El divendres 17 d’abril un intern de 27 anys amb antecedents psiquiàtrics començava a crear aldarulls al patí del mòdul 14 del centre penitenciari de Brians 2, a Sant Esteve de Sesrovires. Segons fonts penitenciàries, el jove estava molt nerviós, va trencar part del mobiliari i va agredir altres interns. Diversos funcionaris el van reduir per la força “amb molta violència”, segons han explicat a la Directa alguns interns que van presenciar l’escena, i el van traslladar a l’àrea de salut mental. Allà, sota ordres del metge de guàrdia, va ser immobilitzat en una sala de contenció mecànica –una pràctica denunciada pel Comité Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT), multitud d’entitats en defensa pels drets humans i el Consell d’Europa–, va patir una aturada cardíaca i va morir. Feia dos dies que havia sortit de la unitat de psiquiatria de Brians 1, i prèviament ja havia entrat a presó i havia sigut considerat “inimputable” per un jutge a causa dels seus problemes de salut mental. Ara un altre magistrat ha obert diligències per investigar les causes de la mort, i des de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona s’ha presentat una denúncia davant el Síndic de Greuges perquè investigue el que va passar realment.
Segons fonts del Departament de Justícia, s’estima que actualment la meitat dels interns tenen problemes de salut mental i un 25% presenta una patologia dual (convergència entre una addicció i un trastorn)
Des que es va declarar la situació d’emergència per la COVID-19 el 14 de març, a les presons catalanes han mort set persones, tres d’elles per suïcidi. Segons fonts del Departament de Justícia, s’estima que actualment la meitat dels interns tenen problemes de salut mental i un 25% presenta una patologia dual (convergència entre una addicció i un trastorn). Les dades oficials apunten que el 33% de la població penitenciària a Catalunya presenta problemes de drogodependències dins la presó.
Per tractar les persones preses amb trastorns mentals, el 2018 la Generalitat va augmentar un 60% el pressupost i es van instaurar equips de salut mental permanents amb psiquiatre, psicòleg clínic, infermers especialitzats i terapeutes ocupacionals a tots els centres catalans. Des de 2003, Brians I compta amb la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica (UHPP) de Catalunya, on es deriven tots els interns amb trastorns mentals aguts. Aquesta unitat compta amb una capacitat de 62 pacients per atendre una població penitenciària que ronda les 8.000 persones. Actualment hi ha 37 persones ingressades amb trastorns mentals greus.
A les presons espanyoles, segons reconeixia l’any passat el Ministeri de l’Interior espanyol en una resposta a una pregunta parlamentària efectuada pel senador d’EH Bildu Jon Iñarritu, “no existeixen sales específiques per albergar les persones amb malalties mentals”. Per tant, aquestes persones o bé estan ingressades als mòduls ordinaris o a les unitats d’infermeria dels centres. Segons fonts ministerials, només el 4,2% de la població reclusa presenta algun tipus de trastorn mental greu (TMG), unes dades que són qüestionades per expertes en el camp de la psiquiatria i la medicina, familiars i les mateixes persones preses.
Pau Pérez Sales, psiquiatre de l’hospital La Paz (Madrid), tècnic del Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNPT) i director de la xarxa SIRA, considera que la dada que dona el ministeri “no reflecteix en absolut la realitat a les presons”, ja que, segons explica, s’estima que al voltant del 40% de la població penitenciària pateix algun tipus de trastorn. “És cert que des de 2011 existeix el Programa d’Atenció Integral als Malalts Mentals [PAIEM, per les sigles en castellà], però com que no està supervisat cada presó l’aplica d’una manera diferent, depenent de la direcció, i només tracta persones amb algun tipus de trastorn psicòtic”. Actualment, Institucions Penitenciaries només compta amb sis psiquiatres per atendre una població penitenciària de vora 58.000 persones, una ràtio que Pérez considera “completament insuficient”, i que provoca que algunes presons hagen de contractar psiquiatres privats perquè visiten els interns: “Aquest psiquiatre hi va un cop al mes i només pot dedicar deu minuts a cada pacient, per tant l’única cosa que fa és receptar psicofàrmacs perquè els interns estiguin calmats, atordits i hi hagi els mínims problemes d’ordre possibles al centre”.
Per Pérez, és important definir què considerem com a trastorn mental greu: “Si només considerem com a trastorns mentals aguts l’esquizofrènia i el trastorn bipolar, les xifres serien molt baixes, entre un 6 i un 7% a les presons, però la realitat ens diu que hi ha molts altres tipus de trastorns que poden conduir una persona a l’autolesió o el suïcidi”. El psiquiatre explica que, quan això passa, els professionals de la salut mental a les presons ho atribueixen a trastorns de personalitat, i normalment aquests interns són sancionats i castigats mitjançant l’aïllament, la contenció mecànica o la prohibició de tenir permisos o comunicacions “en lloc de ser escoltats i tractats d’una forma respectuosa i adequada al moment que estan passant”.
Amb l’estat d’alarma generat per la COVID-19 s’han suprimit els vis-a-vis i les comunicacions a través del locutori entre les persones preses i les seues famílies des de fa dos mesos
“A les presons hi ha persones que s’han criat en entorns molt complicats i amb molta violència, i molts cops aquestes persones presenten una gran fragilitat emocional, fet que fa que qualsevol canvi a les seves vides els desbordi emocionalment i no sàpiguen com gestionar-ho”, explica el metge. A més, amb l’estat d’alarma generat per la COVID-19 s’han suprimit els vis-a-vis i les comunicacions a través del locutori entre les persones preses i les seues famílies des de fa dos mesos. “Els efectes poden ser molt greus, ja que faran que augmenti encara més la irritabilitat, el malestar i la inestabilitat emocional de les persones preses. Això provocarà conflictes, i per tant més sancions i càstigs”. Pérez conclou que l’estat de la salut mental a les presons dependrà molt dels recursos que s’inverteixin i la voluntat política per millorar-lo, que “de moment és nul·la i fa que aquestes persones estiguin completament abandonades”.
Vint pastilles al dia
Per José Antonio López Cabrera, “hi ha una deixadesa total i molta mala praxi”. En parla des de l’experiència en primera persona, després d’haver passat trenta anys privat de llibertat a diferents centres penitenciaris catalans. Va ingressar per primer cop amb disset anys a la Model, l’any 1984, per atracar bancs, i en aquell moment patia problemes d’addicció a algunes substàncies. “Ja venia amb molts traumes de la infància, i ara, després de pagar trenta anys, et pots imaginar quants trastorns més he acumulat dins la presó”, relata. Segons López Cabrera, quan es van tancar els “manicomis”, l’any 1986, les presons es van omplir de persones amb malalties mentals. “Les persones amb trastorns mentals haurien de ser tractades en un centre terapèutic, no en una presó, i menys encara ser sotmesos al càstig i la violència per part dels funcionaris”, raona.
“Jo, per exemple, mai havia estat diagnosticat abans d’entrar, però a la Model em van començar a medicar des del primer dia, així que m’he fet addicte a la medicació dins la presó, perquè abans no en prenia”, explica l’ex-pres. En la seua opinió, “el que volen és anul·lar-te com a persona. En teoria t’has de prendre la medicació que et correspon davant del funcionari, però molts presos les amaguen a la boca o a la mà i després fan mercadeig o les venen al mòdul. Com que les han guardades a la boca, molts cops també es transmeten malalties. Hi ha dies que m’arribava a prendre més de vint pastilles, anava completament zombi i no m’assabentava de res”, explica.
Dels trenta anys que ha passat pres José Antonio López Cabrera, la meitat els ha passat en departaments d’aïllament sense contacte amb altres interns i només amb dues hores de pati al dia
Dels trenta anys que ha passat pres, la meitat els ha passat en departaments d’aïllament sense contacte amb altres interns i només amb dues hores de pati al dia, un estat que “et destrueix” i “et va deixant seqüeles mentals”, que poden acabar en brots psicòtics o altres trastorns. “Jo m’he mutilat parts del cos i m’he autolesionat per aconseguir que em traguessin d’aïllament i poder parlar amb algú. Arribes fins a punts que no pots ni imaginar”, relata l’ex-pres. “A les presons tot és misèria, i tampoc tens cap classe de relació afectiva. Quan em van fer la primera abraçada en sortir em vaig ficar a tremolar… Quan una persona està malament psicològicament necessita afectes, i en la presó això no existeix. Perquè si mostres debilitat, se’t mengen”.
La fitxa mèdica de López Cabrera, que fa arribar a la Directa amb la voluntat de publicar-la, mostra l’historial de medicaments que tenia receptats durant el seu pas per presó. A banda dels derivats d’opiacis, que normalment es prescriuen a persones amb problemes d’addiccions a aquest tipus de substàncies, també se li dispensaven tractaments amb antipsicòtics, ansiolítics i antidepressius. Segons explica Tre Borràs, experta en addiccions, psiquiatra i educadora social, “els tractaments amb benzodiazepines a llarg termini poden generar dependència en la medicació”, i considera que “aquestes persones que presenten quadres semblants dins la presó haurien de rebre, a banda de l’atenció sanitària i psicofarmacològica adequada, molta més atenció psicosocial”. Borràs reconeix que a les presons catalanes, darrerament, s’estan invertint més recursos, però continuen sent insuficients: “normalment aquí també s’acaben fent intervencions molt simplificadores d’un problema molt complex, que en molts casos no acaben tenint cap mena de capacitat de rehabilitació per les persones preses”.
Ara, després de cinc anys al carrer, López Cabrera explica que continua enganxat al Tranxilium i al Tramadol: “La mescla d’aquests dos medicaments fa que pugui parlar ara amb tu, si no estaria amb una depressió de cavall. A vegades he intentat deixar-ho, però no puc… Jo ara estic fora, però en realitat continuo pres: enganxat a la televisió tot el dia, quasi sempre deprimit, sense ganes de res, prenc medicació diària per poder-me aixecar del llit… Qui paga trenta anys de condemna en qualsevol presó i surt bé mentalment?”.
L’exigència de mesures urgents
El germà de Bienve Peña, que forma part de l’associació de Famílies de Presos en Catalunya, va entrar a la Model ara fa set anys, condemnat per un atracament a un supermercat; tenia problemes amb les drogues. Pocs mesos després del seu ingrés, va patir una sobredosi dins del centre penitenciari, va entrar en parada cardíaca i en estat de coma. Des d’aquell moment està diagnosticat amb amnèsia anterògrada i no recorda res del que li passa a curt termini: “Li dius qualsevol cosa i en un moment ja ho ha oblidat”. Actualment, el germà de Peña, del qual n’és la tutora legal, té una incapacitat total per treballar reconeguda per l’administració, i per tant, una pensió. “Tenim l’informe de neurologia de l’hospital penitenciari de Terrassa que indica aquesta afectació mental, i tot i això la responsable de medicina de Brians continua pensant que ell ha d’estar en un mòdul ordinari”. Peña explica que el seu germà se sent molt insegur cada cop que hi ha canvis a la seua vida, per tant que el canvien de mòdul freqüentment no ajuda. “S’ha d’apuntar a la mà el número de cel·la perquè no recorda on ha de tornar després de la comunicació, i quan ha vingut a casa de permís no sap ni quina és la seva habitació”.
Peña també es queixa que “alguns funcionaris es riuen d’ell i diuen que fa comèdia, i altres presos s’aprofiten que no recorda les coses per coaccionar-lo i demanar-li diners que, segons ells, els devia”. També comenta que és la treballadora social la que ha de gestionar i demanar els vis-a-vis i els permisos “perquè ell no recorda res”. Amb la situació d’emergència pel coronavirus dins dels centres penitenciaris, “està més nerviós, perquè veu la gent amb mascareta al mòdul i no entén res. Truca molt preocupat per nosaltres, li expliquem, i al cap de no res torna a preguntar el mateix”. A banda, segons explica Peña, el seu germà és una persona en una situació molt vulnerable pel virus, ja que d’ençà que va patir la parada respiratòria té afectats els pulmons i el fetge: “A la presó està empitjorant cada cop més, tant mentalment com físicament. Una persona com ell hauria de ser tractada en un centre especialitzat, que de ben segur que no és el mòdul ordinari d’una presó”.
Ara fa sis mesos que Bienve Peña no pot veure el seu germà perquè el van sancionar sense vis-a-vis i comunicacions per motius disciplinaris
Amb tot, ara fa sis mesos que Bienve Peña no pot veure al seu germà perquè el van sancionar sense vis-a-vis i comunicacions per motius disciplinaris. Tot i haver complert pràcticament el total de la pena –set dels vuit anys–, encara no gaudeix del tercer grau. “Creus que és normal que una persona en el seu estat pagui els vuits anys íntegres per robar un supermercat?”, es pregunta. “Em sento impotent, fa molts anys que lluito, he parlat amb molta gent però no he aconseguit res. L’únic que sé segur és que el meu germà va entrar com una persona depenent de les drogues a la presó i ara sortirà com una persona completament depenent d’una altra persona”, conclou Peña.
Precisament, una de les catorze reivindicacions del grup de presos en lluita activa dins dels centres penitenciaris de l’estat és demanar l’excarceració de les persones preses amb malalties mentals, o com a mínim que no se’ls apliquen sancions ni càstigs com l’aïllament o el règim tancat. D’altra banda, des de col·lectius com Oteando o Solidarios de la Sanidad, s’està intentant seguir una triple estratègia per visibilitzar la situació de les persones amb problemes de salut mental als centres penitenciaris. Segons explica Gonzalo Tejerina, metge i membre d’aquests dos col·lectius: “Per una banda hem enviat un escrit al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè tingui en compte els malalts mentals en les excarceracions que s’estan donant per reduir l’impacte del coronavirus als centres penitenciaris. Per altra, estem pressionant perquè des del camp de la psiquiatria espanyola es pronuncien respecte a les presons, ja que sempre són els espais més oblidats des d’aquesta disciplina”. I per últim, “ens volem reunir amb el Consell General de l’Advocacia Espanyola per abordar la necessitat de tractar el tema de salut mental a les presons com un dret sanitari, i no securitari com fins ara, que depén del Ministeri de l’Interior”. Segons Tejerina, “queda molt camí per recórrer si volem atendre aquestes realitats d’una forma mínimament respectuosa, i està clar que les presons no són l’espai adequat per fer-ho”.
