En els darrers mesos, el suïcidi d’un adolescent després d’interactuar de manera reiterada amb una intel·ligència artificial ha despertat la preocupació sobre l’impacte d’aquestes tecnologies en la salut de les persones joves. El debat públic, però, tendeix a moure’s entre dues posicions igualment insuficients: un alarmisme que atribueix a la tecnologia un poder gairebé causal sobre el dany, i una defensa ingènua que la presenta com una eina neutral però mal emprada. Ambdues lectures deixen fora una pregunta clau: què passa quan el patiment adolescent queda confinat a una relació íntima amb un algoritme que no pot assumir funcions de protecció, límit i responsabilitat?
Un informe recent publicat a la revista científica The Lancet adverteix que bona part de la recerca sobre els efectes de les tecnologies digitals en infants i adolescents ha estat marcada per enfocaments simplistes i per una escassa atenció als marcs culturals que les produeixen. Repetir aquests errors amb la intel·ligència artificial no només empobreix el debat, sinó que pot invisibilitzar riscos reals. El cas que citàvem a l’inici mostra què passa quan el patiment es privatitza i es delega a sistemes sense responsabilitat: no hi ha límits, no hi ha interrupció del risc i no hi ha derivació cap a una ajuda humana real.
Resulta suggerent orientar la mirada cap a una lectura més cultural i relacional. L’antropòloga Almudena Hernando, en una entrevista recent, sosté que la modernitat occidental s’ha construït sobre la “fantasia de la individualitat”, la idea que els subjectes poden viure de manera autònoma, desvinculats dels altres i de les relacions que els sostenen. Les tecnologies no neixen fora d’aquesta lògica, sinó que la cristal·litzen. Són produïdes des de la subjectivitat dominant, individualista, capitalista i patriarcal. En generalitzar-se, contribueixen a modelar formes de subjectivitat que concorden amb aquest mateix règim de veritat.
La IA genera respostes plausibles a partir de patrons. Confondre aquesta simulació amb una relació real pot generar una falsa sensació d’acompanyament
Des d’aquest marc, la intel·ligència artificial pot amplificar vulnerabilitats prèvies quan ofereix una simulació de relació que ocupa el lloc de vincles humans amb capacitat de responsabilitat, límit i protecció. Aquesta substitució és especialment delicada en l’adolescència, una etapa clau en la construcció de la identitat, profundament dependent del reconeixement, de la presència adulta i de relacions capaces d’interrompre processos de patiment.
La filòsofa Marina Garcés ha advertit que, en una cultura que ha afeblit el món comú, el malestar tendeix a viure’s com una experiència estrictament individual. Quan el sofriment deixa de tenir espais compartits on ser escoltat i pensat col·lectivament, esdevé més difícil demanar ajuda i més fàcil quedar-se sol amb el dolor. En aquest context, les solucions tecnològiques poden aparèixer com a respostes disponibles, però no com a veritables espais de sosteniment. En contraposició –i ara més que mai– a l’individualisme ferotge, cal construir, consolidar i promoure xarxes de suport mutu, i no només entre les adolescents i joves, sinó en l’àmbit estructural en tots els estrats de la societat.
Remedios Zafra ha analitzat com la cultura digital produeix subjectivitats cansades, autoexigents i emocionalment precàries, alhora que promet formes d’acompanyament ràpides i personalitzades. Aquesta combinació pot afavorir que el malestar es gestioni en circuits de rendiment emocional individual, sense temps ni lloc per a la fragilitat compartida ni per a l’atenció sostinguda.
Sabem que tant els algoritmes de les xarxes socials com la IA tenen un biaix clar i intencional que promou postures i discursos conservadors, individualitzadors i que condueixen a l’aïllament. És important afegir aquí la perspectiva de gènere, ja que també veiem una polarització entre homes i dones i aquestes senten que cada vegada és més difícil vincular-se amb homes que no tinguin postures conservadores i masclistes, tal com mostra el treball de la sociòloga Maike Van Damme.
Des de l’àmbit clínic, aquestes dinàmiques tenen conseqüències concretes. El psicòleg Francisco Villar, coordinador del programa de prevenció del suïcidi de l’Hospital Sant Joan de Déu, subratlla que prevenir el suïcidi adolescent no consisteix només a escoltar, sinó a detectar risc, interrompre processos perillosos i activar ajuda externa. Cap sistema automatitzat pot assumir aquestes funcions. Quan el patiment queda confinat a una relació privada amb una pantalla o una IA, es redueixen les possibilitats d’intervenció i es debiliten els mecanismes de protecció.
La protecció no depèn d’eines, sinó de xarxes: adults disponibles, circuits clars de detecció i una coordinació real entre família, escola i sistema sanitari
A això s’hi afegeix un equívoc habitual: atribuir a la intel·ligència artificial una capacitat de comprensió que no té. Tal com recorda l’informàtic Ramón López de Mántaras, la IA no entén el patiment humà ni el seu context. El que fa la IA és simular respostes plausibles a partir de patrons. Confondre aquesta simulació amb una relació real pot generar una falsa sensació d’acompanyament just quan cal presència humana responsable.
Pensar la prevenció en un context en què la intel·ligència artificial és cada vegada més present en la vida adolescent exigeix no delegar en dispositius aquelles funcions que només poden assumir les relacions humanes. Tal com mostren experiències com els programes de prevenció del suïcidi de l’Hospital Sant Joan de Déu, la protecció no depèn d’eines, sinó de xarxes: adults disponibles, circuits clars de detecció i una coordinació real entre família, escola i sistema sanitari.
En aquest sentit, acompanyar adolescents avui no és ensenyar-los a ser autosuficients davant de la tecnologia, sinó legitimar la demanda d’ajuda i el reconeixement de la dependència com una condició humana compartida. Implica també una educació relacional, aprendre a distingir quan una conversa amb una pantalla no és suficient i cal un vincle capaç de sostenir, posar límits i intervenir. Un fet que, a més, generarà inalienablement una sensació més gran de benestar. Finalment, la prevenció del patiment extrem requereix una responsabilitat adulta i institucional no delegable. Cal que les persones adultes siguem presents, siguem capaces d’assumir la incomoditat i actuar quan cal, encara que no hi hagi solucions immediates.
