Definir la il·lustració no és una tasca fàcil, possiblement pel ventall d’estils, formats, tècniques i públics que comprèn. La seva transversalitat i simbiosi amb altres llenguatges complica establir-ne els límits, però això atrau gran quantitat d’artistes. Xavi Ramiro, il·lustrador i president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC), considera que la il·lustració és la traducció en llenguatge gràfic d’una idea, i que tant pot acompanyar un text com parlar per ella mateixa. El fascina l’elasticitat que caracteritza la il·lustració, i allò que troba més interessant d’aquest món és el desafiament que suposa cadascun dels seus projectes: “Puc tenir un encàrrec aplicat a formats tan diferents com un mural en una paret de deu metres
o un videojoc per a la pantalla d’un mòbil”.
La definició formal lliga la il·lustració a l’acompanyament d’un text, però cada cop més artistes reivindiquen la llibertat de creació. Cinta Tort és Zinteta, il·lustradora i activista, i considera que és un concepte molt més ampli, que inclou “tot el que és dibuix i s’allunya d’un llenç, d’un quadre”. Ella mateixa aprofita aquesta llibertat i experimenta amb tècniques com el body painting per convertir les estries i altres característiques del cos femení en peces d’art, per tal de lluitar contra la pressió estètica.
La tecnologia també ha obert noves portes al sector, però les eines digitals i la potencialitat de les xarxes socials no han permès posar fi a la precarietat. Un informe de l’APIC destaca que menys del 6% de les persones enquestades opina que se li paga un preu just per la seva feina i el 70% ha de buscar una feina complementària a la il·lustració.
L’aparador de les xarxes socials
“Les xarxes socials i internet són una plataforma que et permet ser vist, una oportunitat per a mostrar la teva feina sense haver d’anar d’editorial en editorial amb el portafolis en mà ni haver de pagar a cap agència per a obtenir feines”. Màriam Ben-Arab, il·lustradora infantil i de còmics, comparteix l’opinió amb la majoria de companyes de professió, que consideren les xarxes i el web-portafolis una part bàsica de la feina com a il·lustradora del segle XXI. Ramiro, des de l’APIC, també considera que donen presència social, però puntualitza que cal anar més enllà de les xarxes socials per obtenir resultats reals. Parla, per exemple, dels webs dedicats a trobar feina d’il·lustració, com ara Behance.net, on artistes gràfics de tot tipus, de l’àmbit internacional, publiquen el seu portafolis.
És una conseqüència del fet que la presència a les xarxes socials molts cops no es tradueix en resultats pràctics. Les dades de l’APIC mostren que només un 10,8% de les persones enquestades obtenen la majoria de propostes de feina a través de les xarxes, mentre que un 28% mai ha obtingut feina en aquestes plataformes. Una idea que destaquen és que “cal tenir sort” per a triomfar gràcies a elles.
Segons la il·lustradora i dissenyadora gràfica Clara Gispert, “és més fàcil que et trobin si hi tens un perfil, però també és més fàcil quedar eclipsat perquè hi ha molta oferta. Això sí, és un mitjà molt fàcil d’utilitzar i a l’abast de tothom”. A més, explica que personalment també les utilitza com a font d’inspiració perquè li permeten veure la feina d’altres artistes del món de la il·lustració o de la fotografia. Les més utilitzades són Facebook i Instagram, però ella va decidir utilitzar Twitter per a un dels seus projectes el 2013, “Post’uit”, ja que considera que és menys visual però a la vegada és “un món infinit d’idees” que li permetia trobar contingut fàcilment per a poder dibuixar alguna cosa cada dia.
Tort també critica la censura que pateixen algunes de les seves obres en aquestes plataformes i explica que es veu obligada a pixelar o eliminar amb Photoshop els mugrons dels cossos femenins on aplica pintura. Creu que també es tracta d’un consum ràpid i que com a usuàries “demanem moltes coses” però no valorem el fet que les artistes comparteixin el seu art a les xarxes, “que és un regal preciós”. Sobre la part negativa d’aquestes eines, Ben-Arab afegeix que les editorials aprofiten l’efecte viral que permeten les xarxes i aposten últimament pels “llibres fast food, amb poc recorregut però molta venda immediata”.
La relació entre la presència a les xarxes i la retribució econòmica és, doncs, poc estable, assegura Joan Turu, també il·lustrador, ja que “entre tenir likes i treure’n un benefici econòmic hi ha un gran salt”. Tot i això, creu que són una bona eina per a apropar-se a la gent i per a unir “gent que té una necessitat amb gent que pot oferir un servei”. Almenys a ell li va funcionar, tot i que en aquest sentit es considera “un bolet a part”. Es qüestiona per què “fa quatre anys podia vendre un original per quinze euros i em deien que era car, i ara els podria vendre per molt més i ningú em diria res, si el meu dibuix no ha fet una evolució tan increïble”, i es respon a ell mateix que es tracta de la lògica de mercat capitalista. Intenta no aprofitar-se que el seu nom ara estigui a l’alça, i creu que “s’ha de demanar el preu que tu consideris just, perquè tampoc són justos molts preus a la baixa”.
Reconeixement social
“Com cobres tant per una cosa que podria fer el meu fill?”. La pregunta cau en un moment o altre, i demostra la infravaloració que pateix el sector. Ramiro va començar la seva carrera fa més de vint anys i explica que “havia de dir que era dibuixant o la gent no m’entenia”. Ara és més comú parlar d’il·lustració, ja que les noves generacions trenquen, de mica en mica, amb tabús gràfics, i no es fa una associació tan clara entre il·lustració i infants. Destaca la importància d’associar-se per seguir fent créixer el món de la il·lustració: “Som un col·lectiu que, en general, treballem sols a casa o en grups molt reduïts, i això fa molt important que ens relacionem entre nosaltres per fer força en els nostres drets com a autors”.
Caldria començar per reivindicar, per exemple, que l’autoria d’un llibre il·lustrat correspon a dues persones: qui l’escriu i qui l’il·lustra
L’opinió sembla general: la il·lustració catalana ha estat i és de gran nivell. Ben-Arab ho relaciona amb la gran quantitat de bones escoles, però critica que tot i això no tingui espai als mitjans de comunicació, els quals considera que no valoren gens aquest sector. “L’any passat tothom va parlar de la Fira de Bolonya perquè Catalunya n’era el país convidat. Tots els mitjans s’omplien la boca amb el gran paper de la il·lustració, però després silenci total. Al cap de cinc mesos, per la Setmana del Llibre en Català, es va organitzar una taula rodona amb una il·lustradora anglesa que és tota una eminència, l’Helen Oxenbury, i cap mitjà no en va parlar”. Afegeix que la manca de valoració és general a la societat, i que caldria començar per reivindicar, per exemple, que l’autoria d’un llibre il·lustrat correspon a dues persones: qui l’escriu i qui l’il·lustra.
La il·lustració com a camp de batalla
Gispert ho té clar, “la il·lustració és una eina molt directa que permet dir molt amb un dibuix senzill, i per això està ressorgint, tot i el gran paper de la fotografia”. No estableixen una relació necessària amb la crítica social, però coincideixen amb les grans oportunitats que dona per a mostrar amb humor i senzillesa els aspectes més negatius de la societat. És clar que això depèn del compromís social de cadascú, i Ramiro admet que moltes persones que es dediquen a la il·lustració eviten posicionar-se en una feina tan delicada, ja que “tenen clients d’arreu, amb opinions molt diferents”. Així i tot, creu que és un debat que comparteixen amb qualsevol sector que comuniqui, i que en el món de la il·lustració es troben moltes propostes arran de processos polítics, per exemple.
Entorn d’artistes que decideixen vincular la seva feina amb les seves lluites socials, Turu explica que la il·lustració l’ajuda a allunyar-se de l’estil associat normalment a aquests moviments: “Tenen una estètica molt determinada, utilitzen colors com el vermell, el negre o el blanc i proposen imatges tirant a agressives i normalment realistes”. I creu que això fa que determinat públic no s’hi apropi. Per tal de donar la volta a això, ell proposa un estil “més agradable, més simpàtic, amb colors més vius…” per ampliar a qui es dirigeix, ja que fent ús d’una determinada estètica “moltes persones ja interpreten que el cartell no les interpel·la”. Reflexiona sobre l’objectiu d’aquesta propaganda política i conclou que a les persones que són dins d’aquests moviments ja els arriba la informació, i que el repte és cridar nova gent a unir-s’hi. Tot i això, puntualitza que es tracta de fer el missatge més agradable, no de perdre contingut.
Invasió tecnològica
A hores d’ara queden pocs àmbits que la tecnologia no hagi capgirat. Fins i tot en un món inicialment tan artesanal, la digitalització és present en la majoria dels projectes, en diferents graus. És una opció personal, i, per tant, hi ha des de persones que la ignoren fins a persones a qui els fascina. En el moment de la tria, l’artista opta per unes qualitats i uns defectes, i Ramiro considera que depenent de la tècnica el resultat canvia profundament. N’està segur, però, que la il·lustració és capaç d’adaptar-se a qualsevol època, i que ja ho ha fet fins ara. Ell dibuixa en paper o en pantalla perquè ha nascut ara, però afirma que “si hagués nascut a la prehistòria, hauria pintat a les coves”.
Fins i tot en un món inicialment tan artesanal com el de la il·lustració, la digitalització és present en la majoria dels projectes, en diferents graus
El que és cert és que existeix una complementació entre les dues tècniques, la manual i la digital. Ben-Arab opina que “la calidesa d’un treball fet a mà és innegable” i que “un original no serà mai el mateix que una reproducció”, però admet que el seu primer llibre és l’únic que ha fet sense cap suport digital perquè et permet anar molt més de pressa. Quan dibuixa per plaer, però, necessita allunyar-se de la pantalla i tornar al llapis i al paper.
Algunes intenten aferrar-se a la tècnica més manual, com Gispert, que admet que en aquest sentit és “una mica romàntica” i per ella “un paper i un llapis són el millor, encara que sigui per a la primera idea o esborrany”. Turu també intenta evitar l’ordinador perquè ara mateix té ganes d’embrutar-se. A més, en el sentit econòmic, afegeix que un original està més ben valorat, almenys per un determinat públic, on ell s’inclou, ja que “fins fa poc no venia absolutament res original”, pel vincle que hi estableix durant la creació. Qui també gaudeix experimentant amb el material és Tort, però ara intenta aprendre també a autoeditar-se digitalment i així tenir el control de tota la seva feina, perquè tot i implicar moltes més hores, li dona molta llibertat.
Article publicat al número 453 de la ‘Directa’
