En arribar a l’Estat, Carmen Juares, una de les impulsores de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, va trobar en el treball de cures l’opció de subsistència. Abans de cuidar en una residència de persones grans i de fer-ho en el servei d’atenció domiciliària, va ocupar-se com a treballadora de la llar en règim d’interna. Una porta laboral principal per milers de dones que, en migrar, són abocades a l’economia submergida. Les que s’hi troben han estat de les primeres copejades per la crisi de la COVID-19. Alhora, durant la pandèmia, s’ha vist l’àmplia presència de població migrada en diversos dels serveis reconeguts com a essencials. Segons planteja Juares, evidenciar el que socialment aporten a través del seu treball -amb contracte i sense- resulta estratègic per assolir el repte recollit en la demanda “papers per a totes”. Encara més, considera, en un escenari amb el discurs d’ultradreta enfortit.
El reconeixement oficial de “servei essencial” que ha tingut l’àmbit de les cures pot impulsar-hi una millora de les condicions laborals?
Les dones que fan aquesta feina és perquè no tenen altra cosa. Moltes, quan no tenen papers, comencen amb el treball d’internes cuidant en domicilis. Jo mateixa vaig començar treballant de cuidadora interna. És molt complicat sortir del sector de les cures. Són feines que t’impossibiliten formar-te i desenvolupar-te. Fer altres coses és molt complicat. Són feines mal pagades i a vegades en fas més d’una alhora per fer-te el sou. Per desgràcia hi continuarà la precarietat, perquè són tan precàries com poc valorades, a pesar que tothom necessitem algú que ens cuidi, en tots els cicles vitals. Però la societat valora el que és productiu en un capitalisme voraç. El que ha quedat palès en la crisi del coronavirus és que aquestes dones fan una feina necessària per a la vida i que és una feina molt precària, en condicions molt dures.
Una de les problemàtiques col·laterals a l’epidèmia que més està sonant és la insuficiència de personal a les residències de persones grans…
“La gent gran la tenim arraconada, com si fes nosa, perquè no produeixen. És indignant com les famílies no s’han aixecat i no han donat suport a les treballadores de les residències”
La insuficiència de personal a les residències s’ha agreujat i ens ha esclatat arran del coronavirus, però ja hi era. El que estem vivint ara als centres residencials és per deixadesa de l’administració i també de les famílies. Hem de reflexionar sobre com volem ser cuidades. La gent gran la tenim arraconada, com si fes nosa, perquè no produeixen. És indignant com les famílies no s’han aixecat i no han donat suport a les treballadores de les residències. Moltes han de medicar-se per acabar la seva jornada laboral. Jo he treballat en una residència de persones grans i en tenia 70 per atendre sola cada nit.
Ets de les persones que ha plantejat que, davant la crida urgent a persones amb experiència en treball de cures per incorporar-se en residències de persones grans, caldria regularitzar amb un procediment ràpid i excepcional les persones -bàsicament dones- que no poden treballar-hi pel fet de no tenir la situació administrativa regularitzada. Seria obtenir-la pel fet de ser vistes com a…
Com a mà d’obra.
És suficient aquesta perspectiva sobre les persones migrades?
“S’estan vivint moments d’emergència i s’hauria de flexibilitzar la llei d’estrangeria injusta, racista i classista que tenim. No sé a què estan esperant”
Pensem que la regularització de les persones s’ha de fer des de la consideració de ciutadanes, no per manca de mà d’obra. Però si en un moment excepcional, en què la gent s’està morint, tenim dones amb experiència en treball de cures a persones grans que s’ofereixen a ajudar, pensem que això s’ha de resoldre. A l’associació hi ha dones que han estat acomiadades de les cases en què treballaven; els han dit que no tornin arran del coronavirus, i ara s’han oferit per fer de voluntàries a residències. Ja no per tenir un sou i un contracte! Sinó per ajudar. I no les poden agafar perquè no tenen papers. S’estan vivint moments d’emergència i s’hauria de flexibilitzar la llei d’estrangeria injusta, racista i classista que tenim. No sé a què estan esperant. Només cal voluntat política.
Qui ha de moure fitxa perquè això sigui possible?
Tenim companyes que porten aquí vuit, deu, dotze anys… i encara no s’han pogut fer els papers perquè treballen internes i a les cases no les volen empadronar. A la gran majoria de municipis catalans, passa que si no tenen un contracte de lloguer o una hipoteca no t’empadronen. Haurien d’oferir l’empadronament sense domicili fix. A Barcelona el tenim i en pocs municipis més. Els ajuntaments catalans que no estan empadronant la seva gent són la majoria i estan afegint-los encara més vulnerabilitat. Estan fent que les dones que treballen cuidant en domicilis estiguin encara més temps en situació administrativa irregular. I ara que les necessitem, es queixen que és cosa de la llei espanyola. La Generalitat hauria d’obligar els municipis a empadronar la població. No tot és cosa d’Espanya i la llei d’estrangeria! Si s’hagués fet com tocava fa anys, ara tindríem el personal que demanen per les residències, format i amb experiència.
Què cal per no deixar a l’estacada la població migrada, més enllà de la seva formació o experiència laboral, davant l’impacte de la crisi del coronavirus?
Hem de parlar de qui s’estalvia diners amb la feina de les dones migrades, de quant aporten a la societat, i anar amb compte amb el relat que transmetem sobre la protecció a persones migrades, per no fer el joc a la ultradreta, que diu que s’ha ajudat abans a immigrants que a espanyols. Provoquen que la gent pobra ens barallem entre nosaltres i ells guanyin vots. Hem de fer valdre el treball que fa la gent migrada, com les dones que cuiden als domicilis, cobrant 800 euros mentre que una residència en costa 3.000. Quant s’està estalviant l’administració explotant aquestes dones, molts cops des de l’economia submergida? Fan una feina molt necessària, en condicions molt dures, i algú s’està estalviant diners. Si elles deixessin de treballar, quantes persones deixarien d’anar a les seves feines perquè haurien d’estar cuidant la seva gent gran o els seus infants? Una companya està cuidant les tres criatures d’una parella de metges, que aquests dies també estan exposant la seva salut, però a diferència de la meva companya tindran una bona nòmina a final de mes.
En el cas de les treballadores de la llar, creus que la crisi econòmica afectarà el calendari d’equiparació de drets d’aquest sector amb la resta de sectors laborals?
“A pesar que el treball de cures és una feina que el govern espanyol reconeix en el reial decret com a feina essencial, les dones treballadores de la llar i les cures no tenen els mateixos drets que la resta”
M’agradaria que no fos així però no me’n refio gaire. A pesar que el treball de cures és una feina que el govern espanyol reconeix en el reial decret com a feina essencial, a l’alçada de la sanitat i de l’alimentació, les dones treballadores de la llar i les cures no tenen els mateixos drets que les altres persones treballadores essencials, com poden ser una infermera o una auxiliar de geriatria o una caixera de supermercat. Són dones que no tenen dret a la prestació d’atur, queden fora del fons de garantia salarial i també de la llei de prevenció de riscos laborals. Ens tindran allà plantant cara. I el moviment feminista ho hem de posar al centre. De la mateixa manera que va treure la violència masclista de les llars i l’ha situada com a problemàtica social, el mateix ha de fer amb les dones treballadores explotades dins les llars. Té el repte de posar les cures al centre amb contingut, no com a eslògan.
Arran de la crisi del 2008, van empitjorar les condicions de treball de moltes dones ocupades com a treballadores de la llar -en caure les condicions materials de les famílies ocupadores, van caure les de les treballadores, sense gairebé marge de negociació, des de l’aïllament de les llars-. El que no va caure significativament va ser el nombre de dones ocupades en aquest sector, cosa que parla del paper imprescindible que juguen en l’organització de les cures quotidianes en milers de famílies. Penses que una dècada després, l’escenari serà similar?
Des del minut u d’aquesta crisi van començar a empitjorar les seves condicions. Tenim companyes exposant la seva salut, cuidant de persones que han donat positiu de coronavirus i que no tenen mascaretes ni guants. Fa una setmana que algunes ja han començat amb febre, tos, dolors musculars, mal de gola… Una companya que cuida un matrimoni, va anar a comprar mascaretes, guants i gel desinfectant per protegir la dona gran i a ella mateixa, ja que l’home va donar positiu. En pagar amb la targeta que la família li deixa per fer les compres, la despesa de 16 euros va arribar a la filla del matrimoni i va dir-li que si volia aquest material que se’l pagués ella. Va anar a la farmàcia, va tornar el material i va seguir cuidant aquest matrimoni. Va començar amb febre. No s’aguantava. Va demanar passar el cap de setmana a l’habitació que lloga per poder descansar. La filla li va dir que si no podia cuidar dels seus pares que ja contractaria una altra persona i que no calia que tornés. Els està cuidant malalta perquè ara té els requisits per començar a fer els papers. Aquest és només un cas.
Ha augmentat la càrrega de treball de manera generalitzada per a les cuidadores?
Moltes estan passant el confinament allà on treballen i pretenen que treballin sense descans pagant-los el mateix. Una companya cuida tres criatures tot el dia mentre els seus pares teletreballen, en una casa de quatre plantes que ha de netejar, sense un augment de sou, a pesar de l’augment de la jornada. Aquests se n’han anat a la segona residència. Algunes a les quals no els deixen lliurar el cap de setmana per no sortir i agafar el virus, s’han negat a treballar els dissabtes i diumenges, però llavors tot i quedar-se a la casa no els donen els àpats d’aquells dies que no treballen. En aquesta situació quedar-se sense feina per a moltes de les que treballen d’internes seria també perdre l’habitatge. Són situacions molt complicades.
Com està afectant l’aturada d’activitat arran de l’epidèmia als tràmits d’estrangeria?
Està tot parat. Tenim moltes companyes que tenen cita per fer els tràmits i han rebut una notificació que tot queda anul·lat fins que això no passi i els donin hora una altra vegada. Dones que podrien regularitzar la seva situació durant aquest temps no podran fer-ho.
