No hem de tenir por

Publiquem el relat en primera persona d'Arnau Móra, un jove d'Arenys de Munt que ha estat una de les sis persones detingudes pels Mossos d'Esquadra en l'operació contra els CDR d'aquest matí pels fets del Parlament del passat 30 de gener
Victor Serri
Arnau Móra 10/04/2018

Són tres quarts de set i sona el despertador. Ja fa més de dues hores que el pare ha anat a buscar el pa. Em desperto valent, com sempre, per afrontar el dia amb molt d'entusiasme. Són aproximadament dos quarts de vuit i em trobo a l'estació, esperant el tren per anar al cole. De sobte, miro el mòbil i veig que el pare em truca. Despenjo i, de bon començament, el seu to no és el de sempre. El noto preocupat. Mentrestant, em diu que hi ha dos agents dels Mossos a casa i que "ara et vindran a buscar" i, sobretot, "no et moguis". Abans de penjar, el pare em diu "endavant, Arnau; molta força i estigues tranquil".

Em presento: em dic Arnau i tinc 21 anys. Sóc fill de l'exalcalde perseguit per la justícia per voler fer la primera consulta per la independència. Sóc besnét de l'Eloi, un jove republicà que va estar tancat a la Model pel sol fet de pensar lliurament i diferent. Sóc nét de la Maria, una senyora forta i valenta, que des del dia en què va néixer, 18 de juliol del 1936, fins avui, no ha mostrat tenir por i estic segur que no la manifestà mai de mai. En definitiva, no vull que la por formi part dels meus gens. Totes aquestes coses em vénen al cap un cop penjo al telèfon.

Són tres quarts de vuit i arriben dos agents dels mossos. Pujo al cotxe. Són les vuit aproximadament i ja sóc a comissaria, detingut i emmanillat. Em llegeixen els meus drets i m'escorcollen.

Són tres quarts de vuit i arriben dos agents dels mossos. Pujo al cotxe. Són les vuit aproximadament i ja sóc a comissaria, detingut i emmanillat. Em llegeixen els meus drets i m'escorcollen

Són les vuit i vint i entro a la garjola. Miro al meu voltant i veig parets altes i fredes, amb olor d'humitat i injustícia. Em sento sol i començo a pensar, avui més que mai, en l'Oriol Junqueras, en Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, la Carme Forcadell, en Joaquim Forn, en Jordi Turull, en Josep Rull, en Raül Romeva, la Dolors Bassa, els alcaldes imputats, els músics empresonats, en les persones com jo... i penso que ja justícia és arbitrària en aquest país.

És un quart de nou aproximadament, i em criden per agafar-me les empremtes digitals i fer-me fotos. En aquest moment, només puc pensar que això és una pel·lícula i que jo sóc el protagonista. En acabat, torno a la cel·la i allí m'esperen uns minuts molt llargs, abans que arribi l'advocat.

Són tres quarts de nou i em desplacen a una habitació molt senzilla; tres cadires i un ordinador. Aquí, amb el meu advocat, molt trempat per cert, trec el primer somriure del dia. Noto escalfor i esperança; ja no estic sol. És un quart de deu i decideixo no declarar i fer-ho davant d'un jutge. Em fan quatre preguntes més i...llest.

Aquí, amb el meu advocat, molt trempat per cert, trec el primer somriure del dia. Noto escalfor i esperança; ja no estic sol

Surto de l'habitació i signo uns documents i em tornen les meves pertinences. En acabar, surto amb el meu advocat i l'agent d'aquesta comissaria, he viscut enreixat també emocionalment, i ens dirigim cap a recepció on m'esperen els meus pares, la meva parella i els meus sogres. Ens fem una abraçada molt forta, sincera i llarga. Són tres quarts de deu aproximadament i surto de comissaria. A fora hi ha els mitjans de comunicació, però el nostre objectiu és senzill: anar cap a casa.

Pujo al cotxe i abraço el pare i penso un altre cop en tots els moments difícils que va tenir ell no fa gaire anys i en què, sobretot, mai va tenir por.

Ara, em dic a mi mateix i a tots vosaltres: No hem de tenir por!
 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades