Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alguna pedra rodona

Miro les pedres de les cases d’aquest poblet empordanès. Tenen vint anys, però volen aparentar vuit segles. Al contrari del que pretenen els nostres rostres, les parets volen semblar velles. Tot el paisatge, cada cop que vinc per aquí, se’m presenta com una imatge pensada, una interfície dissenyada per al visitant. Quan vinc és en cap de setmana i per poblets petits. Avui en canvi és un dimarts qualsevol i em perdo per La Bisbal, que no surt a cap postal de la zona, i on cap visitant no instagrameja imatges d’estiu idíl·lic. Sóc en un angle mort de la imatge de postal i em pregunto si és en l’angle mort on pot créixer més la vida.

És un dimarts qualsevol a La Bisbal i sento que això no és ben bé una imatge, no m’estava esperant perquè la fotografiï; tampoc és una interfície oferint-se perquè pitgi aquí o allí i passin coses. És vida discorrent i jo al bell mig, entre persones que esgarrapen l’hora d’esmorzar per cobrar-se el que l’empresa no els hi paga, homes d’origen magribí asseguts al cafè mirant la vida passar, avis amb boina i caliquenyo al mateix bar mirant una altra vida passar, una dona que arrossega un carret de la compra davant una botiga de cosmètics amb reclams anti edat. A pocs quilòmetres d’allà, a les platges que sí que surten als anuncis i a Instagram, un grup de noies continua la sessió de fotos eterna que totes elles començaren fa uns anys, a totes les ribes de la costa, les escales dels instituts, els bancs de les places, els miralls dels seus dormitoris d’adolescent. Els cabells llargs i llisos sobre una de les espatlles, el cap decantat, cama endavant lleugerament doblegada, expressió intensa i morruda. Rectifico el meu pensament anterior: sí que hi ha rostres que, com les pedres d’aquestes construccions, volen semblar més vells del que són.

Sóc en un angle mort de la imatge de postal i em pregunto si és en l’angle mort on pot créixer més la vida

A la base de dades de les càmeres de reconeixent facial que acaba d’instal·lar Mercadona a súpers del País Valencià, Balears i l’Aragó, les cares no envelliran ni tampoc es mantindran eternament joves. Moriran al cap de 0,3 segons, diuen. I que són per reconèixer les persones que tenen ordres d’allunyament de la botiga i avisar la policia. Quina cosa més estranya, tanta tecnologia punta de dubtós respecte als drets elementals, per evitar que algú surti amb algunes llaunes a la butxaca. Quina cosa més estranya, tantes cares desapareixent en zero coma tres segons. Quina cosa més estranya el concepte “detecció anticipada”. Quina cosa més estranya, si les imatges es destrueixen, que diguin que la mesura servirà també per “facilitar la feina a la Guàrdia Civil i la policia si necessitessin les gravacions”.

No estem parlant ja de les típiques (i no per això normals) càmeres de videovigilància, sinó que càmeres que poden saber qui passa pel davant. “Qui” vol dir com es diu, on viu, o qualsevol dada que el programa tingui prèviament associada a aquella cara. Acabem de saber que a Barcelona també s’instal·laran, diuen que per evitar o perseguir possibles atemptats com el funest de les Rambles, però que de moment no s’utilitzarà el reconeixement facial de manera massiva, que el fet de disposar de l’eina -caldria un programari afegit- no vol dir que s’usi, que és com quan compres un cotxe que pots posar a 240 per hora però mai no ho fas.

Pantalles tàctils, diuen, i res de l’experiència que ofereixen té a veure amb el tacte d’una carícia ni amb la textura de l’aire en aquesta cantonada, del tomàquet que ara menjarem

Jo amb prou feines passo dels vuitanta. Si he vingut a l’Empordà aquests dies, és, entre altres coses, per practicar conducció. I la velocitat em fa por. I canviar de marxa. I les incorporacions. I els avançaments. Vivim en la societat de l’impacte continu i jo hi penso tota l’estona, al volant. Ja se’m passarà, amb la pràctica, em diuen, i espero que així sigui. Em diuen posa la cinquena, que el cotxe llisca millor. I a mi és lliscar el que em fa por. Surar pels llocs, per la vida, sense travessar el vidre, sense tocar realment les coses. És lliscar, el que em fa por. Per pantalles preparades per rebre la meva visita i fer-me fer clic: lloga un apartament aquí, compra aquest producte, ara lliscant és tot més fàcil. Voldria trencar el vidre, com qui llença una pedra a l’estany, com qui es llença de cop contra la mar, per comprovar que les onades es poden agafar, i també les gotes d’aigua que cauen per la teva cara. Pantalles tàctils, diuen, i res de l’experiència que ofereixen té a veure amb el tacte d’una carícia ni amb la textura de l’aire en aquesta cantonada, del tomàquet que ara menjarem, dels aliments que en aquestes terres podríem conrear i menjar després, vés quina cosa, si aquesta economia nostra no fos també una economia d’interfície, com li diu el Josep Manel Busqueta: exportar per importar. Però conreem sobretot imatges, de capvespres, racons a l’Empordà o cares que Mercadona captarà i destruirà en 0,3 segons. Hi ha més imatges enregistrades al món que ulls per poder mirar-les, més pantalles que persones, ens recorda la Ingrid Guardiola i jo recordo el seu genial Ull i la navalla en aquest veure el món com una interfície. Les pluges han pintat de verd aquells turons i sota aquell cel blau em recorden amargament l’escriptori del Windows. Busco a terra alguna pedra petita i ben rodona. No d’aquelles planes que poden rebotar sobre l’aigua si les tires amb gràcia, no. De les altres.