Dorian acaba de publicar el seu darrer disc, Justicia Universal. En el seu cinquè àlbum d’estudi, els barcelonins segueixen barrejant el pop, l’electrònica i el new wave amb ritmes ballables i lletres derrotistes. No obstant això, en aquest treball, pensat com un itinerari musical i conceptual, sembla que hi ha un bri d’esperança i molta més crítica social. Conversem amb Marc Gili, cantant i compositor del grup
Les lletres pop solen ser alegres i un xic banals, però les claus de Dorian són un so personal i unes cançons crues i sinceres que interpel·len als oients. La melangia també es balla?
Una de les claus de l’art, i l’art que a mi m’agrada, és el contrapunt. Simultaniejar aparents oposats. Ens agrada fer cançons d’aspecte social que mentre ballis també t’afectin.
Si no es pot ballar no és la vostra revolució?
La gent creu que les cançons pop són per entretenir el jovent i pot no ser així, ens interessa empènyer les fronteres aparents de la lletra de cançó pop.
I això és el que heu fet a Justícia Universal on entre els ritmes ballables hi ha referències literàries, per exemple a Dostoievski, i bíbliques com l’Arca de Noè. En un món líquid, sense referents, on tot és inestable, on ens hem d’aferrar? A la fe? A la cultura?
“Som una societat hedonista sense Déu i on ningú sent que el terra que trepitja sigui segur o sòlid. Vivim en l’era de la provisionalitat”
La figura de Déu ha desaparegut de les societats occidentals. L’ésser humà està condemnat a ser responsable dels seus actes i si això li afegim que vivim en un moment sociopolític de molta inestabilitat on, per exemple, la gent haurà de tenir com a mínim tres o quatre professions al llarg de la seva vida o no té fills per por que els facin fora del pis, el panorama és bastant desolador. Vivim en aquesta doble sensació d’inestabilitat: per una banda la falta d’existència de Déu i per altra, la provisionalitat. Aquesta situació, paradoxalment, ha desembocat en un hedonisme generalitzat. Som una societat hedonista sense Déu i on ningú sent que el terra que trepitja sigui segur o sòlid. Vivim en l’era de la provisionalitat.
Aquesta provisionalitat, l’ús de les xarxes o la rapidesa tecnològica ha portat a pensar en ‘l’ara i l’aquí’, en un ‘carpe diem’ relacional que no mira més enllà.
La sensació que estem vivint el dia a dia és per una banda alliberadora… Pensem “m’ho passaré bé i punt”. La gent segueix fent vacances abans que estalviar, gaudeix del present sense mirar el futur. No obstant això, aquesta provisionalitat també porta a la inestabilitat emocional, vivim en l’era dels psicòlegs i els psiquiatres. Jo diria carpe diem, sí, però amb un sentit de la responsabilitat, perquè si no el viure el present sense conseqüències et pot portar al món de les drogues o l’alcohol, per exemple… Carpe diem? D’acord, però la vida són moltes coses.
“A cualquier otra parte”, l’himne generacional és una cançó nihilista que parla d’un món derrotat i en runes, en canvi a “Justícia universal” sembla que hi ha una mica d’optimisme. De nou el dualisme de Dorian on les drogues hi són molt presents. Els psicotròpics evadeixen o serveixen per obrir la ment?
“A la cançó ‘Justicia Universal’ parlem del canvi climàtic i de què està passant en un món neoliberal on qui governa és la dreta i l’egoisme, on es falta el respecte a la natura”
Les drogues poden funcionar per obrir la ment però són una arma de doble fil i normalment arriba un punt on deixen de ser divertides. Ara bé, la droga més consumida és l’alcohol i tots brindem per Nadal. Hi ha molta ambivalència amb aquest tema. “A cualquier otra parte” parla d’un món que s’acaba, d’un amor a la corda fluixa i d’una joventut abocada a viure en pisos foscos perquè no en poden pagar de lluminosos. A la cançó “Justicia Universal” parlem del canvi climàtic i de què està passant en un món neoliberal on qui governa és la dreta i l’egoisme, on es falta el respecte a la natura. El canvi climàtic el tenim a sobre i el veurem i això contrasta amb el carpe diem, si no prenem mesures ara, deixarem un planeta derruït.
També tenim motius per ser positius?
Mentre ens governa la dreta neoliberal, la societat no para de moure’s, moviments com el feminista, l’alliberament sexual o la lluita contra el racisme no paren de fer soroll i créixer. Ara bé, vivim en la lògica de la macropolítica que ho decideix tot, també la incidència dels humans sobre el planeta. Així no anem per bon camí.
La darrera cançó del disc, “Cometas”, envia un missatge d’esperança.
Sí, és una cançó que hem compost a tres mans entre en Lisandro, la Belly i jo i volíem que fos en clau positiva. Es tracta d’una carta que li escriu algú gran a algú més jove on diu que faci el seu camí, que segueixi el seu cor i que arrisqui i ho intenti. Que no es conformi.
El disc té un itinerari?
No hi ha ni una coma, ni una cançó posada a la babalà. Hi ha cançons que s’han quedat fora, tot i que les consideraven molt bones, perquè no quadraven en l’itinerari del disc. Hem sacrificat cançons per fer un àlbum rodó i això és un altre moviment kamikaze de Dorian. En un món on tot són playlist i cançons sueltas nosaltres apostem per l’àlbum i Cometes era el final que volíem donar-li, un final que no fos derrotista.
Però durant el trajecte del disc parleu de la soledat urbana i dels amics amb cançons com “Llévame”. Les xarxes socials desdibuixen les amistats reals? Es construeixen les amistats diferents que fa quinze anys?
“A les xarxes sovint són coneguts, o coneguts de coneguts. Un quart cercle que podria ser el dels coneguts abstractes, que per una qüestió de màrqueting els hi diuen amics”
En essència, en els països de sang calenta no ha canviat tant la manera com ens relacionem. Però hem de distingir què i qui són els amics. L’amistat funciona per cercles concèntrics, amics íntims, amics, i coneguts que entren a la vida amb molta liquiditat. El problema és que a les xarxes sovint són coneguts, o coneguts de coneguts. Un quart cercle que podria ser el dels coneguts abstractes, que per una qüestió de màrqueting els hi diuen amics. És un problema lèxic.
El liberalisme també mercantilitza els amics, doncs.
El liberalisme ho quantifica tot, també els amics. El teu disc no és el millor, és el que té més plays i la teva cançó pot ser una merda però si té plays, al mercat ja li serveix. I amb els amics passa el mateix, es quantifica tot per culpa de les xarxes socials.
Encara hem d’aprendre com fer-les anar?
No podem ser esclaus de les xarxes, hem de fer-les servir a favor nostre. Fa anys, segles, que la humanitat fa servir la roda o el plat però només fa deu anys que fem servir Internet. Vivim a l’edat de pedra de la tecnologia [riu], n’hem d’aprendre.
Com es posa la vida al centre en una professió nocturna i precària com la música? Cal un estatut de l’artista o un sindicat de cultura?
“A França tenen un estatut de l’artista molt potent que permet tenir drets laborals en condicions. Després d’una gira, per exemple, poden demanar l’atur per crear. Aquí això no existeix”
Cal tot això i la implicació dels músics que a vegades som una mica mandrosos i no reflexionem prou en aquest camp. També cal saber que fan altres països com França. A França tenen un estatut de l’artista molt potent que permet tenir drets laborals en condicions. Després d’una gira, per exemple, poden demanar l’atur per crear. Aquí això no existeix.
Toqueu a casa però sou conegudíssims a Llatinoamèrica, de fet en aquest disc hi heu sumat les veus de la xilena Javiera Mena o els mexicans Zoé. Quin és la relació manteniu amb el continent americà?
Vam començar a viatjar a Amèrica perquè volíem ampliar horitzons, tot i que després del nostre tercer àlbum les coses anaven bé i ens podríem haver quedat per aquí. Però la vida és passió i aventures. Nous estímuls. Amèrica és un continent infinit i el fuel compositiu americà està ja al so, a les lletres i a la nostra geografia sentimental. Viatjar et manté viva l’estimulació i la passió.
Com ha estat col·laborar amb altres artistes?
Les col·laboracions són amb Fuel Fandango que són gaditans i canten “Duele”, Zoé de Mèxic i Javiera Mena de Xile. Fer música amb tots ells ha estat molt interessant i útil per estimular els oients i que ens posin les piles a nosaltres. “Vicios y defectos” per exemple teníem clar que era una cançó de pista de ball perfecta per Javiera. Ens ha agradat molt sumar noves veus i idees, fins ara Dorian no era de col·laborar massa. Això canviarà a partir d’ara. Segur.
