Era agost, tornàvem de vacances creuant la península. El meu pare conduïa amb la mirada atenta a l’autopista, ma mare es ventava, qué calor, ma germana buscava un boli per rebobinar una casset. Jo mirava per la finestra: els cotxes que ens passaven ràpid, els que deixàvem enrere.
Però un cotxe no ens va avançar ni nosaltres a ell. Va arribar al nostre costat i així vam continuar. Al seient de darrera, una nena em mirava i vaig mirar-la jo també. Ens vam quedar una estona esguardant-nos als ulls i llavors em va venir aquell estrany pensament: Com seria ser aquella nena? Si jo hagués nascut en aquella família, seria una altra persona o seguiria sent jo? Seria una altra, em vaig dir. Llavors, com estava segura que no havia estat així: que jo no havia nascut en aquella família i era l’altra?
No sé si vaig tancar els ulls o què, però, en adonar-me’n, la nena ja no hi era, el seu cotxe ens deixava enrere. Per retenir-ne alguna dada, vaig voler fixar-me en la matrícula, però l’únic que vaig copsar fou eme de Madrid i aquell qui sóc jo flotant dins del cotxe, amb la nostra matrícula com a possible resposta i una sobtada idea: potser jo seria, a més, el que en fes d’aquella pregunta. Vaig atordir-me i, per no entrar en cavil·lacions estranyes, vaig preferir barallar-me amb ma germana per si Max Mix 4 o Boom 3.
Què sóc fa referència a allò que m’ha estat donat: un lloc de naixement, unes característiques físiques, una llengua, una cultura. Qui sóc té a veure amb allò que sóc capaç de posar en joc, de relacionar i construir
Diu la filòsofa Fina Birulés que, en parlar d’identitat, cal distingir entre què sóc i qui sóc. Què sóc fa referència a allò que m’ha estat donat: un lloc de naixement, unes característiques físiques, una llengua, una cultura. Qui sóc, en canvi, té a veure amb allò que sóc capaç de posar en joc, de relacionar i construir amb tot el que he rebut. (La vaig sentir a la tele, en un capítol d’Amb Filosofia, programa per tornar a fer creure uns instants en la caixa tonta; recupereu els diferents capítols a la caixa llesta).
Rebla la filòsofa: “som els diversos intents de dir-nos a través d’un relat, de donar un fil de sentit a allò que hem fet i hem patit, com una narració que periòdicament hem de revisar”.
“Som els diversos intents de dir-nos”, quina frase més preciosa. Aquests dies m’ha tornat amb força, davant els intents constants de dir-nos a través de les urnes i dels intents constants d’impedir-ho. Però si ho he pensat de nou (“som els diversos intents de dir-nos”) és perquè un cop més he necessitat recordar que la cosa no va de què som (malgrat s’entestin uns i, ai, també d’altres, encara) sinó de qui som, de què posem en joc amb allò que s’esdevé, allò que ens és donat. No va doncs de matrícules que es creuen a l’autopista, ni de banderes, al meu parer. No va d’identitats essencialistes, no va de som i serem, ni tan sols de som un sol poble (un de sol?). Això no va, tampoc, de tautologies: que ni un plato es un plato, ni un vaso es un vaso, ni una cassola és una cassola, que és una altra cosa si la fas repicar de nit al balcó. I si no la fas repicar, també va d’això. Va de decidir què fer ara i aquí en aquest context, que per a ningú és l’òptim (ni per als amants de l’statu quo ni per als de les revolucions ideals), però que és, ai, el context que tenim, la vida que tenim.
El que de debò m’importa és construir una societat justa, igualitària, amb la vida digna al centre de tot… En definitiva: poder gaudir tots i totes al màxim de la vida, què pot haver-hi més important
Això va de què fer, com puc contribuir al que a mi de debò m’importa, em dic picant la cassola i recollint la pregunta radical del pregó de la Garcés. Què és el que de debò m’importa? No és la pàtria i la nació, en cas que existeixin (i com més pretenen que sigui això el que realment m’importi, més m’incomodo). Què és el que de debò m’importa? I em responc: construir una societat justa, igualitària, amb la vida digna al centre de tot… En definitiva: poder gaudir tots i totes al màxim de la vida (i gaudi vol dir cura, afectes, cultura, entorn), què pot haver-hi més important. I penso per quin dels camins que se’m plantegen és més factible ara mateix avançar en aquesta direcció, ni que sigui una mica, però avançar (i no tot és tàctica ni estratègia, i tant que s’hi sumen també els greuges històrics patits per uns i perpetrats o permesos per altres).
Mentre pico acompanyant les meves cavil·lacions, el veí de dalt irromp al balcó colpejant amb força una olla i encara em sorprèn que piquem plegats. Penso que aquesta societat justa que tinc al cap dista molt de la que ell pugui tenir, penso que això de trencar amb el règim del 78 ara li sona molt bé, però sabrà realment què volem dir, alguns, per règim del 78? Per a ell és només “Espanya” i es queda tan ample… però n’haurem de parlar, amb el meu veí, d’oligarquies que imposen regles del joc del capital i de tantes altres coses… I ara és la veïna de davant que surt i em diu que sóc una ingènua: que el veí de dalt no voldrà parlar de res d’això ni de cap revolució. Que pica sobre una olla a pressió, sí, però amb la vàlvula posada, que hi haurà pressió però no revolució, que res no canviarà i fracassarem. I a la cantonada del carrer un altre veí crida que l’anàlisi és més senzill: fracassarem perquè simplement un plato sí es un plato, un vaso sí es un vaso, eso de ahí es una cazuela abollada y os va a caer la del pulpo.
Potser tenen raó, l’una i l’altre, no ho sé, però em dic que, en cas que així sigui, a les filles de mil derrotes no ens vindrà d’una més, que no es podrà dir que no ho hem intentat i que, de fet, caldrà veure si la cosa és tan simple com fracàs/victòria. Em pregunto si el 15M o tantes lluites i mobilitzacions anteriors van fracassar o si van servir per continuar empenyent, desplaçant el relat i desplaçant la realitat mateixa cap a noves realitats. Perquè, amb permís del John Berger, tant si arriben futurs anhelats com si no, el que quedarà de nosaltres serà la determinació que hàgim mantingut per intentar-ho, sense perdre de vista allò que realment importa, en cada oportunitat de dir-nos, de ser. I les oportunitats són diàries, en mil escenaris, davant mil conjuntures i sobre mil sobiranies. Serem els intents de dir-nos en totes elles.
