Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Antifeminisme, islamofòbia, neofranquisme, ultraliberalisme… el més tronat del programa de VOX

Dotze escons de cop. Així ha irromput Vox a les eleccions andaluses que es varen celebrar ahir. El programa electoral que defensa el partit d’extrema dreta està impregnat de mesures antimigració, masclisme, islamofòbia i una fiscalitat que afavoreix les classes altes

 

Eloi Latorre@Homestatic
Gemma Garcia | @gemma_g_fabrega

VOX s’ha convertit en la gran sorpresa de les eleccions al Parlament d’Andalusia celebrades ahir, en obtenir dotze diputats sorgits del no-res, amb un partit amb menys de cinc anys de vida i que, fins ara, havia aplegat quantitats de vots residuals en tots els comicis als quals s’havia presentat. La formació presidida per Santiago Abascal no ha concorregut a les eleccions andaluses amb un programa electoral específic per a aquesta autonomia, sinó amb un document marc únic amb el qual pensen concórrer a tots els comicis del cicle electoral previst a l’Estat per al pròxim any (autonòmiques, municipals i europees, més unes hipotètiques generals, en cas que s’anticipessin). Aquest paquet de mesures es troben recollides al document Cien medidas para la España Viva, en el qual, mitjançant deu eixos, des de “unidad y soberanía” -que, no casualment figura en primer lloc del llistat– fins a “Europa e internacional”, que tanca la proposta.

Franquisme 2.0. (nacionalisme espanyol aferrissat i ecos de tradicionalisme nacional-catòlic en aspectes socials i morals), identitarisme europeu seguint el rastre marcat pel Front Nacional Francès (fòbia a la foranitat, assenyalament de la classe política tradicional, euroescepticisme…) i populisme ultraliberal més laxitud fiscal com a peculiars receptes per a combatre les desigualtats socials, seguint el patró marcat per Donald Trump que ara intenta exportar a Europa el seu mentor polític, Steve Bannon, són els eixos de l’ideari del partit, segons que es traspua del seu document programàtic. Repassem algunes d’aquestes propostes la suma de les quals permet concloure que l’ideari d’extrema dreta, tradicionalment diluït en el Partit Popular o en forces amb implantació residual, compta ara mateix a l’Estat espanyol amb una marca pròpia amb capacitat de penetració institucional.

 

1. Unitat d’Espanya

Vox proposa la suspensió de l’autonomia catalana “fins a la derrota sense pal·liatius” del que anomena “colpisme”. I ho acompanya de diverses mesures que passen per la il·legalització dels partits, associacions i ONG “que persegueixen la destrucció de la unitat territorial de la Nació i de la seva sobirania”.


2. Antimigració 

Defensa la deportació dels immigrants il·legals als seus països d’origen i també d’aquelles persones que tot i haver regularitzat la seva situació, hagin comès qualsevol mena de delicte. En contradicció amb els drets humans, el partit proposa eliminar l’accés gratuït a la sanitat per a persones migrades sense papers i per a aquelles que no tinguin un mínim de deu anys vivint a l’Estat, així com suprimir la institució de l’arrelament com a forma de regular la “immigració il·legal”. A més, incideix en què cal publicar dades sobre nacionalitat i origen a les estadístiques de delictes.


3. Identitarisme catòlic

Advoquen per tancar les mesquites “fonamentalistes” i expulsar els imams que propaguin “l’integrisme, la gihad o el menyspreu a la dona”, tot i que ells mateixos neguen drets conquerits per les dones, com el de l’avortament, o la llei contra la violència de gènere. Així mateix, volen prohibir també que s’erigeixin mesquites promogudes pel wahabisme, el salafisme o “qualsevol interpretació fonamentalista de l’Islam”, tot i que no esmenten cap limitació respecte a les “interpretacions fonamentalistes” de la religió catòlica, com l’Opus Dei. Com a mesura clarament islamòfoba, Vox prohibiria l’ensenyament de l’Islam a l’escola pública. A més, defensa la participació de l’Estat espanyol en «missions militars de combat contra l’amenaça gihadista», però matisa fer-ho d’acord amb «interessos i capacitats», de l’Estat.


4. Aznarisme hídric

Com una reminiscència del franquisme que inaugurava pantans a dojo, VOX també presenta les grans infraestructures hidràuliques en un lloc destacat del seu ventall de propostes. Una de les seves mesures estrella en aquest àmbit és “dissenyar i aplicar un nou Pla Hidrològic Nacional sota el principi de la solidaritat i bé comú”, com a fórmula per a garantir recursos hídrics a les zones més seques de l’estat mitjançant grans operacions de trasvassament entre conques hídriques, que va aixecar un gran moviment de contestació en les terres banyades pel riu Ebre, i que finalment la Comissió Europea es va negar a finançar. D’aquesta manera recuperen el que fou un dels emblemes dels governs de José María, un polític que ha mostrat les seves simpaties amb la formació de Santiago Abascal.


5. Beneficis per als més rics

En l’àmbit impositiu, Vox defensa un sistema fiscal més desigual que l’actual: rebaixa “radical” de l’Impost sobre la Renda, reducció del tipus general de l’Impost sobre Societats al 20% (amb un descompte del 5% “en el cas que els beneficis no es distribueixin i es mantingui a l’empresa com a reserves”) i supressió de l’Impost sobre el Patrimoni, i l’Impost sobre Successions i Donacions.


6. Febre constructora

Partint del mantra que la “rigidesa” de la regulació del mercat del sòl “provoca una escassetat artificial que eleva el seu preu”, proposa liberalitzar-lo: “convertir en sòl apte per ser urbanitzat tot el que no hagi d’estar necessàriament protegit per motius d’interès públic convenientment justificats”.


7. Masclisme i transfòbia

Vox considera que el canvi de gènere i l’avortament no tenen a veure amb la salut, i per això proposa suprimir aquestes intervencions de la sanitat pública. Alhora, vol derogar la llei de violència de gènere, així com “tota norma que discrimini un sexe d’un altre”, suprimir els “organismes feministes radicals subvencionats” i destinar recursos a la “persecució efectiva de les denúncies falses”, que només representen el 0,001 % del total. Tot això, ho acompanyen de la creació d’un Ministeri de Família, que promulgui una llei orgànica de protecció de la “família natural”. El líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, és conegut per les seves polèmiques en matèria de violència masclista i custòdia de menors, com a jutge. Un dels episodis es remunta al 2011, quan el Consell General del Poder Judicial el va condemnar i apartar de la carrera judicial per un delicte de prevaricació dolosa, ja que havia modificat el règim de visites d’un menor perquè pogués anar amb el seu pare a una activitat de Setmana Santa.


8. Discriminació lingüística

Pel partit polític d’extrema dreta, l’espanyol ha de ser la llengua vehicular obligatòria i les “llengües cooficials2 opcionals. Els progenitors -afegeixen- han de tenir “dret a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills”, una mesura que amenaça models com el català que garanteix el coneixement d’ambdues llengües. També obren la porta a la deducció fiscal per a empreses que “puguin participar en la creació cultural”, que per Vox passa pel “foment de l’arrelament a la terra, manifestacions folklòriques i tradicions d’Espanya i dels seus pobles dins de l’òptica de la Hispanitat”.


9. Càstig a la vulnerabilitat

En un context en què cada dia 179 famílies són desnonades a l’Estat espanyol, moltes de les quals es veuen obligades a ocupar perquè serveis socials no els ofereix cap solució, el programa electoral de Vox defensa excloure-les de les ajudes socials i promulgar lleis antiokupació i antiusura. El partit fa apologia de l’ús “de la força proporcional” perquè “els espanyols” defensin la seva llar, i per facilitar-ho, vol ampliar el concepte de legítima defensa.


10. Blanqueig del franquisme

Vox vol derogar la Llei de Memòria Història, sota l’argument que “cap parlament està legitimitat per definir el nostre passat i menys excloent els espanyols que difereixen de les seves definicions”, i aposta per homenatjar tots els que “des de perspectives històriques diferents, van lluitar per Espanya”, afirmació de la qual es dedueix que també els franquistes.