Formo part d’un llinatge d’infermeres, llevadores, on l’àvia feia de cap de la tribu; una estirp de dones que van dedicar-se des de diferents vessants a la infermeria. La mater familias, l’àvia Maria, va ser practicant, va fer autòpsies i va fer néixer molts i moltes surienques. Deia sovint que havia vist el cul de mig poble. La meva mare va explicar-me la seva vocació des de ben petita, i l’estatueta d’infermera de la seva promoció avui encara corre pels prestatges de la casa familiar.
L’altre dia, dinant amb la Mercè, li explicava com se m’ha fet de present aquest llinatge en aquest moment en què s’ha posat sobre la taula com és d’essencial aquesta feina. “Que curiós que besàvia, àvia, tietes i mare fossin totes infermeres”, li dic. “Era de les poques sortides professionals i dignes que tenien: o mestres o infermeres”, em contesta. La infermeria s’entenia com un saber menor, complementari a la medicina, unes dones formades per ajudar homes a fer la feina de veritat. Margalida Miró explica com durant el franquisme la infermeria s’ensenyava com a “mà executòria i prolongació del cervell del metge” i que la identitat de la infermera s’havia de basar en l’anonimat, ja que la rellevància i la virtut de poder destacar només estava reservada al metge.
Les històries que han explicat tota la vida les dones infermeres de la meva família contradiuen de ple aquesta subordinació i aquesta manca d’identitat pròpia. Va sent hora que fem un donatge a totes aquestes professions que han contribuït a cuidar, guarir i, per què no, fer avançar la ciència i la societat.
La Montse, la tieta, porta més de mitja vida dirigint residències de gent gran, i aquests mesos d’estat d’alarma, des de la seva jubilació, no ha deixat aquests aprenentatges enrere i els ha posat al servei de la crisi que s’ha obert en aquest àmbit arran de la pandèmia. L’atenció a la dependència és un àmbit de treball de les cures imprescindible perquè la vida social funcioni, dia a dia.
Durant el segle XX, a Occident, la població ha guanyat trenta anys d’esperança de vida. Si passes els esculls de morts per càncer o de mort per alguna disfunció orgànica abans dels 70 anys, és molt probable que superis els 85, els 95 i fins als 100 anys, i és especialment en aquesta darrera etapa vital quan la gent necessita més assistència i suport. No només per a les tasques més actuals i complexes, com xatejar per internet o fer una trobada per videoconferència, sinó que aquest suport es torna necessari, sobretot, en les tasques més senzilles de la quotidianitat, com cuinar, menjar o rentar-se.
Hi ha persones grans que poden tenir malalties, però cal refermar que envellir no és una malaltia
Com deia Amaia Pérez Orozco fa pocs dies a la Comissió de Reconstrucció del Congrés dels Diputats, aquestes tasques de cura són necessàries cada dia, cada hora, i no es poden aturar. Les anomenava la cara B del sistema. La feina de cuidar la gent gran recau sobretot en els membres de la família. Aquest sistema de cures informals s’ha ocupat històricament de resoldre les necessitats de cura i, com bé sabem, històricament ha recaigut sobre dones o s’ha repartit desigualment. Si passaven a formar part del mercat de treball, han estat mal pagades i no s’han reconegut socialment com a necessàries.
I en aquesta manca de reconeixement, en aquest allargar la vida sense tenir en compte les necessitats de les persones associades a la vida en el seu dia a dia, és on la bombolla de la crisi de les cures ha petat. S’ha fet insostenible i inclús insuportable la desatenció de l’atenció a la dependència, la cara més obscura d’un desig d’immortalitat, l’ombra del privilegi de qui pensa en unes polítiques d’atenció des del millor preu, la rebaixa més gran per externalitzar un servei que, avui dia, sabem que és essencial.
Parlo amb la Montse i em diu que ella és de les que pensa que les residències de gent gran són llocs de vida i que hem de fugir del risc de sanitaritzar-les molt perquè solem unir vellesa amb malaltia, i no sempre és així. Hi ha persones grans que poden tenir malalties, però envellir no és una malaltia. Si com a societat no ho veiem així, no dignifiquem la vida en aquesta etapa. M’explica que el model d’atenció centrada en la persona, si s’apliqués de veritat, ajudaria a potenciar l’autonomia en la presa de decisions de la gent gran, posant la mirada en les capacitats que encara tenen, i això dona significat al temps de vida, la vida viscuda, el present en la vellesa.
Almudena Hernando suggereix en l’arqueologia de la identitat que el que anomenem ritus primitius dels nostres avantpassats els feien molt capaços i capaces de navegar pels camins de la complexitat identitària i més hàbils per acceptar els canvis vitals, també en l’ancianitat i la finitud de la vida i el camí cap a la mort. El nostre model civilitzatori ha exclòs aquesta última etapa vital, ja que la vida de les persones no productives no té valor i a sobre és l’etapa de la vida en què gastem més recursos de les administracions sense aportar-ne de manera material.
La crisi de les cures ha petat, ja ho hem dit. Aquests dies hem vist com s’ha donat veu a molts familiars de persones grans que, indignats per la manca de recursos, la limitada infraestructura dels centres, la manca d’equips amb bona formació i l’insuficient personal per atendre totes les dimensions de la persona i tantes altres mancances, han posat el crit al cel i fins i tot han denunciat aquests centres les persones que hi treballen. No puc posar-me a la seva pell, el que sí que puc dir és que aquestes mancances no són noves.
Ens hem de preguntar què hauria passat si haguéssim pensat i articulat el funcionament de les residències com a llocs per viure-hi bé. La Montse em segueix fent reflexionar: considerem les persones grans dignes, malgrat les limitacions físiques i psíquiques? Les administracions reconeixen la necessitat d’equips multidisciplinaris formats a molts nivells? Estem relegant l’atenció a la dependència a empreses grans, filials de corporacions, fons d’inversió, i aquest sector és incompatible amb la dignificació i la dignitat.
La reflexió és material i també filosòfica, així com el repte que ens toca encarar com a societat. L’economia feminista ens fa pensar des de les necessitats i els desitjos. Esperem que pugui ser així. Els nostres i les nostres grans s’ho mereixen.
