Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Aitziber Blanco: "No hem de resignar-nos a coexistir; cal promoure la convivència"

La desaparició d’ETA aclareix el panorama per tractar les conseqüències del conflicte basc. Així s’observa en moltes localitats, on el veïnat es troba per superar desconfiances i parlar de les ferides que ha deixat la violència. Són petits passos cap a la reconciliació d’una societat que ha sobreviscut enmig d’un clima polaritzat i sovint irrespirable. Aitziber Blanco és una de les facilitadores d’aquestes trobades ciutadanes. Llicenciada en Dret, acumula una dilatada experiència en processos de mediació d’ençà que va entrar al moviment pacifista Lokarri, a través del qual va viatjar a Colòmbia per acompanyar l’alliberament d’ostatges de les FARC i a Irlanda del Nord, on ha conegut projectes de resiliència comunitària. Des de fa anys també dinamitza programes de convivencia a municipis de Guipúscoa.

 

Àlex Romaguera | @AlexRomaguera

 

En quina mesura la dissolució d’ETA pot tenir un efecte catàrtic per a la població?

Marcarà un punt d’inflexió, sens dubte, perquè ha desaparegut i no tornarà més. Però això ja es va percebre arran de la Declaració Internacional d’Aiete i el posterior alto el foc de l’organització armada l’octubre de 2011, moment en què va produir-se un gran alleugeriment entre els qui se sentien amenaçats per la seva violència i la mateixa esquerra abertzale, que, a causa de la Llei de Partits i altres mesures d’excepció, havia quedat exclosa de la vida institucional, cosa que havia enverinat el clima polític i social.

Aquell mateix anys, des de Lokarri es va plantejar que la pau només vindria si es posava el docus en la societat civil. Sense aquest canvi de paradigma no hauríem arribat on som ara?

Ens vam adonar que l’esperança s’havia dipositat en un Estat, l’espanyol, que mai no ha volgut resoldre el conflicte ni ha estat recíproc amb els passos que feia ETA. I també que, amb l’impuls ciutadà, podíem mobilitzar una classe política restava bastant impassible davant la nova situació

Ens vam adonar que l’esperança s’havia dipositat en un Estat, l’espanyol, que mai no ha volgut resoldre el conflicte ni ha estat recíproc amb els passos que feia ETA. I també que, amb l’impuls ciutadà, podíem mobilitzar una classe política restava bastant impassible davant la nova situació. Per tant, era la societat qui havia de respondre promovent el diàleg, teixint ponts i defensant el respecte pels drets humans. Si no ho feien ells, ho havíem de fer nosaltres.

El Fòrum Social, sorgit el 2012 i en el qual es va disseminar Lokarri, va néixer amb aquest propòsit?

És l’intent de coordinar totes les energies perquè, a banda del desmantellament d’ETA, els partits es comprometessin a abordar l’agenda política que havia emanat de la Declaració d’Aiete. Primer de tot, avançar en la convivència, sobre la qual el govern basc i la Diputació Foral de Guipúscoa ja havien desplegat accions que han servit de paraigua perquè en molts municipis s’hagin creat espais de diàleg.

 

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH

 

 Una de les experiències més interessants es viu a Errenteria…

“Errenteria suposa un mirall per a la resta d’iniciatives, ja que connecta amb els processos de participació ciutadana que, sota el marc de l’Agenda 21, han permès als veïns i veïnes d’aquest municipi elaborar pressupostos, debatre el fenomen migratori, l’ús de l’espai públic i altres realitats socials”

Suposa un mirall per a la resta d’iniciatives, ja que connecta amb els processos de participació ciutadana que, sota el marc de l’Agenda 21, han permès als veïns i veïnes d’aquest municipi elaborar pressupostos, debatre el fenomen migratori, l’ús de l’espai públic i altres realitats socials. Aquestes dinàmiques –que reben l’escalf de l’Ajuntament d’EH Bildu i el seu alcalde, Julen Mendoza– han ajudat a abordar l’impacte del conflicte. Pensem que Errenteria ha sofert una gran polarització ideològica entre el Partit Socialista, que gairebé ha governat des de l’inici de l’etapa democràtica, i l’esquerra abertzale. Segons consta en l’informe Argituz sobre les vulneracions de drets humans, en 50 anys en aquest municipi hi ha hagut 29 assassinats per raons polítiques –la majoria comesos per ETA–, mig miler de persones detingudes i 300 denúncies per tortures.

 

Qui és al capdavant d’aquests diàlegs?

Ningú en particular. Els ajuntaments només actuen de facilitadors perquè tothom qui ho vulgui participi segons els principis de discreció, corresponsabilitat i respecte mutu. Al capdavall, cal fer una reconstrucció psicosocial orientada al coneixement de situacions llunyanes a la d’un mateix, la qual cosa només es fa dialogant amb persones que mantenen diferents punts de vista.

 

És la via per interpel·lar la majoria de la societat?

Sí, però no tothom s’hi involucra, cal reconèixer-ho. Els més proclius són els qui han perdut un familiar o han sofert la violència en pròpia pell. Després trobem persones molt polititzades, altres que han sigut agents actius del conflicte, responsables polítics i institucionals, del món empresarial, sindicalistes, activistes socials i ciutadans que han sentit les seves relacions condicionades a causa de la situació. El més important és que tothom parli en llibertat i que de treballar en grup n’extregui una experiència positiva.

 

Quant a l’aspecte emocional, com s’ha de fer l’acompanyament?

>Es tracta d’erradicar l’odi, la rancúnia i les pors per potenciar l’escolta i la humilitat; d’aquí que sigui necessari trobar un espai adequat i ampliar les perspectives. Només així es pot assolir el reconeixement mutu, la tolerància i l’enteniment.

 

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH

 

No hi ha cap protocol ni recepta preestablerta?

Tan sols compassar els debats perquè la gent se senti còmoda, acollida i avanci cap a consensos mitjançant un procés d’espiral. Ho il·lustrem així: una mena de molla que –si bé pot trobar-se en bucles i retrocessos–, gràcies a la generositat dels participants, supera els esculls i progressa a poc a poc fins a assolir consensos.

 

Un dels consensos pivota sobre la idea que, més enllà de l’activitat armada, la violència ha tingut altres expressions.

Exacte, perquè una cosa és matar i l’altra, torturar. Però quan la gent es posa a parlar s’adona que la dignitat del patiment és equiparable en totes les vulneracions. També ha afavorit el fet que, si abans la cobertura legal només atenia les víctimes d’ETA, darrerament s’han aprovat lleis que reconeixen la resta de víctimes, siguin les comeses pels GAL o pels cossos i forces policials. Els parlaments bascos i navarresos n’han adoptat dues que busquen rescabalar les persones afectades per la violència d’Estat i la ultradreta. Unes normes que, malgrat estar recorregudes pel PP al Tribunal Constitucional, tenen un enorme valor a efectes de revisar la violència causada per motivacions polítiques. De la mateixa manera que té molta importància l’informe que el Govern de Vitòria va presentar recentment, en què es detallen 4.000 tortures registrades en les últimes dècades.

 

Algunes víctimes demanden una Comissió de la Veritat. Pot ser l’eina per a documentar-les?

“A Irun, Hondarribia i Hendaia, poblacions de l’àrea del Bidasoa on més impacte ha tingut la violència, s’organitzen trobades en què els participants dialoguen sobre la necessitat d’aprendre del passat i conviure respectant la pluralitat d’opinions”

Sí, però a més de conèixer el passat, també cal exigir justícia pels episodis pendents d’esclarir, tant els protagonitzats per ETA com els perpetrats per les bandes parapolicials i ultres que durant els anys 70 i 80 van operar a l’empara de l’Estat. I fer-ho amb criteris d’equitat, sense discriminar ningú i amb l’objectiu d’extreure’n una memòria compartida. És a dir: una veritat formada per múltiples narratives. Així s’està fent a Errenteria, Elgoibar, Lasarte i altres municipis bascos. A Irun, Hondarribia i Hendaia, poblacions de l’àrea del Bidasoa on més impacte ha tingut la violència, s’organitzen trobades en què els participants dialoguen sobre la necessitat d’aprendre del passat i conviure respectant la pluralitat d’opinions.

 

Se senten satisfetes de l’experiència?

La majoria veuen acomplertes les seves expectatives, ja que, gràcies a l’ambient de respecte, troben que són escoltades quan conversen. La confiança dona pas a l’espontaneïtat i a parlar de qüestions relacionades amb la construcció de la pau i altres temes menys recurrents. En algunes ocasions falten veus representatives, és cert, però en general tothom explica que les trobades són útils, dinàmiques i inclusives.


És més fàcil arribar a acords en l’àmbit local?

Els moviments mai no són lineals, però els petits municipis permeten crear un clima de confiança. De fet, en alguns d’ells l’esquerra independentista ha reconegut i homenatjat regidors del PP o del PSOE morts per ETA. Després hi ha el cas de la Diputació de Guipúscoa, que, a diferència d’altres institucions forals, l’any 2013 va prendre la iniciativa posant en marxa el Programa de promoció de la pau, la convivència i els drets humans que, sota el lema Bizikidetza Lantzen, ja s’ha desplegat en 23 localitats.

 

En el terreny sectorial també s’han propiciat debats del mateix tipus?

Se n’han obert. Destaquen el que dinamitza el Consell de la Joventut d’Euskadi (EGK) per acostar la problemàtica als adolescents, el que impulsen diverses associacions eclesiàstiques o, en l’àmbit de les dones, el realitzat el gener de 2017 en el marc del Fòrum Herritarren Bizikidetza. Són trobades que, a banda d’acostar gent que abans no es parlava, proporcionen un rearmament moral i cultural amb vista a superar la polarització i l’ambient de rancúnia que s’havia instal·lat al País Basc.

 

 

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH

 

Amb aquest consens s’evita el discurs de “vencedors i vençuts” a què s’aferren l’Estat espanyol i determinats actors polítics?

El més important no és rebatre discursos. Hi ha molta gent per a la qual “la democràcia ha vençut el terrorisme” o “sense ETA ha arribat la pau”. I és legítim que ho sentin així. El que és fonamental és generar entorns de confort i respecte i escapar-se de la imposició sobre què cal tractar i què no. No hem de resignar-nos a coexistir; cal promoure la convivència, que potencialment és molt transformadora.

 

Un sector de la població ja adverteix que, amb la dissolució d’ETA, el conflicte no s’esvaeix pas. Tothom n’és conscient?

Òbviament hi ha un problema de naturalesa política que cal resoldre. Però primer cal humanitzar les relacions i habilitar els canals perquè, quan sigui el moment, se’n pugui parlar amb tranquil·litat i sense interferències.

 

Tots els temes han d’estar a l’agenda del diàleg?

“Al marge que els debats arribin abans o després, ja podem presumir d’una gran victòria: la paciència i el coratge amb què la gent se sincera; confessa els seus sentiments, inquietuds i esperances, i mostra empatia amb els altres”

Apareixeran en paral·lel o de forma concatenada. A escala local, sense anar més lluny, hi ha mòduls específics. El Parlament basc ha presentat dues ponències i, en altres esferes, es publiquen reflexions que van en la mateixa línia. Però al marge que els debats arribin abans o després, ja podem presumir d’una gran victòria: la paciència i el coratge amb què la gent se sincera; confessa els seus sentiments, inquietuds i esperances, i mostra empatia amb els altres. També en diversos ajuntaments hi ha un compromís clar que reflecteix aquella màxima segons la qual “junts anirem més lents però segur que arribarem més lluny”.

 

El recent judici als nois d’Altsasu, que ha suscitat una gran repulsa social, o les marxes contra els violadors de la Manada a Pamplona poden facilitar aquest retrobament?

Hi contribueixen; igual que ho poden fer les mobilitzacions estudiantils o dels pensionistes. Un fet que abans no passava, perquè anaves a un acte en defensa dels drets dels presoners i et titllaven d’estar en connivència amb ETA; assisties a una protesta per algun dels seus atemptats i semblava que et posicionessis contra el nacionalisme, o t’expressaves en eusquera i ràpidament t’etiquetaven com a independentista. En algunes èpoques s’havia arribat a l’extrem d’establir el lligam entre la cultura basca i el terrorisme, la qual cosa feia que cadascú mirés el seu propi patiment i no empatitzés amb les circumstàncies de l’altre pel temor a ser manipulat. Tot eren espais compartimentats i amb prou feines hi havia mobilitzacions conjuntes. Ara, sense ETA, aquest estigma anirà desapareixent i serà més fàcil ser resilients i compartir lluites, espais i projectes en comú.

 

Com pot influir-hi el fet que l’Estat espanyol s’hagi inhibit de la solució?

La societat basca és immune als moviments que pugui fer l’Estat, que davant la dissolució d’ETA ha posat en fals el Pacte Antiterrorista i la política penitenciària, que clarament vulnera els drets dels presoners i les seves famílies. A partir d’aquí, la societat actua per la seva banda, com ho demostra que en l’àmbit local ja s’han articulat consensos entorn de l’apropament i la reintegració de presoners, la situació dels refugiats o la manera de preservar la memòria històrica. Això no impedeix que l’actitud de l’Estat pugui condicionar i generi cert pessimisme, però la societat basca sempre ha sigut creativa a l’hora de cercar solucions i adaptar-se als problemes que han aparegut d’imprevist.

 

<L’apoderament popular és prou consistent?

Sabem que no hem d’esperar que les institucions es moguin, sinó que ens devem la pau a nosaltres mateixos. I de casos exemplaritzants que s’han engegat al marge i sense l’ajuda de l’Estat en tenim moltíssims. Recordem, si no, les trobades restauratives amb presoners de la Via Nanclares o les reunions que van produir-se al municipi nord-irlandès de Grenclee entre víctimes de diferents grups armats entre 2007 i 2012, un període en què la violència era molt latent. Per tant, malgrat totes les adversitats, tenim el deure i la voluntat de continuar avançant en el procés de pau.


En aquesta nova etapa, no es corre el perill de sotmetre la societat, i en particular les generacions més joves, a una narrativa molt dramàtica sobre el passat?

“Tothom ha de poder expressar-se perquè, si bé les cicatrius costen de guarir-se, cal tocar-les en un moment o altre. Si mirem el passat amagant-ne una part, arribarà el dia que es voldrà fer neteja i apareixeran ferides mal curades”

Tothom ha de poder expressar-se perquè, si bé les cicatrius costen de guarir-se, cal tocar-les en un moment o altre. Si mirem el passat amagant-ne una part, arribarà el dia que es voldrà fer neteja i apareixeran ferides mal curades. Dit això, l’ideal seria no transmetre als més pròxims allò que no els ajudarà a viure de forma positiva. És una de les recomanacions que fem: en la memòria cal saber destriar què és nostre i què cal socialitzar pel bé de la comunitat. De la mateixa manera que els victimaris haurien de guardar un silenci respectuós, perquè depèn del que diguin públicament poden reobrir ferides o fer que sagnin més.

 

Has tingut l’oportunitat de conèixer els processos de pau de Colòmbia i Irlanda del Nord. Quines lliçons se’n poden extreure?

Totes les experiències internacionals de reconciliació després de conflictes violents són alliçonadores. Sobretot ens ensenyen que cal generar múltiples espais de diàleg que es retroalimentin entre si i on sigui possible compartir visions i vivències sobre el que ha succeït. Ara bé, mai no es pot aplicar la mateixa plantilla, i menys si els contextos són tan diferents, com és el cas. I és que, així com aquí una part s’ha desentès i no participa de cap diàleg multilateral, a Colòmbia i a Irlanda del Nord han tingut lloc taules de negociació on han concorregut tots els actors polítics i armats en litigi. En qualsevol cas, destacaria l’experiència a l’Ulster d’aplegar mares d’activistes republicans i unionistes assassinats i altres iniciatives que acosten les dues comunitats enfrontades. Com diu Harold Good, el pastor protestant que ha actuat de mediador amb l’IRA i els grups unionistes, “hem de superar la imatge de l’enemic per veure’l com un veí”.


A part del consens quant a la defensa dels drets humans, inevitablement algun dia sortirà el debat entorn si el poble basc té dret a decidir. Quan s’afrontarà?

Acabarà apareixent, perquè si bé una part de la població vincula la dissolució d’ETA a l’acabament del conflicte, una més majoritària ho reclama. Hi insisteixo: caldrà bastir ponts i molta pedagogia, ja que alguns poden veure aquest debat com la contraprestació a la fi d’ETA i no que el conflicte és anterior i està relacionat amb la sobirania i altres qüestions. Ara per ara és aviat per abordar-lo.

Article publicat al número 454 de la ‘Directa’