Producció de mort en sèrie
ens ha portat fins al capítol
que ara mateix estem veient
amb les antenes del clatell.
Hem desviat el curs dels rius
perquè volíem que passessin
pel mig del menjador de casa.
Ara mirem el mar amb ulls
estúpids mentre ens preguntem
què fa tan ple dels nostres mobles.
Voldríem dur el mar en cistells
molt ben trenats fins a la font
per poder escanyar-la amb el pes
de la sal. Així no caldria
que ningú tornés a passar
pel tràngol de ser descobert
ensumant rastres com un gos.
Anem per la via de fer-ho
tot més fàcil: una catifa
cobreix l’ossada musical
de l’animal que pot ferir-nos,
l’espelma, regalim de l’esma,
substitueix el pensament
i pren la forma de petjades
que demà desfiguraran
els teus sabatots de pallasso.
No pots colar-te a la gran festa
dels terrats des del teu patir
interior si constantment
ets vigilat per les finestres.
L’aire que prens dibuixa estries
dins els pulmons, que almenys treballen
segons patrons que pots predir amb
certa fortuna dels ulls closos.
Prepareu-vos per si dels ulls,
molt cansats d’unglejar negror,
en surt l’ocell empastifat
del petroli del perdó. No
hi ha maneres de ser que valguin
un sol parrac de no ser jo
i voler-ne més. I que cavalquin
els senyors les seves quimeres,
i que beguin l’oblit en grosses
garrafes de cinc i vuit litres.
Que beguin l’oli, doncs, ben negre,
fins al pinyol que els ennuegui
i els faci escopir les entranyes
del color, arc de sant Martí,
any de la picor que has tornat
ara. No tinc res més a dir
que una cançó que jo no sé i
que va trobar-nos tartamuts,
amb una espiga ben clavada
entre les dents, o bé fumant
al celobert, on fan l’amor
les veus amb les veus, les remors
del viure ras i brut, tal com
s’entenen les coses quan som
un cervell clar, magrana oberta,
no tenir nom i ser-hi a temps
d’esquivar l’aigua baptismal.
I en lloc d’això llepar la llengua
de les coses que, a poc a poc
prò amb pas ferm, ens van arribant
sense demanar-nos permís
i ens van llepant la cara bruta
dels somnis, i el soroll fa bola
rodoladissa que s’allunya
deixant-nos sols, deixant-nos bé,
fins a l’any que ve que ara m’esclata.
Enmig del rostre em torno vell
en un segon de pur descompte…
Producció de mort en sèrie
ens ha deixat molt dilatat
l’orifici ponedor d’ous
pintats d’or i fortificats
de buidor per dintre.
Cauen els ous i les monedes
damunt un tou flairós de palla
amb excrements, el llit d’amor.
Passarem la gorra girada
de la voluntat assassina
i donarem vitralls als cecs
perquè es reparteixin la llum.
*Article publicat al número 448 de la ‘Directa’
