En els dotze anys que comprenen el lapse entre 1989 i 2001, més de 50.000 joves van mostrar el seu rebuig a incorporar-se a les files de l’exercit per complir el servei militar obligatori, la mili. De tots ells, 1.670 van acabar a la presó fruit d’aquesta negativa, segons el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC). Eren els insubmisos i van ser un dels moviments polítics més actius i transversals durant la dècada dels 90 a l’Estat espanyol.
Des de l’inici del franquisme fins a l’any 2001, es van aplicar diferents lleis que regulaven el servei militar obligatori. En essència eren ben semblants: tots els homes majors d’edat que complissin els requisits físics haurien de complir un servei militar obligatori actiu i passar després a la reserva de l’exèrcit espanyol.
50.000 joves van mostrar el seu rebuig a incorporar-se a les files de l’exercit per complir la mili
“La insubmissió formava part del dret a l’objecció de consciència, reconegut a la Constitució espanyola, i era una manera d’actuar per posar en evidència que l’ús de la força no era el més adequat per resoldre els conflictes i posar en qüestió un model d’Estat politicomilitar heretat del franquisme”. Així ho explica l’advocat Jordi Palou, qui va coordinar la campanya jurídica impulsada per l’Associació d’Objectors de Consciència a mitjans dels anys 90 i que va donar cobertura a més de 50 objectors. “El que es pretenia era desbordar el sistema per acabar amb el servei militar obligatori, i finalment es va aconseguir”.
Els primers objectors per motius polítics van arribar en la dècada dels 70. Pepe Beunza es va negar a vestir l’uniforme caqui l’any 1971. Un consell militar el va condemnar a divuit mesos de presó per desobediència, ja que en aquella època no estava reconeguda l’objecció de consciència. En sortir de la presó, Beunza havia d’incorporar-se a files, però és aleshores quan començava una campanya en defensa de l’aplicació d’un servei civil substitutori del militar.
El seu cas serviria d’exemple per a moltes altres persones en la seva situació. És per això que l’any 1975 es va crear el grup d’objectors de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat, per impulsar el servei civil. Quan es va fer pública la campanya, van ser detinguts i empresonats. Martí Olivella formava part d’aquest grup. “El Govern anava detenint objectors d’un en un. Onze objectors pròfugs, és a dir, joves que ja hauríem d’estar incorporats a les files, vam ocupar la caixa de reclutes, demanant que o tots o cap. Després d’unes hores de dubtes entre els militars ens van fer incorporació forçosa i durant una setmana vam estar retinguts a la caserna d’Intendència, on ara hi ha la UPF de la Ciutadella”, explica. Després d’això, van ser conduïts fins al Castell de Sant Ferran de Figueres, on van ser processats i on van estar reclosos cinc mesos, fins a l’arribada de la segona llei d’amnistia, de l’any 1977. D’aquell temps, Olivella valora els vincles que va generar la repressió: “El fet d’entrar en grup, i de fer-ho voluntàriament per mostrar la injustícia de la llei, t’enforteix molt i la presó deixa de ser un lloc dramàtic, passa a ser un espai de combat no-violent: cada dos per tres hi havia marxes de Girona a Figueres que arribaven a les portes del Castell”.
La lluita, finalment, aconseguiria la supressió del servei militar obligatori l’any 2001
L’any 1984, un canvi en la llei va introduir la figura de l’objector de consciència al servei militar i la de la prestació social obligatòria com a contrapartida. Però no seria suficient: moltes persones no consideraven legítima la prestació social, ja que hipotecava entre dotze i divuit mesos la vida de les persones que es negaven a complir el servei militar.
La lluita iniciada per Beunza i Olivella la continuarien tots aquells joves que van participar en les campanyes per la insubmissió durant els anys 90, liderades pel MOC, Mili KK o el Campi. A mitjans d’aquella dècada, a la presó de Pamplona hi havia més presos antimilitaristes que la suma de la resta de reclusos. Una lluita que, finalment, aconseguiria la supressió del servei militar obligatori l’any 2001.
Article publicat al número 441 de la ‘Directa’
