Han tornat puntuals, quan les muntanyes comencen a esgrogueir el verd que les cobreix. Han tornat i jo ja ni me’n recordava. La seva flaire, no obstant això, és inconfusible: centenars de bernats marbrejats devoren amb fruïció la parra verge que s’enfila per les parets de casa, just abans que les fulles vagin agafant el roig intens que ens dirà, d’aquí a unes setmanes, que la tardor és plena.
El bernat marbrejat és una de tantes espècies invasores que han aparegut els darrers anys, majoritàriament fruit de l’acció humana i en particular de la globalització. Petites accions gairebé irrellevants han esdevingut batzegades que han canviat la fesomia de les nostres terres per sempre i han forçat nous equilibris en la biodiversitat. A la Garrotxa —com en altres comarques— tinc la sensació que ens hi hem adaptat a marxes forçades i sense temps d’assimilar el nou veïnat, però aparentment ens hi hem adaptat.
De manera gairebé imperceptible, sense fer soroll, també les bèsties i les plantes semblen anar-s’hi adaptant. La Vespa velutina no ha tingut el creixement exponencial que es temia, i malgrat l’ensurt que era veure-les a desenes els primers anys —i l’afany d’intentar fer alguna cosa per aturar-ne l’avanç— ara gairebé em fa gràcia trobar-les caçant mosques al corral o aprofitant fruita madura, i fins i tot, les confonc sovint amb xanes —la vespa autòctona de mida i característiques similars—; i les abelles silvestres fan la seva sense que a simple vista es vegin grans estralls. Han passat uns anys des que van arribar i sembla que si la població es manté controlada, és perquè diversos animals l’han incorporat a la seva dieta: des dels abellerols a l’aligot vesper, però també aranyes grans i petites.
Va ser el 2017 quan les nits garrotxines van omplir-se d’unes papallones blanques i negres que no coneixíem
Tot i que havien arribat abans, va ser el 2017 quan les nits garrotxines van omplir-se d’unes papallones blanques i negres que no coneixíem. Poc abans de la invasió de papallones, gairebé tots els boscos de la comarca eren plens de larves verdes que penjaven dels boixos —el seu principal aliment i el que li dona nom. La quantitat de papallones era indescriptible, jo recordo els vidres de casa absolutament atapeïts, i a la nit, circulant amb cotxe, tenies la sensació que nevés, per les taques blanques enlluernades talment com flocs de neu.
El resultat va ser un paisatge desolador: boscos fantasmagòrics plens de troncs secs de milers de boixos morts. Tants en van menjar que finalment es van quedar sense, i cap al 2019 la major part de papallones van acabar marxant cap a boscos veïns.
L’estiu passat, a prop del riu del meu poble, vaig veure com alguns boixos morts tímidament anaven rebrotant. Gairebé tres anys de latència forçosa, de fer-se els morts guardant encara una espurna de vida. Un any després, aquella espurna ha sigut prou forta per fer-ne reviure alguns. Són pocs, però són esperança. També s’ha vist com alguns ocells, dragons o ratpenats han trobat en aquest insecte una bona font d’aliment. Les extensions de boix que teníem no tornaran, o difícilment ho faran ni a curt ni a mitjà termini, però tot sembla indicar que amb el temps anirà sorgint un nou equilibri.
Mentre els boixos intenten sobreviure, la parra verge de casa es mor. Els bernats han tornat i encara no ens hi hem acostumat, però em fan tenir present que les tardors ja no seran iguals: que de fet mai han sigut iguals i que sempre ha anat canviant alguna cosa.
Volem retenir una imatge, un moment, un equilibri. Potser perquè és tan humà i tan intrínsec tant voler-nos aferrar com no poder-ho fer
Sense voler caure en els tòpics —allò de no poder-se banyar dues vegades en el mateix riu—, sí que crec que pensem poc en la inestabilitat que és la vida. Volem retenir una imatge, un moment, un equilibri. Potser perquè és tan humà i tan intrínsec tant voler-nos aferrar com no poder-ho fer: “És humana la preocupació, el desig de situar-se i, al mateix temps, ho és la impossibilitat d’aconseguir-ho, la dislocació i el nomadisme”, escriu en Joan-Carles Mèlich, en un llibre sobre la mort que resulta ser meravellós per entendre la vida. Existim a batzegades, diu, i penso que a batzegades no només existim nosaltres, sinó tot plegat; i com és de difícil pensar-hi, almenys per mi, que no sé estar-me d’anhelar una estabilitat que no sigui provisional.
I és que canvien els boscos i canviem nosaltres. A la tardor del 2017, mentre les papallones del boix xalaven i transformaven els boscos garrotxins, nosaltres també vam canviar un 1 d’octubre. I en aquesta inestabilitat de la vida, ja no som iguals i ves a saber on serem les tardors que vindran. Potser depèn de si sabem fer de l’anhel una batzegada, i amb la batzegada poder trobar un nou equilibri, com els boscos i les bèsties.
La tardor comença, i les nyàmeres floreixen i les tomaqueres es moren. Les cries de visó americà s’esmunyen per les rieres mentre algunes orenetes marxen tard. Potser un dia decidiran no marxar, com han començat a fer algunes puputs. Potser alguna bèstia es menjarà els bernats i la parra podrà enreveixinar-se. Tot sembla moure’s a poc a poc, però el bosc ja no és el mateix. Tampoc nosaltres, i les tardors ja no seran iguals.
