Símbol per a tota una generació de lluita de la dècada de 1990, l’assassinat del jove independentista Guillem Agulló fa 27 anys va posar de manifest la impunitat amb què actuava el feixisme al País Valencià i les seves connexions amb la claveguera policial, judicial i mediàtica. Alhora, també va revelar l’existència d’un moviment social antifeixista que no estava disposat a quedar-se a casa i que demostrava una creixent capacitat de mobilització. Malgrat les campanyes solidàries, la sentència del judici va acabar implicant un aval objectiu per a la violència neonazi, tal com denunciava Toni Gisbert en aquesta crònica publicada al número 36 d’Illacrua (juliol de 1996)
Dimarts 21 de maig diversos militants de Maulets van baixar en ràpel la torre del Micalet, a València, per despenjar una pancarta amb el lema “Sentències feixistes no”, mentre un helicòpter de la policia seguia de ben a prop la maniobra. Era el primer d’una sèrie d’actes amb què l’organització independentista juvenil denunciava la sentència que el tribunal havia publicat el dia anterior.
L’acusació popular de Maulets afirmava, en un comunicat publicat aquell mateix dia, que “Aquesta sentència culmina un procés d’irregularitats (…) que va arribar a provocar la recusació del tribunal i la nostra retirada del judici. El tribunal ha tardat tres mesos a publicar-la, des que el 19 de febrer va finalitzar el judici. Tot i això, una setmana després va alliberar quatre dels cinc assassins, explicitant d’aquesta manera el seu posicionament i avançant per la via dels fets la sentència (…) Amb aquesta sentència, el tribunal es converteix, objectivament, en enemic de tot el jovent que ha protagonitzat tantes i tantes mobilitzacions de protesta durant tres anys”.
Una setmana després del judici, el tribunal va alliberar quatre dels cinc assassins, explicitant d’aquesta manera el seu posicionament i avançant per la via dels fets la sentència
La reacció de la Comissió Unitària Guillem Agulló va ser també immediata: el divendres 24 de maig es realitzava una concentració dels representants de les organitzacions que en formen part davant l’Audiència de València per presentar un manifest titulat Volem justícia! El manifest signat pel Bloc Jaume I, Ccoo, Cgt, Ere, Eupv, Maulets, PspvPsoe, Revolta, Ste-pv, Ugt i Upv, rebutjava la sentència per quatre motius: perquè “rebaixa la qualificació d’assassinat a homicidi”; “absolt quatre dels cinc inculpats”; “afirma que l’enfrontament va ser en condicions d’igualtat, tot i l’evident desproporció numèrica entre els atacants i la víctima”, i perquè “nega l’existència de raons polítiques de fons i la ideologia feixista dels assassins”. Carles Campuzano, diputat de CiU al parlament espanyol, es va afegir a la denúncia, fent arribar un comunicat propi.
Les declaracions de la família també apuntaven en el mateix sentit. El pare de Guillem va afirmar que “aquesta sentència incita a la violència. L’assassinat del meu fill els ha eixit molt barat. Al meu fill el van matar perquè era nacionalista i antiracista i, tot i això, el tribunal no ha volgut entrar en la trama feixista del cas”. Per la seva banda, el fiscal, José Luis Cuesta, destacava que “la sentència conté paràgrafs confusos i contradictoris”, que “sí hi va haver ànim de matar”, i que “el motiu que va originar l’enfrontament és polític”.
Pocs dies després, els actes de denúncia s’estenien al conjunt de la geografia catalana, bé en forma d’accions de protesta, bé en forma d’actes, com ara el realitzat conjuntament per Maulets i la Llibreria Faristol a Calella (Maresme), o com els que hi ha previstos al Baix Camp, al Tarragonès i als Vallesos en el moment de redactar aquest article i que, previsiblement, tindran continuïtat durant els següents mesos.
El context de l’assassinat
L’11 d’abril de 1993 era assassinat Guillem Agulló i Salvador, jove independentista del poble de Burjassot (Horta) que militava a Maulets i a Sharp. El crim tenia lloc en un context de fort reviscolament del nacionalisme al País Valencià, en el qual el jovent gaudia d’un fort protagonisme.
La generació que ha crescut ja després de la mort de Franco i que, per tant, no va viure l’anomenada “batalla de València”, va començar a sortir al carrer a finals dels anys vuitanta, després d’una dècada que semblava –sobretot des del Principat– que el País Valencià estava perdut. La puixança d’aquesta nova generació va coincidir amb una creixent crisi del blaverisme. Així, mentre el nacionalisme recuperava les dates simbòliques del 9 d’octubre i del 25 d’abril i augmentava progressivament la seva capacitat de mobilització, el blaverisme convocava el seu darrer acte de masses l’any 1991, alhora que el seu partit-insígnia, UV, entrava en un període de contínues lluites internes, que encara ara continuen.
Mentre el nacionalisme recuperava les dates simbòliques del 9 d’octubre i del 25 d’abril i augmentava progressivament la seva capacitat de mobilització, el blaverisme convocava el seu darrer acte de masses l’any 1991
En aquest context, la revitalització dels grupuscles feixistes (espanyolistes o blavers) no és cap casualitat. Com una reedició de la fórmula de la transició a petita escala, el reviscolament nacionalista va ser contestat amb el sorgiment de diverses sigles –Grup Vinatea, Acción Radical…– darrere de les quals hi ha els quatre gats de sempre – el Gav d’una banda i l’entorn de la companyia de seguretat Levantina d’altra–. Vells coneguts, denunciats per la premsa diària i setmanal de la ciutat, però que gaudien (i gaudeixen) de tota la impunitat.
A diferència, però, dels anys setanta, la gent, especialment la gent jove, lluny d’abandonar el carrer per la por, s’ha reafirmat en la denúncia dels fets i dels autèntics responsables. D’aquesta manera, l’activisme feixista s’ha frenat i la policia s’ha vist obligada a presentar resultats i a desmantellar formalment el grupuscle Acción Radical.
El judici i la sentència
La dinàmica dels més de dos anys d’instrucció del sumari, fins a començament del judici el 16 d’octubre de l’any passat, s’ha caracteritzat pels intents judicials de reduir l’assassinat de Guillem Agulló al cas Agulló, amb l’objectiu de descontextualitzar-lo de la realitat política i social i presentar-lo com un fet aïllat, en que allò important era determinar qui, com i quan va clavar la navalla que mata Guillem. En contraposició, l’acusació popular ha forçat contínuament el procés amb la pressió de les mobilitzacions i de les preguntes de l’advocat, per fer entendre, més a la gent jove que no al tribunal, molt posicionat políticament, les causes últimes del feixisme, més enllà dels autors materials, i també la realitat política i social que el fa possible a València.
D’altra banda, el començament del judici va estar marcat per la repressió: el primer dia, la policia va carregar tres vegades contra els joves concentrats, va disparar pilotes de goma i postes, i va ferir diverses persones; posteriorment, dos autobusos llogats per Maulets per assistir a la concentració van ser aturats a l’entrada de València i conduits, a punta de metralleta, a Jefatura Superior, on van ser identificades una per una el centenar de persones que hi viatjaven.
Durant el judici, que es va perllongar fins al 19 de febrer, les arbitrarietats s’han multiplicat: el tribunal no va acceptar una part dels testimonis proposats per l’acusació popular, va posar problemes per utilitzar el català; va rebutjar proves documentals; va prohibir preguntes sobre la ideologia dels acusats… i, finalment, va presentar, junt amb una de les defenses, una testimoni anònima que, tot i que no aportava cap prova i que contradeia els altres testimonis, ha gaudit de tota la credibilitat, fins al punt que el tribunal ha amenaçat d’acusar els amics de Guillem de fals testimoni.
La situació va arribar a tal punt que l’acusació popular de Maulets va decidir de recusar el tribunal (demanar que fos substituït per un altre i que el judici comencés de nou), en considerar que tot el procés estava viciat. Però la sorpresa va venir amb la resposta: el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana no només va denegar la recusació, sinó que, a més, va imposar a l’organització juvenil una multa de 100.000 ptes per “mala fe”. Mala fe per presentar un recurs legal i pels canals assenyalats per la llei? Cal destacar que per poder fer front a la multa, l’acusació popular ha hagut d’obrir un compte corrent per recollir diners.
Amb la seva sentència, doncs, el tribunal assumeix les tesis de les defenses, tal com denuncia la Comissió Unitària Guillem Agulló (“aquesta no és la sentència exemplar que esperàvem”). Cal recordar que estem parlant d’un assassinat? I d’un assassinat motivat per raons polítiques, que va provocar una enorme alarma social i que encara a hores d’ara mobilitza milers de joves i convoca gent a actes, concentracions i manifestacions? Que les connexions del grup de Pedro Cuevas, l’únic condemnat, amb Acción Radical, han estat obviades, tot i les evidències?
Es vol explicar internacionalment l’assassinat de Guillem Agulló com l’exemple més punyent de la realitat social i política que pateix el nostre poble i del fet que la violència feixista continua creixent als Països Catalans
Les acusacions populars de CC.OO, EuPV, CGT, UPV, Acció Ecologista i l’Ajuntament de Burjassot han decidit presentar recurs davant el Tribunal Suprem. Ara, però, poden passar mesos mentre el Suprem decideix. D’altra banda, Maulets va retirar la seva acusació abans que finalitzés el judici, perquè “no hi havia garanties per a un judici just i neutral i el tribunal estava mostrant una continua connivència amb els acusats”. L’organització independentista juvenil orienta ara la seva tasca en un doble sentit: d’una banda, continua realitzant actes per denunciar el cas i, alhora, presentar el llibre recentment publicat per Jaume Fuster (La mort de Guillem, una versió novel·lada dels fets, amb un pròleg breu però molt interessant del periodista Jordi Sebastià); i d’altra, comença a estudiar les possibilitats de la internacionalització del cas. La intenció és explicar l’assassinat de Guillem Agulló com l’exemple més punyent de la realitat social i política que pateix el nostre poble i del fet que la violència feixista continua creixent als Països Catalans, amb la permissivitat dels aparells policial i judicial de l’Estat.
En aquest sentit, un àmbit de treball que s’està començant a impulsar és el de les xarxes telemàtiques: ja s’ha engegat el projecte de construir un fons de documentació amb tota la informació jurídica, de premsa, d’actes i de mobilitzacions per tal de facilitar el treball amb les organitzacions internacionals de defensa dels drets civils, antifeixistes i d’altres.
