Les files d’edificis s’enfilen fins a fitar l’infinit fidel que empeny a viure. A vegades. D’aquest camp desensantsat, al costat dels vells maons tan grisos que estan a punt de fer caure l’últim record de la fàbrica. Una estació de tren amb hotel –massa il·luminada– comptant espectres fugissers d’avui matí, la nit passada. Que caigui el sol altra vegada. Que m’abrigui la fosca de fred, que em fibli la pell, que em torni la vida que el sol m’arrabassa. Vorera i passa. Dels cotxes el soroll, de les persones més soroll encara. La visió, una bufetada. Per una banda i per l’altra. Travessa la plaça, que pari el mareig, entra a algun cau. Tots aquests llibres i ni un que t’encengui la mirada. Tots aquests marges i cap que et reculli dedins. No desesperis, torna a buscar, quelcom hi haurà amagat a darrere. Potser un poeta. Quatre versos absurds i sense amor, no val la pena. No és ja de vesprada? Com costa fer caure el dia en aquesta ciutat malgastada. Puc pensar en tu, imaginar el teu somrís, sentir la teva veu que m’escalfa. On deus ser, ara? Et trobaré, avui? M’agrada veure com t’espantes. Que et sobti la meva presència, que no sàpigues com mirar-me. T’encantes. Plou, i ho fa perquè el terra no brillava. Ara s’escampen els llums dels semàfors, fan sanguina i apareix desdibuixada la vida. Una taca vermella per dir-me que puc vessar. Si xoqués amb tu en girar la cantonada. El carreró és buit i em fa una buidada. Que de les venes en surti aigua. Que em faci de pluja, que sigui vorera brillada, que em torni mirall on la gent s’emmiralla. Ni jo veig ningú, només penso en tu i faig de ser tu perquè em faltes.
Havia ensopegat una altra vegada sortint de casa. Aquell cony de sot. Pensava que podria evitar-lo, s’ho creia. Ho raonava. En alguns moments, quan hi rumiava, veia el sot com el gran defugible, allò tan estrany que t’espanta, allò que intueixes que et malferirà. D’altres, veia el sot com l’única possibilitat de ser. Natura és cruel, es deia. Aquest cony de sot i jo, com una atracció inesgotable. Tota la ràbia que es refugiava dintre seu clamava intempèrie quan topava amb el sot. La més pura, calenta, vigorosa energia l’encenia i feia ser flama a punt de fogallejar-ho tot. Cony de sot. No, això no va bé, què hi fa aquí, m’entrebanca, per què. Quina necessitat tinc d’un forat davant de casa. Hi és, recorda-ho, quan surtis, un saltiró. Però no. De cap al sot i a cremar, a passejar essent torxa, a il·luminar els caps sense rostre que envaïen el carrer. Maldava per comprendre-ho, ben d’enceses i amb fervor; però els pensaments, fugaços, es llançaven com guspires cap a la gent i s’apagaven tan ràpidament que ni el vent bufant els atrapava. Però aquella potència no la tenia a casa, sense el sot res clarejava.
Dels carrers estrets i adaptats al terreny d’una banda a la quadrícula de l’altra. De la via principal, en bullici o despoblada. Hi havia algú que pensava el barri i el podia fer laberint, casa de nines, camp de concentració, bosc encantat
Hi havia algú que es mirava aquell tros de ciutat des d’un lloc que era impossible especificar. Més d’un havia intentat localitzar el punt, se n’havien fet estudis, càlculs. Res del que aparentment era visible servia per traçar camí. I, tot i això, apareixen com per art de màgia imatges, fotografies del barri; es despertaven els records, els futurs; s’hi vivia, d’alguna manera. De l’estació del tren, passant pel parc, arribant a la plaça. Dels carrers estrets i adaptats al terreny d’una banda a la quadrícula de l’altra. De la via principal, en bullici o despoblada. Hi havia algú que pensava el barri i el podia fer laberint, casa de nines, camp de concentració, bosc encantat. I no hi havia manera de trobar-lo. Un dia, però, va passar una cosa estranya. Aquesta és la història com la contaven pel barri:
“Uns quants, cansats i inquiets, es van unir per fer una ronda de vigilància. A qui sigui trobarem, exclamaven. Ho tenien molt clar. Avui sí que sí, hem de saber com és que les coses passen. Així que es van reunir fent el vermut i van decidir anar tots de negre camuflats, de cap a peus, i, sobretot, la cara. Anirem amunt i avall, d’un cantó a l’altre. De negre no ens coneixerà, no ens veurà, qui sigui que hem de trobar. Ens confondrem amb el paisatge urbà. Doncs apa, el grup preparat va emprendre la seva tasca. La cosa no va anar pas gaire bé, al principi. El grup en fila es va anar entrebancant amb un sot que hi havia a la vorera, i un darrere l’altre, tots a terra. Però no, no els va afectar gaire. De seguida, tots drets de nou i a continuar, que avui sí que sí. Anar vigilant i res i, de cop, van veure una persona rara. Entrava a la llibreria de plaça. Semblava arrossegar-se, no sabien si caminava, i, de sobte, flotava. Esperem a fora, a veure què fa. No s’hi va encantar gaire. De seguida va sortir i la seguiren. Caminava, i llavors es va posar a ploure. Va ploure molt, però només una estona. I la persona on és, es preguntaven. L’hem perduda. S’havia fet aigua. Era un bassal a terra, al sot de l’entrebancada. Encara torbats per l’esdeveniment, es va girar una ventada. Mentre intentaven no caure, una persona encesa, en viva flama, anava cap on ells estaven. I llavors sí que sí. En passar pel sot hi va caure i tot era aigua i, en un vist i no vist, res. La persona apagada i l’aigua evaporada i ni el sot era sot i va parar la ventada. No en va quedar res, de tot allò. Quina cosa més estranya. I el grup, cansat, va tornar a casa.”
I aquí la història s’acaba. I encara hi ha algú que es mira aquest tros de ciutat des d’un lloc impossible d’especificar. I avui les files d’edificis s’enfilen fins a fitar l’infinit fidel que empeny a escriure.
Article publicat al número 449 de la ‘Directa’.
