L’11 de novembre de 2008, els habitants de la vila de Tarnac, situada a l’altiplà de Millevaches, a Corrèze, es van despertar per la irrupció d’un centenar de policies. Venien a detenir quinze persones que vivien en una de les granges de la comuna llibertària. Se les acusava d’haver sabotejat les catenàries de les vies del ferrocarril a diversos departaments durant la nit del 7 al 8 de novembre de 2008. Aquest sabotatge va causar nombroses interrupcions a la xarxa ferroviària entre París, Estrasburg i Lille.
Aquell dia les notícies televisives van obrir amb la cara de l’home que seria presentat com el líder d’aquesta comunitat, Julien Coupat, i es van centrar en el seu perfil inusual. Fill de metge, amb una formació brillant, vivia en un dels barris més luxosos de la capital francesa. Les autoritats sospitaven que era l’autor de L’Insurrection qui vient (La insurrecció que ve), un assaig polític amb accents situacionistes que reclama operacions de sabotatge per paralitzar el país i el seu aparell productiu. Molt aviat, se’l presenta com el guru carismàtic d’una secta amb el nom evocador del Comitè Invisible.
El jutge antiterrorista Thierry Fragnoli va dir en una conferència de premsa que el grup “estava a punt de matar per raons polítiques”. França tenia por
Julien Coupat i la seva nòvia, Yildune Lévy, havien estat durant molt de temps sota la vigilància de la Direcció General de Seguretat d’Interior (DGSI), després que aquesta rebés un informe de FBI que els havia vist a Nova York amb anarquistes nord-americans considerats perillosos. Durant diversos mesos van ser seguits contínuament per policies vestits de civils, de vegades en situacions rocambolesques, com aquell dia en què es van trobar amb una dona en una gasolinera que estava parlant amb un micròfon al coll de la seva parca.
Uns dies abans de la seva detenció, Coupat i Lévy van ser vistos per la policia a pocs quilòmetres d’una de les infraestructures danyades, situada a la ciutat de Dhuisy, a Seine-i-Marne. Encara que no afirmarien haver-los vist col·locar ferralla a la catenària, no obstant això, dirien haver-los vist sortir amb cotxe des d’una zona situada més avall. Tres dies després, un important grup de policies -acompanyats per nombrosos periodistes- va arribar a detenir-los per “associació de malfactors de caràcter terrorista”.
Michèle Alliot-Marie, ministra de l’Interior del Govern de Sarkozy, es va felicitar per la captura d’aquests «perillosos terroristes» pertanyents al “moviment anarco-autònom”. El jutge antiterrorista Thierry Fragnoli va dir en una conferència de premsa que el grup “estava a punt de matar per raons polítiques”. França tenia por.
Hi havia el testimoni que afirmava haver sentit Coupat cridar a la insurrecció armada durant les reunions polítiques, però va confessar més tard en un canal de televisió que s’ho havia inventat tot sota la pressió amenaçadora de la policia
No obstant això, l’acta D 104 atrau totes les mirades. Aquest és el document clau del cas Tarnac, el qual descriu la vigilància de Coupat-Lévy la nit del sabotatge. Les moltes inconsistències que conté finalment desperten sospites. En primer lloc, hi ha errors pel que fa als noms de les carreteres, errors que trobem en un famós programari de cartografia. Després hi ha els 26 quilòmetres recorreguts en menys de 10 minuts, una velocitat mitjana de 159 km / h en petites carreteres rurals. I finalment l’estranya agenda del brigadier Stéphane X, que participava en la vigilància i estava present a la mateixa hora en els locals de la DGSI situats a l’oest de París. Moltes pistes indicaven que el testimoni de la policia es va donar després que la línia de ferrocarril hagués estat malmesa.
Tot i que els acusats van presentar una denúncia el novembre de 2011 a Nanterre per falsificació de documents i ús de documents falsos, la investigació va seguir acumulant errors i es negarien a examinar tots els elements exculpatoris, com la retirada de diners feta per Yildune Lévy al centre de París en el moment dels fets.
També hi havia el testimoni que afirmava haver sentit Julien Coupat cridar a la insurrecció armada durant les reunions polítiques a Tarnac. Aquest testimoni va confessar més tard en un canal de televisió francès que s’ho havia inventat tot sota la pressió amenaçadora de la policia.
Però el més pertorbador és la pista alemanya ostensiblement ignorada per la justícia. El 10 de novembre de 2008, un grup ecologista alemany va reivindicar nou sabotatges a les línies d’alta velocitat i a la xarxa ferroviària alemanya. En un document titulat In Erinnerung an Sebastian (En memòria de Sebastian), els membres del grup afirmen haver dut a terme aquestes accions per venjar la desaparició de Sebastien Briat, un francès de 24 anys que va morir el 2004 durant una acció per bloquejar un tren “castor” que transportava cada any residus nuclears de l’Haia a Gorleben, al nord d’Alemanya: “Amb artefactes incendiaris i claudàtors marquem la nostra resistència d’ahir a la nit, perquè estem farts […]. Cansats dels discursos dels representants electes i dels funcionaris de la indústria i l’administració sobre la seguretat dels residus nuclears”.
Les acusacions s’enfonsen
Als agents de policia els resultarà cada vegada més difícil associar la cara de Coupat amb el retrat d’un perillós terrorista. Cada vegada més periodistes qüestionen la serietat de la investigació i assenyalen el fosc paper dels consellers a l’ombra, que estan desenvolupant una política de seguretat feta a mida per al president Sarkozy.
En primer lloc, hi ha el sinistre Alain Bauer, un expert en criminologia que importa des dels Estats Units polítiques d’ultraseguretat inspirades en la famosa teoria del vidre trencat de James Q. Wilson. També Bernard Squarcini, amic personal del president i director de la DGSI, que acaba de néixer de la fusió dels Renseignements Généraux [Serveis d’Informació Generals], responsable del seguiment dels militants dels partits polítics, i la DST, encarregada del contraespionatge francès.
El 12 d’abril, Corinne Goetzmann, presidenta de la Sala 14 del Tribunal Penal de París, en una llarga i motivada sentència, acabarà desinflant el cas i dient que “l’audiència ha permès comprendre que l’apel·lació de grup Tarnac era una ficció”
El cas Tarnac seria el primer cas tramitat per aquest nou òrgan utilitzat per vendre la nova política de seguretat del president Sarkozy.
El castell de cartes s’ensorra sota el pes de les seves improbabilitats. La jutge d’instrucció, Jeanne Duyé, rebutjarà el 7 d’agost de 2015 la qualificació de terrorisme i convertirà el cas Tarnac en una simple imputació penal. Entre l’espasa i la paret, entre la humiliació d’haver d’admetre els seus propis errors i el desig d’alguns magistrats d’eludir l’autoritat política, la institució judicial donarà el cop fatal a la investigació.
El 12 d’abril, Corinne Goetzmann, presidenta de la Sala 14 del Tribunal Penal de París, en una llarga i motivada sentència, acabarà desinflant el cas i dient que “l’audiència ha permès comprendre que l’apel·lació de grup Tarnac era una ficció”. “És una humiliació per als serveis antiterroristes de l’època”, ha dit Jérémie Assous, advocat de Coupat. Segons la seva opinió, “Corinne Goetzmann va recordar que el dret francès es regeix per una sèrie de principis als quals no pots desobeir, encara que sigui un agent de la subdirecció antiterrorista”.
A la seva sortida del judici, Yildune Lévy va declarar: “Per mi, si hi ha una cosa que hem de retenir és que mai hem de rendir-nos, mai hem de deixar de lluitar contra totes les màquines trituradores, des de l’antiterrorista fins a la retroexcavadora a Notre-Dame-des- Landes”.
Article publicat originalment a ‘El Salto‘
