Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alçar la veu per la diversitat dins l’església catòlica

Dones cristianes de base reclamen canvis estructurals dins la institució religiosa que l'adaptin als nous temps i a la diversitat que existeix dins del catolicisme. La cúria, però, continua immòbil respecte a qüestions com el sacerdoci femení, els drets LGBTI o la diversitat familiar

Concentració de la campanya "Alcem la veu" a la catedral de Barcelona el passat 1 de març / Ignasi Escudero

El 26 de març de 1998 un grup de dues-centes dones va veure com els serveis de seguretat de la catedral de Barcelona els tancaven les portes a la cara. L’església acabava l’activitat pública mitja hora abans del previst per barrar el pas a aquest grup convocat pel Col·lectiu de Dones en l’Església, que reivindicava el sacerdoci femení. L’1 de març d’aquest 2020 més de mig miler de dones s’aplegaven de nou a les portes de la catedral barcelonina per alçar la veu contra la discriminació de les dones i per la diveritat dins l’església catòlica. En aquesta ocasió les portes no estaven tancades, però la institució eclesial no ha reaccionat de cap manera a la seva crida.

L’acte es feia una setmana abans del 8-M, i no era en va. Les dones que es van congregar estan arrelades al moviment feminista i no van voler fragmentar un dia important. Organitzar el feminisme dins l’església que acull la seva fe no ha estat una tasca fàcil. Si bé el Col·lectiu de Dones en l’Església fa més de vint anys que es reuneix, no ha estat fins al passat juliol que el moviment feminista catòlic s’ha començat a articular a Catalunya.

El manifest que llegien a les escales de la catedral deia “prou” a ser invisibilitzades, silenciades, tractades amb condescendència i discriminades per raó de sexe o gènere. Denunciaven l’absència de dones en espais de representativitat o de formació. La denúncia tocava també el cor de les creences: prou a un Déu exclusivament masculí, a la negació del sacerdoci a causa del cos i a una visió negativa de la sexualitat que genera patiment.

La denúncia toca també el cor de les creences: prou a un Déu exclusivament masculí, a la negació del sacerdoci a causa del cos i a una visió negativa de la sexualitat que genera patiment

Pocs dies després la conferència episcopal espanyola decidia que el nou president seria Joan Josep Omella, cardenal de Barcelona. Se’l situa a l’ala progressista i propera al papa Francesc. Caldria preguntar-ho a les veïnes del barri de Can Vidalet, que van veure com el cardenal els imposava l’entrada de tres capellans ultraconservadors a les seves comunitats populars tot i el seu rebuig. Després de la primera assemblea presidida per Omella, el bisbe Luis Argüello exercint de portaveu va declarar que “a l’hora de la promoció de la dona, valorem molt el significat de la diferència sexual: el significat de ser home i dona”. Les declaracions de la conferència episcopal mantenen impermeable la seva línia oficial.


Feminisme i cristianisme

La situació subalterna de les dones en l’església i la pràctica majoritària d’una religiositat patriarcal ha fet que moltes dones hagin abandonat l’església. Aquest distanciament de la institució no significa un abandonament de les creences ni de la pràctica espiritual. Per a Neus Forcano, teòloga feminista, moltes dones han viscut la seva fe en petites comunitats i moviments que permeten una llibertat absent a “la majoria de parròquies que són del capellà”, ja que en aquestes parròquies “no hi ha marge perquè la gent es faci seu l’espai”. El feminisme catòlic no viu la seva fe en l’església institucionalitzada, apunta. Aquesta pràctica religiosa als marges ha esdevingut habitual per molts moviments i col·lectius de base que entenen l’espiritualitat com una pràctica col·lectiva, inseparable de la lluita per la justícia social.

Alçar la veu ha permès que moltes dones cristianes es trobin. “Teníem la necessitat de parlar i dir-ho públicament”, diu Forcano, que recalca la diversitat de visions i pensaments dins el feminisme cristià. Dir en veu alta el que moltes dones dins l’església comparteixen és trencar el mur repressiu de la institució. “Sembla que no es pugui dir res més del que està dins les institucions on t’emmarques. Sigueu obedients, ens diuen”.


Contradiccions, família i moral sexual

L’església catòlica encara es relaciona amb el nacionalcatolicisme. Per a Sonia Herrera Sánchez, comunicadora i activista feminista, l’església conservadora representada per Rouco Varela -president de la conferència episcopal entre 1999 i 2005- ha marcat el perfil públic de l’església per davant de les comunitats de base. La llosa del franquisme que encara hi perdura s’afegeix “a la violència històrica dins l’església en contra les dones i el moviment LGBTI, que ha estat molt gran”.

Des del feminisme cristià es comprèn que un dels punts cabdals és l’element familiar, el qual s’ha limitat a models tradicionals

Un passat que s’ha perpetuat en el present amb una cooptació del cristianisme per part dels partits ultraconservadors més que evident. “El cristianisme és plural i divers”, assenyala Forcano. Des del feminisme cristià es comprèn que un dels punts cabdals és l’element familiar, el qual s’ha limitat a models tradicionals. “Fa molt de temps que les famílies són diverses”, afirma, una realitat que no s’ajusta a la teologia oficial. Aquesta és l’anomenada teologia de la complementarietat, recolzada per Joan Pau II, segons la qual el sexe biològic té una funció dins el món. La reproductiva. “Aquesta lectura és ideològica, no té fonament ni en la Bíblia ni en la nostra tradició que defensa l’amor i el respecte”, valora la teòloga.

Amb la segona onada feminista a Occident, a finals dels anys seixanta, apareixen teòlogues feministes que comencen a interpretar la Bíblia, text sagrat per a la comunitat cristiana, amb nous mètodes. Forcano explica que aquestes teòlogues “qüestionen la doctrina de la cúria, que és totalment masculina, masclista i patriarcal. Ho fan al costat de les teologies contextuals, com la teologia de l’alliberament”.


Un canvi des de baix

La campanya “Alcem la veu” no espera una resposta per part dels bisbes catalans. Tenen clar, i aquest és un dels consensos més grans dins el feminisme cristià, que cap canvi vindrà dictat per la cúpula eclesial. “El canvi ha de ser des de baix i han de ser les mateixes creients les que liderin i organitzin les coses sense demanar permís”, diu Forcano. “Des de dalt poden dir el que vulguin que a la pràctica ja hi ha comunitats que s’organitzen i celebren de maneres diferents”, assenyala Herrera, qui també recorda que les dones són un percentatge majoritari dins l’església.

Un exemple clar són els matrimonis entre parelles homosexuals dins l’església. “Nosaltres dues ens vam casar per la nostra fe i davant la comunitat, però l’església oficial no ho considera vàlid”, diu una dona que va contraure matrimoni per l’església i prefereix mantenir-se en l’anonimat. Un matrimoni que no consta als registres eclesials i que no segueix la litúrgia habitual.