Miguel Muñiz és activista antinuclear des de 1989, quan es va produir l’accident a Vandellòs. Mestre i llicenciat en Geografia. Ha militat a Acció Ecologista, Ecologistes en Acció de Catalunya, Tanquem les Nuclears, Moviment Ibèric Antinuclear i la campanya “2020 lliure de nuclears”.
És factible el calendari de tancament de les nuclears que ha promès Pedro Sánchez?
Sempre hi ha un problema de fons, que són els interessos de les elèctriques. Parlar pròpiament de nuclears és parlar d’Iberdrola, Enel-Endesa i Naturgy (Gas Natural Fenosa). El govern ha avançat una data, però dates de tancament de nuclears se n’han avançat moltíssimes. Hi ha dues qüestions: independentment de la data que digui el govern, en el primer trimestre de 2019 les tres elèctriques han de presentar la documentació per renovar el permís de funcionament, començant per Almaraz, i després Vandellòs II, Cofrents, Ascó i Trillo. Què farà el govern? Mantindrà la data de tancament? I, sobretot, el que és més important: amb quines contrapartides? Actualment, a la indústria nuclear hi ha una divisió. Iberdrola té un projecte d’expansió mundial importantíssim, amb l’obertura de parcs eòlics a l’Amèrica del Sud i la Xina i la compra de xarxes de distribució; la participació accionarial a les nuclears, de fet, li molesta; estaria en condicions de tancar les nuclears si hi hagués contrapartides pactades amb el govern. El cas d’Endesa és molt diferent: té una situació de domini quant a la propietat de les nuclears, té una aposta nuclear fortíssima que venia defensada bàsicament pel Partit Popular. Naturgy probablement intentarà vendre la seva participació minoritària a qui sigui. Hi ha algú disposat a comprar? No se sap.
Com pressionen les elèctriques al govern?
Tenen tots els mecanismes de pressió que volen. Perquè darrere hi ha els bancs, que són propietaris en part d’aquestes companyies i poden actuar directament sobre el govern en relació amb el finançament dels partits polítics. També hi ha una sèrie d’organismes que no són propietat de les elèctriques però hi treballen alts executius que han estat vinculats a les elèctriques –com és el cas d’Enresa, l’empresa que gestiona els residus nuclears. Si vas seguint la premsa econòmica, veuràs que des que es va fer fora el PP del govern, el tema de les nuclears informativament ha caigut en picat, pràcticament no se’n parla. Això sí, es manté un run-run de fons que diu que les nuclears “són necessàries per a la transició energètica, són necessàries per a reduir les emissions de CO2, són necessàries per a fer front al fenomen del canvi climàtic”, i també es manté la fal·làcia de “qui es farà càrrec del dèficit del tancament de les nuclears”.
És possible subministrar l’energia necessària sense les nuclears?
Que es pot mantenir l’actual nivell de consum elèctric –que, per cert, és molt malbaratador– sense les nuclears està demostrat de totes totes. En primer lloc, perquè moltes vegades han estat avariats la majoria dels grups nuclears i no s’ha notat cap incidència. En segon lloc, perquè hi ha interconnexió a escala europea que en un moment determinat permet portar energia de fora. Però sobretot perquè les centrals tèrmiques de cicle combinat estan sobredimensionades; la seva capacitat és molt més elevada de la que es necessitaria per a cobrir la demanda i es passen una part de l’any aturades perquè han de donar pas a les nuclears, que no es poden connectar i desconnectar en qüestió d’hores o dies. Si mires les estadístiques de Red Eléctrica Española en relació amb els quatre grups de cicle combinat de la desembocadura del Besòs, descobriràs que el seu grau de funcionament està en un 60%, 70%, 50% i 40%, perquè van connectant-se i desconnectant-se, no funcionen operativament tot l’any. Si tanquessin les nuclears, només caldria posar en marxa les centrals de cicle combinat i tindries l’electricitat necessària sense problemes.
Les de cicle combinat generen més emissions de CO2, no?
“La refrigeració dels dos grups d’Ascó equival a un minitransvasament que acaba a l’atmosfera en forma de vapor d’aigua”
Aquí tenim el problema dels impactes comparatius. Les centrals nuclears generen CO2, el reactor de la central no n’emet però tot el procés de fabricació del combustible emet CO2, i no és una cosa anodina. Per fabricar el combustible s’ha de fer una extracció de mineral en condicions de molt baixa concentració de mineral, i per transformar-lo es fa necessari un ús intensiu de combustibles fòssils; a continuació el transport a les fàbriques d’enriquiment i posteriorment el trasllat a les centrals nuclears. Tot això va sumant quantitats de CO2 i això no es comptabilitza correctament. Si l’urani ve de Mali, el Canadà, el Kazakhstan o Austràlia, quina quantitat de CO2 suposa? Un dels elements que mai es tenen en compte és l’emissió de vapor d’aigua en grans quantitats a través de les xemeneies de les centrals nuclears, i això té un gran impacte en l’efecte hivernacle. Cal recordar que només el sistema de refrigeració dels dos grups d’Ascó és equivalent a un minitransvasament que acaba a l’atmosfera en forma de vapor d’aigua.
Aleshores, quan tancaran les nuclears?
Les nuclears a Espanya tenen els dies comptats. Si les elèctriques se sortissin amb la seva, tindríem nuclear com a màxim fins al 2048. Si s’arriba a un acord i es fixa una data de tancament, aleshores ens haurem de felicitar, creuar els dits i esperar que d’aquí que tanquin no hi hagi un accident dels que es donen de tant en tant, i que tampoc hi hagi una taxa de càncer gaire elevada.
Parles de càncer sense haver-hi cap accident nuclear?
“Les centrals nuclears emeten radiació quotidiana que no s’estudia mèdicament, però que va provocant càncer entre la població”
Les centrals nuclears emeten radiació quotidiana que no està inclosa estadísticament ni s’estudia mèdicament, però això va provocant càncer. Qui sap quant càncer provoca? Això implicaria un estudi en profunditat que no es fa. Si agafes un informe de l’Institut de Salut Carlos III que es va fer entre 2005 i 2009, veuràs una contradicció important quan a les conclusions es diu que no hi ha evidència palpable d’increment de casos de càncer per la incidència de les centrals nuclears, però quan mires les taules estadístiques del mateix informe veus que hi ha un increment brutal dels casos de càncer al voltant de les centrals nuclears. Quan hi ha increment de càncer de pulmó, diuen que és perquè la gent fuma i per la contaminació; si hi ha increment de càncer de fetge, diuen que és l’alimentació; si és càncer de tiroides, diuen que és pels hàbits de la gent. En el cas de Txernòbil han arribat a dir que s’han incrementat els casos de càncer, no per la radiació, sinó per l’augment de l’estrès entre la població derivat de l’accident.
On s’emmagatzemen els residus?
Els residus de mitjana i baixa activitat són a El Cabril (Còrdova), i ara s’està plantejant l’ampliació d’aquell cementiri. Amb els residus autènticament perillosos, els d’alta activitat, que duren mig milió d’anys i que poden provocar una catàstrofe quan ni tu ni jo siguem aquí, ningú sap què fer-ne. L’únic país que té un pla de tractament és Finlàndia, que ha construït un cementiri nuclear en profunditat geològica –Onkalo, a 420 metres sota la superfície– on es posaran els residus de les quatre centrals nuclears del país.
Hi ha residus d’alta activitat que s’han externalitzat a altres països?
Vandellòs I, quan va tenir l’avaria l’any 1989, va enviar els residus a França perquè el seu plutoni es podia tractar per a usos militars; les restes encara estan allà i s’està pagant una milionada pel seu emmagatzematge. En general, però, els residus de les centrals provisionalment estan en magatzems temporals individualitzats. El penúltim es va fer a Almaraz i l’últim es farà a Vandellòs II. Això és provisional, són altament perillosos. Els dipòsits que els guarden es degraden per la pròpia radiació, que debilita els materials amb què estan fets els magatzems. Els contenidors que es van fer a Anglaterra –que en teoria havien de durar 500 anys–, ara s’ha demostrat que en 125 anys seran inservibles, i avui ja tenen esquerdes.
Es van arribar a llançar residus als fons oceànics?
Sí, a la fossa atlàntica es van llançar davant de les costes de Galícia i també al mar del Nord, i això va portar a la signatura d’un tractat internacional per prohibir aquestes pràctiques. Aleshores va començar el tràfic il·legal de residus nuclears. Després d’un tsunami a les costes de l’Índic, van aparèixer bidons radioactius a les costes de Somàlia. Ningú sabia d’on sortien ni per què eren allà. Se sospita que França va contractar un gestor il·legal que els va abocar enmig de l’oceà. Es van arribar a publicar fotografies, però no se’n va saber res més.
Després de Fukushima es va parlar de “la fi de l’era nuclear”. Què ha passat des d’aleshores?
“L’opció de l’energia nuclear no és econòmica, és política; es genera molta electricitat en un punt concret i això dona un poder polític brutal”
Un petit incís. Fukushima no s’ha acabat, no han aconseguit apagar el reactor, cada dia unes 300 tones d’aigua radioactiva van a l’oceà Pacífic. El doctor Eduard Rodríguez Farré defineix Fukushima com un Txernòbil a càmera lenta. L’últim any s’han posat en funcionament nous reactors a la Xina i altres punts de l’Àsia. L’opció de l’energia nuclear no és econòmica, és política; es genera molta electricitat en un punt concret i això dona un poder polític brutal, és un conglomerat potentíssim que no desapareixerà per Fukushima. Per aquelles dates alguns diaris ja deien que “totes les tecnologies industrials tenen accidents, haurem d’aprendre a conviure amb un accident nuclear cada 20 o 25 anys, la indústria química té més accidents”.
Quin argumentari enviaries a la població sobre la necessitat de tancar les nuclears?
“L’urani empobrit és el residu que queda de l’urani enriquit que fem servir de combustible a les centrals, i el donen gratuïtament a la indústria militar”
Sempre parlo de cinc arguments. Per motius de salut, perquè la radiació quotidiana d’elements com el triti fa mal a la població. Per motius de seguretat, un accident nuclear és irreversible: Ucraïna encara no ha sortit de l’accident de Txernòbil, Fukushima acaba de començar però tindrà llarga durada. El tercer motiu són els residus: com abans tanquin, menys residus haurem de gestionar. El quart motiu és el canvi climàtic, ja que hi contribueixen. I el cinquè motiu és el que menys arriba a la població, i és la qüestió militar. No parlo de les bombes atòmiques, parlo de la munició d’urani empobrit. S’està fent servir en nombrosos conflictes regionals, per exemple a Síria, i ningú no diu ni piu. El lloc on explota un míssil d’urani empobrit queda contaminat durant desenes de milers d’anys i la població té risc d’agafar malalties de mutació genètica. No surt de la indústria militar, surt de les centrals civils. És el residu que queda de l’urani enriquit que fem servir de combustible a les centrals, i el donen gratuïtament a la indústria militar.
Quin seria el model de generació energètica òptim?
Només hi ha un model viable de cara al futur: les renovables. El problema és que amb elles no podrem cobrir ni una mínima part del consum actual. Totes les renovables que es generen actualment tenen una trampa. Per exemple, ara fem generadors eòlics però per a fabricar-los fem servir l’energia del petroli. Quan s’acabi el petroli, malgrat que el que quedi a les reserves se seguirà fent servir per als exèrcits, haurem de construir un sistema de generació de renovables a partir de les mateixes renovables. Un canvi de model energètic és un canvi de la societat en profunditat. Una ciutat com Barcelona no podria existir en un model energètic sostenible, no seria viable una metròpoli de diversos milions de persones. Parlo de Barcelona o de qualsevol altra gran metròpoli que necessiti energia concentrada. Hauríem de potenciar les renovables, també les que ara es menyspreen, com les aigües fecals –que generen gas metà–, els residus agrícoles, etc. El model òptim hauria de generalitzar les renovables, aconseguir un gran estalvi, una gran eficiència i un gran canvi social; és a dir, una reordenació territorial brutal.
Deu n’hi do, que difícil…
Què vols que et digui? Jo podria fer-te una intervenció naïf i dir que posant una placa fotovoltaica a la teulada de casa ja estàs combatent el canvi climàtic, però seria dir-te una cosa en què jo no crec.
