Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Eli Fàbregas i Sheila Quero del grup de música Maruja Limón

"Als grups d'homes no els pregunten com els va pel fet de ser-ho. Somiem el moment en què tampoc ens ho preguntin a nosaltres"

Entrevista a Maruja Limón / Elena Bulet

Maruja Limón són els cops de percussió d’Eli Fàbregas, les veus de Sheila Quero i Esther González, els ritmes de la guitarra de Vicky Blum i els tocs de trompeta de Mila González. Tenen un aire fresc i relaxat, molta desimboltura i desprenen alegria i bon rotllo per tots els porus de la seva pell. El 2018 van ser el Millor Grup Revelació als Premis Arc, els guardons de referència per a la música en directe i l’espectacle a Catalunya, amb el seu primer àlbum Más de Ti (Kasba Music), on sonen amb ritmes cubans, bossa nova, pop, rumba i flamenc. Conversem amb Quero i Fàbregas.


A mitjans de març vam tenir el plaer de veure-us en directe a l’Oncle Jack d’Hospitalet, amb un format híbrid entre concert i entrevista. Vau explicar que no us agrada etiquetar la vostra música en cap gènere. Què és per a vosaltres la música i quin sentit té el projecte de Maruja Limón?

Sheila Quero (S.Q): La música és un llenguatge d’expressió que va més enllà de la paraula i que no té la pintura. Són un conjunt de ritmes i sonoritats que acompanyen sentiments, idees… i el projecte de Maruja ens permet transportar tots aquests pensaments i emocions, junt amb la lletra, la sonoritat i tots els recursos que et dona la música.

Eli Fàbregas (E.F): Per a mi la música és compartir. I amb Maruja Limón ho fem molt. És un projecte democràtic, col·lectiu, on cadascú aporta el seu granet de sorra i tot plegat dona forma al grup. Tenim la sort que hi ha molt bona entesa, som músics que ens avenim. Per això, per mi la música és compartir i transmetre.

 

D’aquest concert a l’Hospitalet de Llobregat, on us vam poder conèixer una mica més, una de les coses que ens va sorprendre és les ganes de parlar amb el públic, després del concert. Us acostàveu, fèieu dos petons, ens preguntàveu si ens havia agradat… Sovint els escenaris sembla que creen una distància física i personal entre artistes i públic. Amb Maruja Limón això no passa?

“Als escenaris de teatre demanem que obrin els llums per poder cantar al públic i mirar-nos als ulls, no ens agrada estar nosaltres ‘regocijándonos en nosaltres mateixes. El públic és fonamental perquè tot flueixi”

S.Q: Nosaltres quan vam començar sempre eren escenaris arran de terra, molt a prop del públic i això facilita el contacte i ens encanta. Quan toquem en escenaris grans, ho notem molt. A l’hora de tocar, ens falta aquesta proximitat. Que la gent estigui a prop ens puja moltíssim l’energia i de vegades, quan són lluny, hi ha una mena de buit.

E.F: Moltes vegades ho diem, que estaria bé que el públic tingués llum per saber a qui t’estàs dirigint. Jo encara, que sóc la percussionista, però elles [Sheila Quero i Esther González] que canten són persones de transmetre molt al públic i poden dedicar els temes. Intentem trencar aquest mur entre artista i escenari, som totes persones.

S.Q: Als escenaris de teatre demanem que obrin els llums per poder cantar al públic i mirar-nos als ulls, no ens agrada estar nosaltres regocijándonos en nosaltres mateixes. El públic és fonamental perquè tot flueixi.

E.F: Els bolos de Maruja també són molt diferents, uns dels altres, segons qui ens ve a veure, si hi ha gent coneguda… improvisem molt.

S.Q: Connectem! Si hem de triar un format de concert, seria amb els músics a la mateixa alçada del públic, que hi puguem arribar.


Sovint les artistes de flamenc i rumba han tingut una relació estreta amb la música des de petites. Amb la família, a casa, al barri… És el vostre cas? Quins referents heu tingut?

E.F: Maruja és com és perquè totes som súper diferents. Els meus pares escoltaven Lluís Llach, m’entens?

S.Q: Y mis padres Los Chichos y Los Chunguitos! [Riuen] Jo, per exemple, sóc de Santa Coloma [Barcelona] i és ple de penyes flamenques. Des de petita hi he estat vinculada, amb ball. I allà hi havia els cantaors i els guitarristes i quan acabaven, ens quedàvem amb ells i ens deien: “venga nina, cántate algo”. I d’allà em ve el gustet pel flamenc. M’encanta tot el que és flamenc. Camarón en els seus inicis, La Paquera de Jerez, Bernarda y Fernanda Dutrera… Però també m’agrada molt el hip-hop, el rap. El Viejo m’encanta ara mateix, de Canàries. També les músiques del món.

E.F: A mi em va marcar molt l’època d’Ojos de Brujo, tota aquesta fase de mestissatge que va arribar a Barcelona a finals dels 90. Aquest estil de músiques més barrejades amb d’altres identitats culturals que venien de Cuba, Llatinoamèrica o músiques àrabs em va marcar molt. M’agrada molt la música cubana, els ritmes ètnics.

S.Q: Ella aporta tots els ritmes llatins amb la percussió. L’Ester i jo som més flamenques. La Vicky és més indie i aporta algo al flamenc que no és molt usual perquè no és gens conservador.

E.F: I la Mila ve del clàssic, ha estudiat trompeta clàssica a Alemanya! I és portuguesa! Però li agrada molt la música moderna i la improvisació. La Mila quan va arribar sentia amb Maruja una llibertat de sortir-se de la partitura i aportar el que li sorgia.

“Al món de la música hi ha moltes dones cantants, però instrumentistes és més difícil. Trobar una guitarrista o una percussionista és més complicat” |Elena Bulet


Si haguéssiu de triar una de les vostres cançons per bandera, quina seria?

E i S: Estem entre “Cafè”, “Más de ti” o “Échale”.

S.Q: Potser “Échale”, perquè la vam fer entre totes i quan la vam compondre va haver-hi una aportació total de cadascuna i per mi això té molt valor. Però “Cafè”, on cantem “siempre pa’lante, nunca pa’trás’”, és un himne!

E.F: Hem fet bosses amb la frase!

S.Q: Ens quedem amb “Cafè”, doncs?

E.F: Mmm… però “Más de tí” també és una cançó molt power de Maruja. Tot i que si haguéssim de triar l’himne nacional republicà de Maruja Limón… “Cafè”, amb “Palante nunca patrás”! A més, parla molt de les nostres vides.

 

Hem estat tafanejant altres entrevistes que us han fet i hem vist que en alguna ocasió dèieu tant de bo algun dia no sigui estrany o diferent que sigueu un grup exclusivament de dones. Penseu que encara que el feminisme sigui una lluita en expansió, en el món de la música encara hi ha molta feina a fer?

S.Q: Al món de la música hi ha moltes dones cantants, però instrumentistes és més difícil. Trobar una guitarrista o una percussionista és més complicat. Hi ha una part agredolça perquè és com “què guai, és un grup de noies”, però alguna vegada hem rebut comentaris tipus “esteu aquí perquè sou un grup de noies” i això ens infravalora. Nosaltres ens ho currem igual que un grup de tios, estem fent música. Hi ha grups que creuen que només estàs on estàs pel fet de ser un grup de dones.

E.F: S’està impulsant des de molts sectors i el musical no és menys. Mentre el producte sigui de qualitat, no importa el gènere. És una cosa que mai m’havia plantejat però estem vivint un moment històric en què et trobes amb pares amb filles que et diuen que ets un referent. Mai m’havia plantejat ser un referent, però m’està passant molt que hi ha nenes i noies que em volen entrevistar. Jo no sóc “súper feminista” però arran de situacions que m’he trobat en escenaris professionals amb altres bandes que no anomenaré, dius… hòstia! Com podeu ser tan cazurros de vegades. Hi ha bandes súper professionals, internacionals, que veuen un grup de ties i tenen com un xoc. També per la cultura d’on venen o perquè no hi estan acostumats. Aquí va canviant, però, i a Romania o Turquia?

S.Q: El fet que hi hagi noies instrumentistes genera referents per a les properes generacions i per acabar normalitzant-ho. Als grups on només són homes no els pregunten com els va sent un grup només d’homes. Somiem el moment en què tampoc ens ho preguntin a nosaltres.

“Hi ha una part agredolça perquè és com “què guai, és un grup de noies”, però alguna vegada hem rebut comentaris tipus “esteu aquí perquè sou un grup de noies” i això ens infravalora”

E.F: A mi, fa deu anys encara em venien nois a l’escenari i em deien: «No havia vist mai una noia tocar la bateria». Només fa deu anys, no fa tant! Ara, evidentment, hi ha noies que estan sortint de l’SMUC o del Liceu i toquen increïble, però és ara. Fa deu anys no hi érem amb instruments com la tuba, el contrabaix, la percussió que sempre ha sigut molt masculina. O la guitarra flamenca, que toca la Vicky, no hi ha tantes noies que la toquin. La Marta Robles que és brutal, amb Las Migas, per exemple, i la noia que l’acompanya, però tampoc és que coneguis un llarg llistat de ties. A mi m’agrada que trenquem amb comentaris com: què curiós, un grup de ties. Joder! Quants grups has vist d’homes?!

 

En el vostre àlbum Mas de Ti (Kasba Music) parleu de molts temes: l’amor, el pas del temps, l’alegria davant dels problemes, la feina… Quin és el denominador comú d’aquest treball?

S.Q: És la nostra vida, les nostres vivències. No hi havia cap pretensió, ho hem fet des de dins explicant la història de la nostra amistat, coses bones, dolentes…

E.F: Tot el nostre creixement ha estat molt orgànic. Haver guanyat el Millor Grup Revelació dels Premis Arc ha estat un subidón, no ens ho esperàvem. La nostra idea és seguir gaudint, donar el màxim de nosaltres, que a la gent li arribi el que fem i anar ampliant fronteres de la nostra música.


Últimament us hem vist per xarxes preparant-vos coreografies per als vostres nous videoclips amb una professora de ball. Com porteu aquests processos d’aprenentatge que, entenem, formen part de la professionalització de Maruja Limón?

E.F: Amb els videoclips uns dels punts forts que tenim és comptar amb Blanca Pia i Baserina, una agrupació súper creativa que ens han fet professionalitzar-nos en aquest àmbit i destacar una mica més en allò visual perquè nosaltres no teníem ni idea.

S.Q: És un llenguatge que ens interessa molt perquè així com la música et dona unes eines o uns recursos, a nivell visual hi ha d’altres recursos que és important esprémer. L’art són molts llenguatges. Això de fer coreografies ha estat una proposta molt boja. Si ens haguéssiu vist a Bilbao, assajant al pati de les Pikara Magazine… va ser molt divertit! Els videoclips que veus, tothom amb poses, mirades, les ties amb les mirades profundes… nosaltres ens ho passem bé i ballem com podem. No arribarem a ser mai la Beyoncé però ho intentem.