El 2018 és any d’efemèride: l’inici de la primavera ens recoradarà el 25é aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés (4 de setembre de 1924 – 27 de març de 1993). Escriptor sense mesura, Estellés, és una de les fites de la literatura catalana contemporània. Els seus versos es compilen en els deu volums de l’obra completa, que actualment és reeditada, en el magne Mural del País Valencià i en un bon grapat de peces inèdites. El poeta de Burjassot, fill i nét de forners, va ser distingit amb els màxims guardons culturals dels Països Catalans: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1984). Però també amb els màxims deshonors de la dreta espanyolista de València.
La sensibilitat i la mordacitat entelaven a parts iguals les ulleres del poeta que, a pesar de tindre com a teló de fons la postguerra, el franquisme i la transició, va aconseguir ser la necessària paraula “viva i amarga”. Escriure en català al País Valencià, i fer-ho des d’una posició d’esquerres, li va costar el lloc de treball al diari Las provincias l’any 1978, després d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Una cara més de la batalla de València que el va col·locar en el blanc d’amenaces i atacs que a hores d’ara encara assalten l’estàtua que l’homenatja a Burjassot.
Escriure en català al País Valencià, i fer-ho des d’una posició d’esquerres, li va costar el lloc de treball al diari Las provincias, després d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Edicions, premis i greuges a banda, l’obra de Vicent Andrés Estellés destaca per la supervivència al pas del temps. Lluny de posicions estètiques encriptades, Estellés va bastir una poètica de la vida quotidiana que permet identificar un món compartit. Amb l’objectiu de connectar amb els ulls que el llegien, i el lligen, el poeta versificà la humil felicitat, el sexe, la mort i el patiment que ens activen els ressorts emocionals.
No obstant, hi ha un ingredient que destaca com a objecte de la literatura estellesiana, la ciutat de València i els seus voltants. El cap i casal ha esdevingut un objecte poètic d’alçada gràcies a la literaturització que en va fer en obres com el Llibre de meravelles o el poema “Coral romput”. A través dels versos del poeta de Burjassot es pot resseguir l’alè de la vida urbana que impregnava la grisa València de postguerra. Com si d’un catàleg es tractara, Estellés col·lecciona en els versos un seguit d’imatges de les històries urbanes que s’hi esdevenen: els amants que recorren “l’Albereda, aquella font amable que sona entre les fulles, el carrer de Colom”, la solitud de la casa durant les vesprades de diumenge i els tramvies de treballadors a trenc d’alba.
L’adscripció de classe del poeta té un clar reflex en la seua poesia, una estètica propera als lectors que se centra en poetitzar l’ordinari de la vida i els espais on aquesta s’ancora
L’adscripció de classe del poeta té un clar reflex en la seua poesia, una estètica propera als lectors que se centra en poetitzar l’ordinari de la vida i els espais on aquesta s’ancora. No hi llegirem una València ampul·losa que ofrena monuments sinó la concreció exacta de qui interpel·la els carrers i els indrets quotidians de la gent. Poemes com el “Cant de Vicent” són una tota una declaració de principis sobre la funció de la poesia en un país i en una ciutat que encara malden per saber qui són:
“Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil”
(Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)
Els espais presents en la poesia estellesiana assumeixen la càrrega de la història viscuda i la transmeten des del compromís social que implica el fet literari. A tall d’exemple, les geografies literàries del barranc del Carraixet, de les tàpies del cementeri de Paterna o el camp de Portaceli són l’eco que reverbera les misèries de la repressió franquista que van patir les comarques de l’Horta.
La poesia d’Estellés és una porta oberta la intrahistòria de la postguerra, a la misèria del plat a taula i als trens carregats de persones que fugien
En aquest sentit, la poesia de Vicent Andrés Estellés és una porta oberta la intrahistòria dels anys de postguerra, franquisme i transició. A la vida que es bellugava a les finestres de les cases i als mercats, a la misèria del plat a taula i als trens carregats de persones que fugien. Com tota la literatura d’alta volada, la poesia regira les entranyes de la dimensió col·lectiva per a posar en primer pla els rostres anònims que fan avançar la Història.
“He amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida,
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses”
(Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis)
*El titular d’aquest article inclou una citació del llibre Tu ets jo. Flaixos per al meu blog, de Teresa Juvé
