En complir la majoria d’edat han d’abandonar obligatòriament la institució i, sovint, encara es troben en situació irregular. Aleshores, són detinguts i segurament portats a un CIE. De vegades, els joves a punt de complir els devuit anys s’escapen del centre per no ser expulsats.
Indagant una mica més en les xifres de pasteres trobades i persones detingudes salta a la vista que, segurament, hi ha persones que no han estat localitzades en el seu moment i que, per tant, podria ser que ara visquessin a l’illa. Què passarà si són trobades? Podria ser que haguessin arribat altres pasteres de les quals no tenguéssim coneixement?
Les eines de detecció de pasteres
Malgrat l’elevat nombre d’embarcacions que burlen la vigilància de la policia costanera, la Guàrdia Civil utilitza –ja amb data de caducitat– el radar del Sistema Integrat de Vigilància Exterior, més conegut com a SIVE. El SIVE és un conjunt de mitjans tècnics i tecnològics, distribuït per una empresa espanyola, que té com a objectiu la vigilància anticipada de la costa sobretot pel que fa a l’entrada de persones migrants i al narcotràfic. Aquest sistema tecnològic es compon d’una sèrie d’estacions en xarxa, tant fixes o terrestres com mòbils, desplegades no només a les Illes Balears, sinó també a les Canàries, a Andalusia, a Ceuta, a Múrcia i a València. Cada estació inclou un radar preparat per detectar petites embarcacions i un sensor optrònic que consta d’una càmera visible de gran abast diürn (fins a deu quilòmetres) i una altra d’infrarojos per poder detectar les embarcacions durant la nit i en tot tipus de condicions meteorològiques (amb un abast de cinc quilòmetres). Aquests instruments estan connectats per mitjà d’un sistema de comunicació a un centre de comandament que és on es prenen les decisions sobre si l’embarcació ha de ser interceptada.
El sistema SIVE s’implementà a Mallorca a ple rendiment el 2010, després d’importants retards en el calendari. El centre de control s’ubica a la Comandància de la Guàrdia Civil a Palma i les diferents estacions de radars es troben a la Torre d’en Beu (Cap de ses Salines), Portocolom, Na Penyal (sa Coma), Puig de na Tudosa (Artà), Es Penyal Blanc (Cabrera), Llucalari (Menorca), Eivissa, entre d’altres. La instal·lació d’aquesta infraestructura, però, no ha estat exempta de crítiques. Hi va haver una important resistència a col·locar els radars a la Torre d’en Beu, catalogada com a element històric (s.XVI). La instal·lació, que va a càrrec del Ministeri d’Interior, va ser paralitzada per part del departament de Patrimoni del Consell de Mallorca, però finalment es col·locà el radar a escassos metres de la torre. També a sa Coma hi ha hagut protestes pel gran impacte que en suposava la instal·lació segons els veïnats i la Federació Hotelera de la zona. Per minvar l’impacte a aquest indret s’optà per pintar de camuflatge la torre del radar.
S’ha de dir, però, que malgrat les bondats i la modernitat amb què es ven, la seva eficàcia està sota sospita. Sembla que del total de pasteres arribades enguany a Mallorca, el SIVE sols n’hauria detectat unes poques. La resta han estat avisos de persones particulars. La Guàrdia Civil defensa el sistema apuntant que les mancances són causades pel manejament de personal no preparat.
De tota manera, el SIVE sembla tenir els dies comptats, ja que, tot i que encara en fase de proves, s’està treballant amb un nou projecte: el satèl·lit Seahorse Mediterráneo. Aquest projecte, de finançament i abast europeu, consta d’un satèl·lit que funcionarà a ple rendiment l’any que ve, i pretén ser el mecanisme definitiu de detecció d’aquestes embarcacions abans que arribin a la costa.
Què tenim a veure nosaltres amb tot això?
Tots aquests successos passen, en gran mesura a esquenes de la població. La informació arriba molt escapçada i desconnecta. Ens n’assabentam quan tot ja ha succeït i tenim poques vies d’actuació. No obstant això, és certament preocupant la complicitat i la col·laboració d’alguns veïns amb la policia. Com ja hem vist, aquest 2017 molts dels albiraments de pasteres han estat per part de delacions veïnals. I no només la localització de les embarcacions, sinó també dels -presumptament- mateixos ocupants un cop ja havien arribat a terra i romanien per l’illa. És aquest el paper que hem de prendre com a ciutadans? Estam d’aquesta manera ajudant realment aquestes persones? També es donen casos per part de grups d’extrema dreta d’atacs a persones migrades i, fins i tot, un col·lectiu feixista pretenia llogar un vaixell per atacar i enfonsar les embarcacions. Què hauria passat si en algun dels episodis de batudes policials, s’hagués format, per exemple, un grup de suport i protecció a la persona migrada?
Si darrerament als carrers, als mitjans i a les xarxes s’han multiplicat els discursos racistes i xenòfobs, arguments en defensa de les deportacions i també atacs cap a persones migrades, no caldria contrarestar de manera organitzada aquestes accions? Segurament, aquesta qüestió encara és bastant desconeguda i duu poc debat. Però és un tema prou important per a començar a pensar a introduir-lo a l’agenda. Potser hauríem d’exigir més informació i claredat a les autoritats competents i plantejar quina resposta organitzada hauríem d’assumir davant aquests fets que succeeixen a ca nostra.
Un article publicat originalment a L’Aguaït.
