Aquest any potser no sabem quina és la cançó de l’estiu, però les frases de l’estiu sí que sabem quines són: “merda, la mascareta” i “aprofitem les vacances que l’hivern serà llarg”. Si tornar a la normalitat després de les vacances sempre fa mandra, tornar a la nova normalitat després d’unes vacances poc normals encara més. I no és que no ho hàgim intentat molt fort. Milers de mascaretes perdudes a cases rurals i parcs naturals en donen fe. Més gent de mar, de rius i de muntanya que mai (i de supermercat i de terrassa). I hem intentat molt fort obviar la realitat, tot i que no ha estat fàcil. Fins a la sorra de la platja arribaven els maleïts whatsapps: “la gent no deixa de trucar al telèfon de la xarxa de suport demanant menjar i no en tenim”, i mous el dit amunt i “quatre treballadors han donat positiu a la residència de la mare”, dit amunt i “al barri no disminueix el risc de rebrot”, dit amunt i la interpel·lació és directa: “Santolino, com pot ser que els bars estiguin oberts i els CAP i el SEPE tancats?, que no cobrem, que ningú ens fa cas”. Vergonyeta dir que puc fer vacances. Millor calcular a quanta distància està la tovallola del costat que quant de temps durarà la punxadeta d’angoixa.
La literatura i els relats testimonials són l’antítesi del bon rotllo, però són la millor manera d’entendre que resistir és un verb que es conjuga en plural
Error també passar per Twitter, perquè s’escolava tota la resta: l’incendi de la Barceloneta que va matar tres persones de set (set persones, 700 euros, 35 metres), i dit amunt i per tot el timeline la campanya d’estiu de la dreta que aquest any han patrocinat Seguritas Direct (evita l’ocupació del teu habitatge) i Movistar Prosegur (consulta la càmera de casa teva des del mòbil). Milers de persones preocupades seriosament per si en tornar de vacances els haurien okupat la casa. I dit amunt i l’explosió de Beirut, i l’enèsim atac a Gaza i les massacres que no s’aturen a Colòmbia. Ganes de tallar-se tots els dits de la mà per no llegir res més i deixar de pensar. En la nova crisi que ens arrasarà. En els problemes de salut mental derivats de tot plegat (sabíeu que a Barcelona el suïcidi és la primera causa de mort entre els homes de 15 a 44 anys i la segona entre les dones de la mateixa franja d’edat?). Com ens ho farem per aturar tots els monstres?
Efectivament, l’hivern serà llarg, i per carregar la bateria mental existencial, res millor que endinsar-se en les vides i els pensaments d’aquells i aquelles que van vèncer la derrota: com van aconseguir-ho?, què o qui els va ajudar a resistir?, què va passar pel cap de tanta gent que va sobreviure a situacions extremes o impensables fins llavors? Aquest estiu he vist la pel·li La noche de 12 años i he llegit Cap de nosaltres tornarà, de Charlotte Delbo. Droga dura. Haver-se d’aturar per suportar tanta crueltat seguida. A la pel·li, basada en el llibre Memorias del calabozo, de Mauricio Rosencof i Eleuterio Fernández Huidobro, guerrillers tupamaros, s’explica el seu pas per la presó i el de Pepe Mujica. Tots tres van viure més d’una dècada pràcticament en aïllament a cel·les de càstig. Sols, sense veure pràcticament la llum i patint tortures de tota mena. Durant una visita a la presó, la mare de Mujica, en veure que vorejava la bogeria, va tirar d’autoritat maternal per obligar-lo a reaccionar: “Mare, tu no ho entens / ni madre ni mierda, aguanta com sigui / mare, no puc / sí que pots”. I Mujica va poder i va acabar de president de l’Uruguai. I la Delbo, membre de la Resistència francesa, no estalvia detalls del seu pas pels camps de concentració ni del sadisme nazi, però també parla de les estratègies de supervivència: “Parlar era fer plans de retorn, perquè creure en el retorn era una manera de forçar la sort. Les que havien deixat de creure en el retorn estaven mortes. Calia creure, malgrat tot, contra tot, donar versemblança a aquest retorn, realitat i color, planejar-ho, materialitzar-lo. La presència de les altres, les seves paraules, feien possible el retorn”. La literatura i els relats testimonials són l’antítesi del bon rotllo, però són la millor manera d’entendre que resistir és un verb que es conjuga en plural i que només s’aconsegueix tirant de memòria, en comunitat i sense renunciar mai a tenir un projecte de futur.
Deixem de moure els dits sobre les pantalles i amunt els punys i les il·lusions, que durant aquest estiu distòpic també han passat coses bones
Comença el setembre i, sense tardors calentes al carrer, l’hivern s’avançarà, i serà llarg si el fred de la por i la desesperança ens congela el cap, els peus i les emocions. Deixem de moure els dits sobre les pantalles i amunt els punys i les il·lusions, que durant aquest estiu distòpic també han passat coses bones. Que no? Van retirar ipso facto la campanya publicitària infame de la Grossa (“Et preocupa la distància social? Prova l’ascens social”). Cinquanta-set anys després del “I have a dream” de Martin Luther King, els germans i germanes negres han començat a posar fi a Trump. Per fi les escoles i les residències, els nostres nens i els nostres avis, ocupen les portades i no la prima de risc. Per fi han posat càmeres als punts cecs de la presó de Brians després de tantes denúncies. I, somriu, acaben de néixer 56 tortuguetes babaua a la platja de la Mar Bella després que més de 1.500 persones hagin custodiat el primer niu urbanita de què es té notícia durant dos mesos. Mil cinc-centes persones protegint les vides més petites i inesperades.
Durant aquest estiu que tanta falta ens feia, hem atresorat colors i sensacions que al llit d’una cel·la o d’una UCI ens poden salvar la vida. El verd dels arbres i les muntanyes era més verd que mai. El blau del cel i del mar eren més blaus que mai. I les converses amb la nostra gent han estat molt més profundes i les mirades molts més clares i les rialles pura música. Però, com va dir a Mujica la seva mare, res d’abaixar els braços. L’hivern serà molt més llarg si no sortim a buscar la primavera. A inventar-la. Com ens ha deixat encarregat Casaldàliga, el nostre profeta anticapitalista, “és tard però és la nostra hora, és tard però és tot el temps que tenim a mà per fer el futur, és tard però és matinada, si insistim una mica”. Algun dia els nostres nens i nenes, tants com han nascut aquest any o estan a punt de néixer, o els seus fills i filles, necessitaran nous testimonis de resistència. Insistim una mica i serà matinada.
