Béni soit le serpent
qui m’apprit la désobéissance
Anise Koltz, Béni soit le serpent
Com aniré de la peixera
al mar obert
si l’única passera
és el desert?
Carles Torner, La núvia d’Europa
Eren dos quarts de deu quan he començat a sentir cassoles, mentre tornava a casa amb moto. Que d’hora, he pensat. Que estrany. La notícia m’ha esclatat a les mans com un petard de metxa massa curta. Cuixart i Sánchez detinguts sense fiança. Enmig del soroll tenaç, compromès, solidari, se m’ha obert a dins un silenci de mort.
Avui, tot just, t’escrivia. Et deia que quan fossis gran t’explicaríem com ens va canviar la vida l’1 d’octubre que vas fer sis anys. Que teníem al davant un desert implacable i ens preguntàvem com arribaríem al mar des d’aquesta peixera de vidre que ens ofega.
Et deia, t’escrivia, que havíem començat desobeint. I que desitjava, amb totes les forces, que tu també, algun dia, entenguessis fins a quin punt és necessari i irrenunciable desobeir quan les ordres són injustes i els càstigs desproporcionats.
I que desitjava, amb totes les forces, que tu també, algun dia, entenguessis fins a quin punt és necessari i irrenunciable desobeir quan les ordres són injustes i els càstigs desproporcionats
Et deia que potser sabràs que necessites desobeir quan la imposició et toqui cos. Quan et forci a cabre dins d’uns pantalons de talla de nena eterna, quan pretengui ensenyar-te a menysprear els cossos que no hi caben. Que potser necessitaràs amb tot el teu ésser desobeir quan t’imposin literalment i entre línies quins genitals ha de tenir la persona que hauràs de desitjar. Quan vulguin ensenyar-te que la nit no és teva, ni de cap de les nenes, noies i dones que estimes, que coneixes o que desconeixes. Quan pretenguin fer-te creure que el teu cos no et pertany, i que qualsevol home té dret a envair-lo i a violentar-lo. Potser sabràs que necessites desobeir quan et dictin els temps, les maneres i els codis de tot el que per a tu és important. Quan intentin anul·lar el teu sentir, el teu estar, el teu ser.
Et deia que potser necessitaràs desobeir quan les ordres menyspreïn, humiliïn o violentin el cos de les altres, dels altres. Que potser, com tantes persones el dia que vas fer sis anys, entendràs (necessitaràs, sentiràs) que cal desobeir per obeir la voluntat d’un poble. Per impedir els intents d’anorrear el dret inalienable de tots els pobles a decidir qui volen ser. Que potser entendràs (sabràs, respiraràs, sentiràs) que qui obeeix ordres no està exempt de responsabilitat, i que la crueltat és sempre, sempre, una elecció. I la neutralitat, la seva còmplice més fidel. Algun dia, potser (tant de bo, petita, tant de bo) desobeiràs perquè els avis i les àvies no es toquen. Ni els nostres, ni els de ningú.
Et deia que potser un dia desobeiràs perquè ja hauràs xocat massa cops contra el vidre de la peixera, i no voldràs que l’oceà sigui per sempre un somni inabastable. Perquè voldràs nedar a mar obert i respirar la vida tota, sense imposicions ni violències. I et farà por el desert entremig. I respiraràs aquesta por, li faràs lloc a dins, i continuaràs caminant.
Potser un dia desobeiràs perquè ja hauràs xocat massa cops contra el vidre de la peixera, i no voldràs que l’oceà sigui per sempre un somni inabastable
Fa dies, menuda, setmanes, que en aquest país petit que va rebre amb amor la teva àvia i la teva besàvia arribades de l’altra banda de l’oceà, estem fent equilibris damunt d’un pont de fusta mentre l’aigua es remou inquieta a uns quants metres dels nostres peus. Fa dies, ja d’abans que fessis sis anys, que en comptes d’empassar-nos la por, la compartim amb les companyes. Que ens repetim que necessitem molt cuidar-nos, abraçar-nos, protegir-nos. Perquè sabem que és així, només així, que som més fortes.
T’escrivia avui per dir-te que hem entès que la nostra llibertat no és un trofeu a la vitrina d’uns poderosos que en tenen la clau i ens la fan ballar burletes davant els ulls. La llibertat és un oceà dins nostre, on hi cap la vida tota (sense imposicions, sense violències).
Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència. Beneïda la saba dolça de la revolta que somia amb tallar cadenes. Beneïdes les passeres que ens obren camí a través del desert. Beneïts els somriures, la solidaritat, les abraçades, les mans amunt. La resistència. Beneït qui desobeeixi les lleis injustes. Beneïda tu, petita, quan necessitaràs també, amb tot el cos i amb tota l’ànima, desobeir-les.
