Fa dos anys es formalitzava l’acord entre la Unió Europea i el Govern turc per impedir l’arribada de persones refugiades a terres europees. El tractat va pretendre tallar d’arrel el flux de gent que accedia a a les illes gregues de l’Egeu a través de la costa turca, va convertir illes petites com Lesbos, Quios o Samos en presons geogràfiques de les quals les nouvingudes no podrien sortir fins que no rebessin una resposta a la seva petició d’acollida i va regularitzar la deportació a Turquia de totes aquelles persones a qui deneguessin la seva sol·licitud de protecció internacional.
430 dies més tard de l’aplicació d’un acord que ha suposat l’expulsió a Turquia de més de 2.000 persones a qui s’ha denegat l’asil, les autoritats turques liderades per l’autòcrata Recep Tayip Erdogan han rebut 6.000 milions d’euros per fer la feina bruta de la UE i encarregar-se de l’externalització de les seves fronteres amb mà de ferro. A finals de 2017, una sentència del Tribunal Suprem de Grècia va validar finalment la deportació de persones de nacionalitat siriana a Turquia, i des d’aleshores hi ha almenys cinc casos de sirians que han estat retornats a terres turques des de les illes gregues, segons fonts internes d’ACNUR.
430 dies més tard de l’aplicació d’un acord que ha suposat l’expulsió a Turquia de més de 2.000 persones, les autoritats turques liderades per l’autòcrata Recep Tayip Erdogan han rebut 6.000 milions d’euros per fer la feina bruta de la UE
Quan les persones a qui s’ha rebutjat la sol·licitud d’asil són retornades a Turquia, el futur que els espera és un forat negre en centres d’internament de migrants, on poden estar incomunicades durant almenys sis mesos o un any sencer sota un règim de tancament absolut. Al seu interior, la manca total de garanties jurídiques, el tracte vexatori i les agressions són el pa de cada dia, però la UE fa els ulls grossos i escombra cap a Turquia les persones migrants que no són reconegudes com a refugiades a l’arxipèlag d’illes gregues de l’Egeu. Tot i que el nombre de deportacions és menor del que s’esperava en un principi, a illes com Lesbos hi ha una mitjana de 15 persones que són retornades a territori turc cada setmana, senyala l’advocada Lorraine Leete, membre de l’equip legal Lesbos Legal Centre.
Les rutes de fugida segueixen concorregudes
Tanmateix, malgrat les patrulles d’agents guardacostes turcs que recorren la costa per impedir que la gent refugiada accedeixi a Grècia, el nombre de persones que arrisquen la seva vida per creuar el mar amb embarcacions precàries i arribar a les illes hel·lenes ha augmentat en gran mesura des de la primavera de 2017. Només des de l’inici de 2018, segons dades de l’Organització Internacional per les Migracions, 3.562 persones han entrat a territori grec per via marítima, “però el Govern grec encara no té capacitat per gestionar com pertoca les infraestructures d’acollida”, remarquen fonts internes d’ACNUR.
Interior d’un edifici abandonat a l’illa de Lesbos, on diversos refugiats viuen en tendes de campanya
Tot i això, no tothom aconsegueix fer el salt: catorze persones van morir ahir ofegades quan la barca de fusta que els transportava a la illa grega de Agathonissi va naufragar a mig camí. Dos anys després, l’Acord UE-Turquia no deixa altres alternatives. A la zona, els creuers passegen turistes adinerats que gaudeixen de la brillantor del Mediterrani, però les persones que fugen de la guerra i busquen protecció internacional no tenen cap més alternativa que marxar de Turquia de manera clandestina, amb bots precaris proporcionats per grups de traficants de persones que s’enriqueixen i s’enriquiran a mesura que els entrebancs per creuar a territori europeu persisteixin.
Grècia, un embut
A hores d’ara, després del tancament de les fronteres dels països dels Balcans a febrer de 2016 i de la posada en marxa de l’acord UE-Turquia a 20 de març de 2016, Grècia és un embut per a desenes de milers de refugiades i sol·licitants d’asil, que segueixen encallades entre les illes i el territori continental sense perspectives de futur. La majoria d’organitzacions no governamentals que treballen sobre el terreny reconeixen que la problemàtica és crònica, i la situació seguirà igual els propers anys si les autoritats europees no assumeixen un compromís polític per garantir el dret d’asil i corredors humanitaris segurs a les persones en recerca d’acollida.
Al camp d’internament de Mòria, a Lesbos, gestionat per la policia grega amb mecanismes gairebé penitenciaris, hi resideixen cap a 5.000 persones en condicions d’anxovament i en contenidors metàl·lics sobreocupats. Al costat, fora del recinte, en un turó envoltat d’oliveres i matolls, hi proliferen encara tendes a on hi viu almenys mig centenar de sol·licitants d’asil.
“No tenim diners ni esperança”, diuen Akram i Mohammed, dos joves sirians que porten més d’un any encallats a Lesbos a qui l’Estat grec ja ha denegat dues vegades la seva petició d’acollida. Ajaguts, fumen resignats a l’interior de la seva tenda després que hagi caigut un fort temporal que ha deixat una part de la seva estança plena d’aigua. A hores d’ara, l’únic que reben és menjar d’organitzacions humanitàries, i no els queda altra alternativa que esperar la deportació o un destí incert.
Fugint d’Estat Islàmic
Al voltant seu, famílies de procedència siriana, iraquiana o kurda malviuen en les mateixes condicions de precarietat. Bashar, Fares i Saleh, tres homes sirians, asseguts sobre el tronc d’un arbre trencat, fan petar la xerrada mentre els seus fills petits juguen al voltant, pel terra enfangat i ple de deixalles. Procedents de la ciutat siriana de Deir Ezzor, on van viure atrapats durant temps sota el jou d’Estat Islàmic (EI), van fugir després de la caiguda del grup fonamentalista i fa més de dos mesos que es troben encallats a Lesbos.
“A partir d’agost de 2017, després de les ofensives a la ciutat iraquiana de Mossul i contra els territoris de l’EI a Síria, hi ha nou èxode de gent procedent d’aquests països que arriba a Grècia. Són famílies senceres amb nens petits, gent gran i persones amb moltes vulnerabilitats”, expliquen fonts internes d’ACNUR, que lamenten que entre totes les illes gregues de l’Egeu encara hi ha més de 12.000 persones atrapades, la majoria vivint en camps d’internament sense els serveis més bàsics garantits.
D’altra banda, a Grècia continental, on hi havia previsió que els camps de refugiats tanquessin aviat, “encara hi ha 24 recintes d’internament que estan oberts, sense perspectives de tancar, a on viuen aproximadament unes 15.000 persones”, concreten des d’ACNUR, que considera que en aquests espais “les condicions no són idònies, però sí que són millors que fa un any”.
“Malauradament, els camps de refugiats de Grècia seguiran existint, i a les illes hi seguirà havent una situació d’emergència humanitària que s’ha creat políticament”, afegeixen des d’ACNUR. Allà, “les condicions són i seguiran sent miserables. La UE vol mantenir un Estat d’emergència a les illes per evitar que hi hagi més persones disposades a travessar el mar des de Turquia”, denuncien.
