Aquesta setmana ho tornem a veure als perfils de xarxes socials de defensors i defensores de Drets Humans a Palestina: una imatge de diversos soldats israelians arrossegant un menor d’edat amb ulls embenats i mans emmanillades. L’últim fa justament dos dies a Hebron (al sud de Cisjordània), tenia cinc anys. Però el març d’aquest any, l’estratègia d’ocupació i expulsió que s’expressa en la persecució de menors palestins va arribar fins al punt de detenir un nen de tres anys (tres!) al·legant que el nen tenia intenció d’agredir un soldat amb un pelador de patates. I no només a Hebron. Fent un passeig per la Ciutat Vella, a Jerusalem Est, es poden presenciar fins a dos arrestos diaris de menors amb motxilles de col·legi a l’esquena.
No és casualitat, no són casos aïllats: és una estratègia de colonització i apartheid, d’expulsió de la ciutadania palestina de les seves llars, el que organitzacions palestines de Drets Humans anomenen la Nakba contínua (Nakba és “desastre” en àrab, terme que refereix a l’expulsió de 700.000 palestines el 1948, any de la creació de l’Estat d’Israel). Israel utilitza l’arrest, la detenció, la tortura i l’empresonament de menors com a mesura de càstig col·lectiu cap a mares i pares palestins, amb el propòsit de crear un ambient coercitiu per a les famílies que les impulsi a l’autoexili. Un cas molt clar i de repercussió internacional va ser el cas d’Ahed Tamimi, detinguda ara fa gairebé un any, juntament amb una de les seves cosines i amb la seva mare, per donar una bufetada a un soldat, una imatge que va fer la volta al món i que va posar el focus sobre les menors preses a les presons israelianes. Per això va ser jutjada davant d’un tribunal militar i condemnada a vuit mesos de presó. Al cap de pocs dies de ser alliberada, a finals de juliol, Israel va detenir el seu germà. Tota una família assetjada en un poble icona de la resistència palestina, Nabi Saleh.
Segons l’organització de Drets Humans palestina Addameer, 1.467 menors van ser detinguts l’any 2017, una xifra superior als 1.332 del 2016, segons recull en el seu últim informe sobre violacions de Drets Humans a presoners palestins
Des d’inicis d’any fins al mes d’octubre d’aquest 2018, Israel ha detingut 908 menors d’edat palestins, segons dades del Departament de Presoners Palestins de l’Autoritat Palestina. Encara queda per veure què passa durant els dos últims mesos de l’any, però la tendència és clara: el nombre de detencions va en increment any rere any. De fet, segons l’organització de Drets Humans palestina Addameer, 1.467 menors van ser detinguts l’any 2017, una xifra superior als 1.332 del 2016, segons recull en el seu últim informe sobre violacions de Drets Humans a presoners palestins. Les diferents polítiques d’Israel afavoreixen i autoritzen els cossos militars a actuar contra menors d’edat amb lleis com l’aprovada el 2 de novembre del 2015 per la Knesset (el parlament israelià) per la qual nens i nenes de menys de 14 anys poden ser detinguts, jutjats i sentenciats a més de 10 anys de presó només per “llançar pedres a un objecte en moviment” o fins i tot a penes de presó de per vida. Les pedres es van incloure com a “eina de dany” en aquest llistat del codi penal israelià. Les pedres han estat un element de confrontació de la població palestina, especialment la juvenil, davant dels tancs, gasos lacrimògens i trets de foc real de les forces militars israelianes, i ens fan memòria de la Primera Intifada o Intifada de les Pedres: un poble en resistència davant de dècades d’ocupació i d’opressió. Les pedres com a símbol de resistència, més que com a arma, són el que es condemna als tribunals militars.
La violació de drets dels i les menors d’edat detingudes va molt més enllà d’asseure’ls davant d’un tribunal militar i de l’absència de les garanties processals que això comporta. Comença amb les condicions de la detenció en si: “he estat a la presó cinc vegades. L’última vegada tenia 15 anys. A l’interrogatori els vaig dir el que estava veient des del balcó de casa meva, com estaven tirant pedres… Estava aterrit i els vaig dir que jo també estava tirant pedres. Van venir a casa meva a les 4 de la matinada, van entrar a la meva habitació a buscar-me i em van lligar pels canells mentre em portaven escales avall. Em van donar moltes bufetades, em van cridar i em van obligar a entrar al Jeep. Em van dir que si no parlava en aquell moment, em trencarien les dents quant arribéssim a l’interrogatori. Jo era el més petit, tenia 14 anys (al cap de 3 o 4 mesos vaig fer els 15). Van continuar colpejant-me fins mitja hora abans de l’interrogatori, fins a les 8 del matí. Van continuar cridant-nos, estàvem aterrits, així que vam començar a parlar. Tenien moltes acusacions contra nosaltres”, declara Mahdi Qarrain mirant cap a Al-Aqsa (Jerusalem) per al documental Cicatrius de llibertat d’Addameer. Situacions com la que va viure en Mahdi no són tampoc aïllades ni casuals, són part de l’assetjament a què s’enfronta la població palestina per part d’Israel.
Juntament amb Hebron, Jerusalem és la ciutat palestina on més nens i nenes són perseguides per la maquinària d’ocupació sionista. No és casual. Des que fa ja gairebé un any Donald Trump anunciés el trasllat de l’ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem, les protestes es van incrementar i amb això la detenció de menors d’edat, segons denuncia Defense for Children International Palestine, que també posa l’accent en els 50 menors assassinats durant el 2018, sobretot a Gaza.
L’arrest domiciliari suposa a més la imposició de multes si els menors no es queden a casa seva o fins i tot penes de presó, de manera que la pressió psicològica per a mares i pares és dramàtica
A Jerusalem Est, l’arrest domiciliari és una eina més que la justícia civil utilitza contra menors d’edat. El 2017, uns 100 menors van ser confinats a casa seva, segons Addameer. Aquesta forma de privació de llibertat és un càstig col·lectiu per a tota la família. La majoria viuen en cases petites, sobretot a la Ciutat Vella de Jerusalem, i compten amb un gran nombre de membres. Les i els menors culpabilitzen els seus progenitors, fonamentalment les seves mares, de retenir-los entre les quatre parets de la llar, de manera que la violència verbal i fins i tot física augmenta principalment cap a elles. I així continua la cadena de la violència: les mares pateixen una gran pressió psicològica que desencadena violència cap als seus fills i filles i tot això genera una desestabilització de l’estructura familiar. L’arrest domiciliari suposa a més la imposició de multes si els menors no es queden a casa seva o fins i tot penes de presó, de manera que la pressió psicològica per a mares i pares és dramàtica. L’arrest domiciliari implica també la denegació clara del dret a l’educació dels infants, per als quals hi ha pocs programes d’estudi a casa, ja que l’Autoritat Palestina no té cap potestat per cobrir aquesta necessitat dels menors. El seu futur es veu compromès per la difícil reintegració a l’àmbit escolar i l’alt risc d’abandonament dels estudis.
Però és que encara que volguessin seguir estudiant, les escoles palestines estan en assetjament constant. L’Oficina per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides (OCHA) a Palestina va denunciar un increment l’any 2018 dels atacs de forces militars israelianes i de colons a escoles palestines. De fet, només entre el 6 i el 19 de novembre es van produir quatre atacs que van causar ferides a 63 menors a escoles d’Hebron, Betlem i Nablus. Són freqüents igualment a Jerusalem Est, on el llançament de gasos lacrimògens terroritza les i els escolars.
I així des de fa ja 70 anys, des que va començar l’expulsió de la població palestina i l’ocupació israeliana dels territoris assignats a Palestina per les Nacions Unides, les constants violacions de drets humans i crims de guerra se succeeixen sense que la comunitat internacional prengui mesures en la matèria, més enllà de declaracions, resolucions i condemnes sobre el paper, sense cap implicació política ni sobre les aliances amb l’Estat d’Israel.
Cada 29 de novembre la solidaritat internacional mira cap a Palestina i reclama el dret a decidir el seu futur, lliure de l’ocupació i l’apartheid israelians. El 29 de novembre de 1947, les Nacions Unides aprovava la resolució 181, per la qual s’establia la partició territorial de la Palestina històrica que havia de permetre la creació de dos estats independents. Només un any després, ja s’havia creat l’Estat d’Israel; 70 anys més tard, l’Estat de Palestina és una quimera. La solidaritat de la societat civil, com la catalana, és indubtable i avui seguirà reclamant justícia per al poble palestí, i en particular per a les seves nenes i nens. Però els governs seguiran fent cas omís a la seva obligació d’acord amb la legislació internacional i només ens quedarà dir-los … Fins al pròxim 29-N!
