De vegades, hi ha sons que tenim al voltant nostre però no podem escoltar per culpa de tants focs d’artifici; veus minoritzades que han de lluitar per poder fer-se un lloc. D’això parla Infrasoinuak (2017), el novè àlbum d’estudi d’una de les figures del panorama musical en basc més reconegudes internacionalment, la banda de rock alternatiu Berri Txarrak. Estan a punt de començar una gira que els portarà per Àsia, però que també té a Catalunya una de les seves parades: serà el 10 de març, a la sala Razzmatazz. Parlem amb Gorka Urbizu (veu i guitarra), David González (baix) i Galder Izagirre (bateria) dels més de 20 anys de trajectòria que té el grup, de produir música amb els grans i dels esdeveniments de 2017 que han definit el seu nou disc.
Veniu d’un projecte ambiciós aclamat pel públic i la crítica, Denbora da poligrafo bakarra (2014), en el qual vau celebrar els vostres vint anys en actiu amb un àlbum conceptual que reunia tres EP, compostos per tres productors diferents i amb tres estils molt dispars. Després van venir tres anys a la carretera, de concert en concert. Com va ser aturar-vos després de la gira i seure a crear Infrasoinuak?
DAVID: La veritat és que no vam parar. Va ser una mica tabú, una temporada en què no parlàvem d’això. Sabíem que havíem de donar el següent pas, però veníem d’una cosa tan ampul·losa i que havia anat tan bé que ningú treia el tema. Llavors va haver-hi un moment fulminant, un clic on tot va començar a gestar-se: a Xile, al final de la gira que vam fer al costat de The Descendents, Bill Stevenson [membre de The Descendents i productor del tercer EP de Denbora da poligrafo bakarra] es va interessar per la banda i ens va dir als camerinos que li havia agradat molt l’energia que havia vist damunt de l’escenari i que, si volíem fer un nou disc, ell estaria interessat a gravar-nos, aquesta vegada d’una altra manera.
GALDER: Va anar així: després del bolo, suant, Bill Stevenson ens va agafar el cap als tres, ens el va estrènyer contra el seu i ens va dir: “quan torneu a casa meva?”.
DAVID: Aquí va ser quan ens vam adonar que no podíem dir que no. I vam deixar el tabú, aquesta nebulosa en què no aconseguíem veure-hi res més.
GORKA: De vegades el que necessites és una data a l’estudi.
Bill Stevenson és un famós músic i productor punk rock però no és la primera figura internacional amb la qual col·laboreu: Payola (2009) va ser gravada per Steve Albini i amb Denbora vau treballar amb Ross Robinson i Ricky Falkner, a més d’amb Stevenson. Què us ofereixen els productors estrangers que no tinguin els d’aquí?
GALDER: També fem discos aquí però gravem fora pel que ens emportem d’experiència vital. La qüestió tècnica passa a un segon pla.
GORKA: Per mi és important l’aïllament. Estàs lluny de casa i això ajuda a ficar-te en la pel·lícula.
DAVID: Hem conviscut amb Bill Stevenson dia sí i dia també: després de gravar, anàvem a veure un bolo, a prendre unes cerveses, i tot aix no ens n’anem de gira per una qüestió econòmica o perquè la multinacional del país ens ha editat el disc, sinó perquè explorar la geografia és una qüestió vital,ò és inspiració nua i crua.
GALDER: En el camí traiem més or que una vegada que arribem a la pedrera. A Ross Robinson [productor de Haria (2011)] li vam demanar una vegada acabar abans una gravació per anar a un concert i ens va dir que això entrava dins del procés de gravació: deixar que flueixi la creativitat i després anar descartant. Però has d’anar-hi perquè t’ho diguin i t’ho creguis.
GORKA: Aquí la figura del productor és un noi que et grava, però no fica tant les mans en les cançons perquè la banda ho porta tot fet. Allà el productor és una persona aliena que potser no canvia res però que et proposa canviar la tornada o ficar percussions i tu has de fiar-te’n, perquè no acudim a qualsevol productor: és gent amb molta personalitat que ha treballat amb grans grups i amb els quals, a més, hem aconseguit una afinitat. Amb Infrasoinuak ha estat exagerat: ja des que els vam enviar la maqueta estaven xiulant les cançons de la demo. Estaven molt dins del disc i això es nota.
A Denbora reflexionàveu sobre el temps com a instrument revelador. Quina és l’essència d’Infrasoinuak?
“Hi ha una reflexió sobre la mateixa cultura en una època del culte a la imatge. Els gimnasos estan plens i les biblioteques buides”
GORKA: Normalment no fem discos conceptuals però hi ha idees que sobrevolen pel disc. Per al títol d’Infrasoinuak m’agradava el prefix aquest de “infra” que implica estar per sota, ser un col·lectiu o poble que ha de lluitar per ser pres en consideració. També hi ha una reflexió sobre la mateixa cultura en una època del culte a la imatge, al “jo” i al selfie en la qual els referents són uns altres, fora de la cultura. Els gimnasos estan plens i les biblioteques buides. Altres cançons són més personals però universals alhora, cançons d’amor i desamor. I temes com “Katedral bat” o “Beude” són un al·legat a les sales o gaztetxes d’on nosaltres venim i d’on segueixen sortint bandes encara avui.
Vau néixer com a banda fa 23 anys a Lekunberri (Navarra) i des de llavors us heu consolidat com un dels grups de rock alternatiu més importants en l’àmbit estatal. I tot sense haver renunciat a la vostra identitat lingüística i cultural. Quina valoració feu de la vostra trajectòria?
“Ens segueixen preguntant per què cantem en basc i això dóna una idea del prejudici que hi ha; a Joaquín Sabina ningú pregunta per què canta en castellà”
GORKA: Després de tants anys m’ho segueixen preguntant malgrat que, en una entrevista a Joaquín Sabina, de cent preguntes no n’hi haurà una de per què canta en castellà. Això dóna una idea del prejudici que hi ha. El basc té un context especial perquè ni tan sols és oficial en tot el seu territori, parteixes d’aquest “infra”: ets un polissó en una escena on preval l’anglès o la llengua hegemònica de torn. Però més enllà d’això, com diem a la cançó “Sad Lex”, la llengua és important si tens alguna cosa a dir, i jo li dono tanta importància a les lletres que les canto en la meva llengua. El basc no és la llengua més comercial per menjar-te el món però, per exemple, per a tots els productors amb qui hem treballat això ha estat un valor afegit, i el mèrit és de bandes d’altres generacions que van fer que avui sigui normal que un grup toqui en basc. Quan nosaltres vam agafar la guitarra, ja hi havia una escena de rock, per la qual cosa es tracta d’una transmissió en què nosaltres som una altra baula en la cadena. I vindran altres grups i ho portaran més enllà.
Teniu Infrasoinuak a la venda en tendes físiques i a Internet, però també l’oferiu a YouTube, al complet i gratis. Vau fer el mateix amb Denbora. Per què?
DAVID: Ho hem fet perquè si no ho fas tu, ho farà un altre. Si vols lluitar contra alguna cosa que és impossible aturar, que és el fet que el teu disc el pugui piratejar qualsevol, és més raonable rendir-te i expandir-lo.
GALDER: Així el puges a Internet com tu vols.
DAVID: Jo veig collonut que a Austràlia algú vingui al nostre concert perquè ha descobert el grup a YouTube. El tema de les descàrregues és una qüestió cultural: es tracta que la gent entengui que Internet és una eina, no per desentendre’ns o fer trampa, sinó per descobrir artistes i obres de qualsevol disciplina. Després, que la gent ho compri, no solament per ser legal sinó per donar un valor al suport físic o a l’art que pugui tenir un disc o un vinil. Si aconseguim que tots ho entenguem d’aquesta manera, serà tot més fàcil.
GORKA: Cal fer-ho tan bé com sigui possible perquè la gent vulgui tenir el disc a casa. Ara sembla que és el moment del directe, però per nosaltres sempre ho ha estat. Sempre hem batallat perquè vingui gent als concerts.
Esteu a punt de començar la gira d’Infrasoinuak, en la qual visitareu Corea, Xina, Macau i Hong Kong i també països en què mai heu tocat abans com Tailàndia, Indonèsia i Austràlia. Què us aporta portar la vostra música a nous racons del món?
GORKA: És fotut muntar-te una gira en condicions perquè ho fem tot nosaltres, però alhora és oxigen per a la banda, encara que físicament i psicològicament sigui dur. Tot això al sofà de casa mai hauria passat.
“No ens n’anem de gira per una qüestió econòmica o perquè la multinacional del país ens ha editat el disc, sinó perquè explorar la geografia és una qüestió vital”
GALDER: Ens agrada l’aventura i el risc de provar llocs nous; no ens n’anem de gira per una qüestió econòmica o perquè la multinacional del país ens ha editat el disc, sinó perquè explorar la geografia és una qüestió vital, una experiència que després reverteix en els discos. Què canviarà en el proper disc respecte a aquest? Doncs potser haver tocat a Indonèsia i que d’aquí ens hagi explotat el cap. La història és que el motor de tot això no sigui sempre econòmic. Ha d’haver-hi vida, no només el negoci musical.
Cançons com “Katedral bat” reflexionen sobre el mateix art i la inspiració. Quin és el vostre moment més creatiu?
GORKA: Un artista mai apaga el radar, el té sempre en stand by però encès. Jo vaig enxampant frases i fent riffs però no és fins que decideixes que el 9 d’agost aniràs a l’estudi amb Bill Stevenson que no recopiles tot el que tens i et poses a donar-li forma.
DAVID: Generalment, solem diferenciar l’època de composició i l’època d’anar de gira. A Infrasoinuak sí que ho hem fet alternant-ho amb els concerts, però perquè la gira mai s’acabava.
GORKA: La nostra música és molt heterogènia i, per això, si et poses ara a fer la primera cançó i acabes el procés de creació del disc dos anys després, probablement la primera i l’última cançó no funcionin.
GALDER (a GORKA): No ho saps. I jo vull provar anar fent, anar creant en el camí. No sempre cenyir-nos a dir: “ara ens tanquem”. Igual no funciona però crec que caldria provar-ho.
GORKA: Estaria bé crear un estudi mòbil i fer com Bon Jovi: compondre als hotels. Jo al·lucino quan veig bandes que tenien 120 cançons i es queden amb les deu millors.
Cap a on va Berri Txarrak?
GORKA: A l’abisme (riures). Hi ha moltes bandes que saben què faran d’aquí a 2020 i això està molt bé però per nosaltres mig any és el límit. Tampoc té molt sentit pensar què faràs després perquè van sorgint coses sobre la marxa i això és bonic. Crec molt en l’instint, sempre ha estat la nostra iparrorratza [brúixola] i amb Infrasoinuak també: no fer un gran pla perquè després no surt bé.
GALDER: Aquesta gira comença a Àsia i pot desencadenar en qualsevol cosa com un festival a l’estiu que és l’hòstia, no sé.
DAVID: Musicalment, l’única vegada que el grup ha decidit fer les coses d’una forma determinada ha estat amb Denbora; aquí sí que volíem jugar una mica a disfressar-nos, a fer diferents estils en una espècie d’exercici estilístic, però en la resta de discos, i en concret en aquest, no tenim un full de ruta traçat, i de fet no ens agrada. Prenem les decisions a última hora, improvisant sobre la marxa i això és el que mola, el misteri de no saber què serà el següent. És l’ADN del grup.
La vostra música és moltes vegades reivindicativa i de denúncia social. Quins esdeveniments del 2017 van ajudar a inspirar els vostres temes?
GORKA: M’estic adonant que Infrasoinuak no és un disc molt actual, però si parlem de 2017, a Catalunya el tema és el procés i, en general, la dona i el gènere. I els refugiats. Hi ha frases en el disc que parlen d’això. “Dardaren bat” parla de la inacció, d’una societat amb el cap recolzat en el raïl de trens esperant que vingui un tren a salvar-nos o a portar-nos a una altra banda. A Denbora també parlàvem d’aquest tema, en el qual ens incloem perquè fem autocrítica, no som dogmàtics: posem les nostres reflexions i el públic les fa seves, per la qual cosa t’adones que no estàs sol, que altres també ho pensen.
“El que està passant amb els refugiats és un genocidi sistemàtic que a més està organitzat i patrocinat per Europa”
GALDER: El tema dels refugiats ens ha de tocar a tots perquè el que està passant és exagerat: un genocidi sistemàtic que a més està organitzat, patrocinat. Per Europa en primer lloc. Aquest tipus d’esdeveniments són els que ens han inspirat.
DAVID: Les nostres cançons són metàfores però parlen del que està passant al nostre voltant. El tema de la cultura en el “infra” abasta temes molt actuals.
El vostre nom, Berri Txarrak, vol dir “males notícies”. Aquestes són pitjors ara o fa 23 anys?
GORKA: Jo en moltes coses veig una involució terrible. En el disc hi ha una cançó, “Zuri”, que parla del racisme, i del classisme que porta implícit, i mai vam pensar que el 2017 hauríem de parlar d’això. Però és el que hi ha. Hi ha temes que pensàvem que teníem superats del tot però sembla que al moment en què deixes de remar, el corrent et porta enrere i has de tornar a barallar per recuperar el terreny perdut. Un munt de coses, com els drets laborals, han anat a pitjor. Després de 23 anys segueix havent-hi un munt de temes pels quals cantar.
